“La baixa participació electoral al Marroc mostra un rebuig conscient de la població a la farsa de les eleccions”

>> Entrevista a Khamlichi Boubker, encarregat de relacions internacionals de Via Democràtica

Via Democràtica és el partit hereu de l’històric Il Aman (en català: endavant). Khamlichi Boubker és un veterà militant marxista que el seu compromís el va portar a ser empresonat durant sis anys en temps de Hassan II. A l’entrevista, fa perspectiva històrica de la lluita per la democràcia i el socialisme al Marroc i explica els reptes actuals de l’esquerra al seu país.

El Govern espanyol no oculta les seues simpaties amb el règim marroquí, tampoc Joan Carles de Borbó ha amagat la seua amistat amb la dinastia alauita. Quin tipus de sistema polític impera al Marroc i quin paper hi juguen els alauites?

Està clar que eixa “simpatia” es relaciona amb els importants interessos econòmics de l’Estat Espanyol que, des dels anys noranta, ha esdevingut el segon partenaire econòmic de Marroc (només superat per França). Interessa, doncs, protegir un Estat que afavoreix els seus interessos. Al meu país la màfia makhzani monopolitza el poder polític i controla l’economia. És una màfia que comprèn unes classes dominants enriquides de forma alarmant des del poder i que ha saquejat les riqueses nacionals. Aquesta màfia és responsable  de la repressió i el terrorisme que ha patit el poble marroquí des de la independència.

En la Constitució el ciutadà marroquí és considerat com un simple súbdit. Hassan II pogué assimilar eixes formes retrogrades amb aspectes moderns, però l’essència makhzani és la base del sistema polític. Per exemple, al Marroc existeixen tres governs: el Palau (rei i consellers, de caràcter estratègic);  el “Govern” (format per un primer ministre i cinc ministres principals, tots ells designats pel rei, i que té funció de gestor); i el  tercer govern, que és el Ministeri de l’Interior que orienta i controla els diferents ministeris i els municipis.

En les eleccions estatals de 2007, una majoria de votants optaren per l’abstenció o el vot nul. Per què aquests resultats? Quina valoració fas d’aquesta postura de l’electorat?

És cert que en les legislatives de 2007 i en les municipals de juliol d’enguany hi hagué una participació molt baixa: 17%, d’una banda, i menys del 30%, de l’altra, i més d’un milió de vots nuls. I això malgrat la participació de més de trenta partits i els esforços de les autoritats. Els resultats han sigut els més baixos de la història electoral de Marroc. Són molt significatius, mostren un rebuig conscient a la farsa de les eleccions que parteix de la constatació que no suposen cap canvi real.

Aquest resultat què ha comportat?

Ha suposat un càstig a tota la classe política, s’ha posat en evidència l’abisme que hi ha entre l’elit política i l’electorat. Es tracta d’un missatge de protesta potent que demostra la crisi del sistema polític marroquí. Els resultats són la prova que el poble no està en venda, molt al contrari del que succeeix amb la classe política, esdevinguda fidel servidora de palau.

Tu has estat protagonista de les lluites del teu poble des de fa quaranta anys. Al llarg d’aquests anys has patit la repressió del règim alauita. Podries descriure’ns l’ambient polític al Marroc en els anys 70 i 80?

Des de la independència, el país conegué una forta lluita pel poder, i durant més de trenta anys l’esquerra i el poble marroquí fou objecte d’una repressió ferotge. El 1970 aparegué el moviment marxista-leninista Ila Amam, del qual vaig formar part amb l’esperança de construir una societat democràtica amb justícia social. Teníem grans expectatives de canvi, afavorides per la conjuntura internacional: hi havia el Che Guevara, la guerra de Vietnam, la lluita d’alliberament de Palestina, els esdeveniments del 1968… Però alhora afrontàvem una repressió salvatge: assassinats, desaparicions (moltes encara no resoltes), detencions i condemnes de milers de militants,… existien centres secrets com el de Tazmamart, on alguns presos hi van estar dures dècades. És per això que anomenem a aquella època “els anys de plom”. Finalment, als anys 90, la lluita pels drets humans al Marroc, juntament amb la solidaritat internacional, feren que Hassan II declarara la amnistia.

Com valores els resultat d’aquella lluita?

Malgrat que no hem aconseguit els objectius pels quals lluitàvem i lluitem, sí que s’han conquerit algunes llibertats que, si ho comparem amb Tuníssia o Algèria, són importants. Hem pogut construir importants moviments socials i pels drets humans, i continuem endavant amb la lluita, de manera que considerem que els esforços no han estat en va.

Actualment milites a Via Democrática. A què respon la creació de l’organització el 1995?

En els darrers anys de presó vam percebre, a través d’una reflexió col·lectiva i profunda, que es podien aprofitar les conquestes de llibertats per canviar les nostres formes de lluita, i situar objectius més propers com ara la lluita per una societat democràtica en perspectiva d’una societat socialista. La constitució de Via Democràtica el 1995 va ser clandestina, i no va ser fins el 2004 que vam aconseguir legalitzar-la.

Quina és l’estratègia actual de Via Democràtica per avançar cap a la democràcia i el socialisme?

Els moviments socials sorgits els anys 90 (com ara l’amazigh, el moviment pels drets humans, el moviment dels diplomats aturats, les coordinadores contra l’encariment de la vida) constitueixen una gran possibilitat d’aliança sociopolítica per la transformació social. El nostre repte consisteix en la instauració d’una democràcia política, i la lluita contra el neoliberalisme salvatge i contra l’imperialisme americà. Per reeixir necessitem aïllar la màfia Makhzani. Per això, les nostres principals tasques són el reforçament de Via Democràtica, la participació en la unió i ampliació de la lluita dels moviments socials, i la participació en la construcció d’un front comú de les classes populars.

L’expulsió de l’activista sahrauí Aminetu Haidar ha tornat a posar en evidència les connivències de l’Estat Espanyol i el Marroquí. Quina és la vostra posició respecte a la lluita del poble sahrauí per la independència?

L’expulsió d’Aminetu Haidar confirma eixa connivència, però alhora mostra de nou que el règim marroquí no té voluntat de respectar les resolucions de l’ONU, ni tan sols compleix les seues pròpies propostes d’autonomia pel Sàhara. Il Amam era favorable a l’autodeterminació del poble sahrauí, fins i tot d’abans de la creació del Front Polisario. Militants de l’organització han patit repressió precisament per les nostres posicions fermes en favor de l’autodeterminació del Sàhara. Actualment no existeix una relació política directa amb el Front Polisiario, per la possible repressió, però sí que hi ha una lluita comuna sobre el terreny, tant en el camp dels drets humans on denunciem totes les violacions contra els militants sahrauís, com en la lluita social.

Als Països Catalans la comunitat amazigh representa un percentatge elevat del total de la migració recent. El poble amazigh, dividit en diferents estats, viu una minorització clara de la seua llengua i cultura. Com valores aquesta situació? Quines alternatives es proposeu des de Via Democràtica?

La marginació socioeconòmica i política explica la massiva emigració des del Rif i el nord del Marroc. La cultura àrab ha estat la de la classe dominant a Marroc durant més de 1.500 anys, així que la cultura, la llengua, i la identitat amazigha ha estat marginada i ignorada durant segles. Actualment, hi ha un fort moviment amazigh, sobretot a Algèria i Marroc, que reivindica i lluita per la recuperació d’aquest patrimoni històric.  Des de Via Democratica creiem que la identitat del poble marroquí és amazigha, àrab i islàmica. Ens considerem part dels moviments amazigh, en la lluita pel reconeixement de la llengua amazigha, la recuperació de la cultura i la identitat amazigh del poble marroquí.