La caiguda de Camps
Els escàndols de corrupció han tombat finalment el president valencià. I amb ell ha caigut la imatge d’un PP irreductible i inalterable davant la pressió social, política, jurídica i mediàtica. És, doncs, un motiu d’alegria; de moment continguda, això sí, però que segurament ens obrirà les portes a majors celebracions en un futur.
Tanmateix, l’anunci de dimissió de Francisco Camps ha sigut un bon exemple de la manera de fer del PP. En primer lloc, les pressions determinants des de Madrid per intentar evitar que l’escàndol dels vestits poguera afectar la carrera de Mariano Rajoy cap a la Moncloa; en segon lloc, es pren una decisió col·lectiva (els quatre inculpats decideixen acceptar els càrrecs i pagar la multa) que només dos d’ells respecten, mentre que els altres dos (Costa i Camps) opten per enfrontar-se al judici per salvar la seua imatge personal; i per últim, una roda de premsa esperpèntica, amb la combinació habitual de censura (no es va poder emetre en directe) i d’arrogància i surrealisme en el discurs de l’encara president. Si fa no fa, una radiografia bastant ajustada del PP valencià…
Val a dir, però, que l’anunci de la dimissió, per bé que inesperat, no ha sigut una sorpresa. Des de feia temps que se n’estava parlant –des d’abans de les eleccions, fins i tot- i alguns moviments interns del PP valencià apuntaven en eixa línia: la presència de Rita Barbera, per exemple, a les llistes autonòmiques es va interpretar com un gest per preparar la successió; la composició del Govern valencià posterior als comicis, amb un tancament de files del nucli dur procampsista, també ha sigut una mostra clara de feblesa per part del president, que potser preparava l’escenari per a la seua absència. En tot cas, segurament la millor prova de què Camps estava tocat des de feia temps fou el propi discurs de “comiat” on no hi va haver cap lloc a l’autocrítica, a la disculpa o a la modèstia.
Però el cas dels vestits, pel qual ha dimitit Francisco Camps i en qual hi ha altres tres alts càrrecs del Partit Popular implicats, és només la punta de l’iceberg de la corrupció valenciana. Des d’Alacant, amb el cas Brugal, fins a Castelló de la Plana, amb la figura de Carlos Fabra, passant per totes les derivacions del cas Gürtel, el PP valencià està enfangat fins el coll. La corrupció és una altra característica inherent al govern del PP, que acompanya amb perfecta sintonia la devastació del territori, la destrucció del teixit productiu propi, la persecució de la llengua i cultura catalanes i el deteriorament dels drets de la classe treballadora i de la democràcia en general.
Però no pensem que aquesta és una particularitat exclusiva de la dreta valenciana. Recordem que, fa anys ja, un president balear va haver de dimitir per un escàndol de corrupció; recordem també que la dreta principatina s’ha vist esquitxada fortament per casos com els del Palau. La corrupció és un modus operandi de la dreta catalana. I quan des de les seues files es defensen assegurant que també ho és de “l’esquerra” no hem de dubtar en reconèixer que, efectivament, l’esquerra institucional, sobretot aquella que ha tocat poder, és igualment corrupta (o, en tot cas, si no ho és en la mateixa mesura, no és per manca d’interés). Com assegura Endavant OSAN en el seu comunicat, “cal cercar les causes d’aquesta decadència social i política no en les polítics i els partits, sinó en el sistema i les estructures polítiques: és l’ànsia de benefici i l’individualisme propis del capitalisme el que propicia la corrupció i l’especulació; és la submissió a Madrid i als seus interessos el que ens impedeix exercir plenament els nostres drets i defensar-los lliurement”.
Retornant però al País Valencià, quin és l’escenari que queda ara? D’entrada, hem de ser conscient que la dimissió de Camps respon fonamentalment a un càlcul electoral en clau espanyola. L’oposició valenciana en el seu conjunt no ha sigut capaç de tombar el president pels seus propis mitjans, com tampoc no ha sigut capaç de fer-ho en el cas de Carlos Fabra, o en el seu moment, en el cas d’Eduardo Zaplana (el que estava en política per “forrar-se”). La intransigència del PP envers tots els que no els són afins continua intacta, i un bon exemple en pot ser el nomenament de Alberto Fabra com a successor. A escassament dos mesos de les eleccions, ha assumit la presidència una persona a la que no hem pogut votar i que previsiblement romandrà en el càrrec durant els proper quatre anys. Un frau democràtic en tota regla. De moment, Fabra ha escenificat un canvi de tarannà, assegurant que rebrà a les víctimes de l’accident del metro i que defensarà les emissions de TV3 al País Valencià. Però tot això sona a cortina de fum per calmar les crítiques mentre no es consolide el nou Govern.
