Mentre els aficionats del FC Barcelona es senten agreujats per una suposada persecució arbitral, o els aficionats del València CF exigeixen al seu equip equiparar-se a les dues grans corporacions del futbol espanyol; la crisi econòmica comença a cobrar-se víctimes rellevants entre els clubs catalans.
El cas més sagnat és potser el del CE Castelló, el qual va descendir a tercera divisió per impagaments als futbolistes i ja acumula l’impagament de varies mensualitats pertanyents a l’actual temporada. La situació és crítica, els futbolistes estan en vaga i la desaparició del club és una possibilitat molt factible.
Aquesta situació es produeix en un moment en que l’altre equip de la Plana, el Vila-Real, veu com la seua particular bombolla es punxa i s’obri un, segons sembla, gradual període de decadència econòmica i esportiva. No es coneix amb exactitud la situació del club, però la intensitat d’aquesta decadència marcarà el futur de l’entitat castellonenca.
A València sembla que Bankia acudirà al rescat del València CF, mentre que la continuïtat del Llevant, immers des de fa quasi quatre anys en concurs de creditors, dependrà en part de la continuïtat de l’equip granota en la primera categoria del futbol espanyol.
Al Principat destaquen els casos del Gimnàstic de Tarragona i el del refundat Lleida Esportiu; la situació del Girona es desconeix, ja que els seus responsables es neguen a fer pública la comptabilitat de l’entitat.
Pel que fa al Nàstic, la paradoxa és que fa sis anys el club arribà al seu punt àlgid amb el retorn, més de mig segle després, de l’entitat tarragonina, a la primera divisió. L’immediat descens un any després, la mala gestió del club, amb una despesa realitzada sobre una previsió inflada d’ingressos i la dependència crònica de l’administració municipal; han conduït al club del Tarragonès a una situació límit.
No ajuda el fet que el Nàstic, actualment ocupa darrera posició en la taula classificatòria de la segona divisió espanyola. Un descens suposaria l’abandonament de la Lliga de Futbol Professional. Aquest possible descens podria tindre conseqüències desastroses per al club tarragoní, la viabilitat del qual també es veuria posada en entredit.
A tot això s’afegeix el meteòric descens pel que fa a la massa social que ha experimentat el club del Tarragonès en tan sols sis anys, en els que ha passat dels més de dotze mil abonats, als que va arribar la temporada que jugà a primera divisió fins als quatre mil que en té a l’actualitat. Un nou descens a segona divisió B podia suposar un cop fatal per a la malferida entitat.
Segons sembla, ens trobem al principi del procés, fa pocs dies una informació del periòdic esportiu madrileny Marca assenyalava que el futbol estatal és amb diferència el més car pel que fa al preu de les entrades. Per contra, és el quart pel que fa a l’assistència als estadis, per darrere de les lligues alemanya, anglesa i italiana.
Aquestes dades sobten tenint en compte l’impacte de la crisi econòmica a l’Estat Espanyol, i demostren que la darrera bombolla per punxar és la del futbol. Si aquesta punxada es produeix, les conseqüències són imprevisibles, més si tenim en compte, que actualment les dues úniques entitats viables i rendibles (tot i que també endeutades) són el Reial Madrid i el FC Barcelona.
A tot açò s’afegeix la recent aprovació d’una nova llei per regular els concursos de creditors, que si s’aplicara de forma estricta a les societats anònimes esportives deixaria la primera divisió amb set o vuit clubs i la segona absolutament buida. Òbviament i, un cop més, les societats esportives restaran al marge de la llei, però de tota manera, si que es veuran sotmeses a un profund procés de reestructuració que previsiblement provocarà la desaparició de moltes d’elles.
El futbol, com a principal exponent de l’esport mercaderia, mostra tendències inherents al capitalisme: polarització, concentració, competitivitat, monopoli… Així, mentre milers de tarragonins i lleidatans clamen contra les suposades injustícies que pateix el FC Barcelona, els clubs de les seues ciutats agonitzen i poden morir sense provocar tants escarafalls com la renovació o no renovació de l’entrenador barcelonista.
De la mateixa manera, mentre els habitants de Castelló es posicionen amb un dels dos colossos i es carreguen de raó apassionadament amb els arguments que els ofereixen els seus respectius altaveus mediàtics, l’històric club de la Plana està a punt de desaparèixer sense pena ni glòria, sense focus ni atenció mediàtica.
Esperem que la tendència no es consolide i puguem veure com Sabadell, Alcoià, Girona, Llevant, Elx i Hèrcules entre molts altres, aguanten l’envestida i continuen mantenint eixes identitats locals, en aquest cas a l’àmbit esportiu, que tan importants són per a l’ésser humà.
El Barça d’hoquei s’adjudica la copa del rei
La secció d’hoquei patins del FC Barcelona va guanyar el passat diumenge 4 de maig una nova edició de la copa, en derrotar al Noia per tres gols a dos al pavelló del Garraf de Vilanova i la Geltrú. La final no va ser precisament un passeig per a la secció culer d’hoquei, la qual, en els darrers temps ja no esgrimeix una superioritat tan aclaparant com en temporades anteriors, i és que, els blaugranes ja veieren com la temporada passada el Reus Esportiu els va guanyar una hoquei lliga molt igualada.
Aquest cop però el títol ha anat a parar a les vitrines barcelonistes després de dos partits molt renyits, el primer als quarts de final contra el conjunt reusenc, al qual derrotà per vuit gols a set i la final contra el conjunt de l’Anoia, que suposà per al Barça la seua dinovena copa, la primera per al seu tècnic, l’argentí Gaby Cairo, el qual com a jugador en va guanyar quatre.
La superlliga femenina de futbol també és una lliga de dos
Al futbol femení la lliga s’ha convertit a falta d’onze jornades per a la seua finalització en un duel entre el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Actualment quatre són els punts de diferència entre el Barça que suma seixanta-quatre i l’Athletic que suma seixanta. Més lluny queden les xiques d l’Espanyol, terceres classificades a vuit punts de les bilbaïnes i les del Llevant, que ocupen la cinquena a dinou punts de les barcelonines.
Amb aquest duel a la vista, les darreres jornades estaran plenes d’emoció en una competició que escasses vegades desperta l’interès d’uns mitjans de comunicació que no acostumen a prestar atenció a l’esport femení si no existeixen motius patriòtics.
Amb un nivell de professionalització baix, la Superlliga és encara una competició fraccionada en la que mitja dotzena d’equips, tots ells amb el referent del club masculí (Barça, Athletic, Espanyol, Llevant, Rayo, A. Madrid), es mostren competitius, mentre que la resta de clubs sobreviuen com poden en un món on manquen els sponsors, els drets televisius, la publicitat i tot allò que ha convertit fins fa poc el futbol masculí en la gallina dels ous d’or.
Els reptes de la Superlliga pocs anys després d’haver-se constituït són, en primer lloc trencar la invisibilitat a la que es veu sotmesa, en segon lloc augmentar la massa social dels clubs i el seguiment dels aficionats i aficionades a l’esport i per últim abordar un procés coherent de professionalització que la projecte de forma definitiva.
