El petit estalvi, no inversor ni molt menys especulador entrega els seus diners a l’entitat bancària per rebre’n un interés, per petit que sigui, però en el ben entès que el seu diner és intocable. Això era abans. Ara, l’entitat fa les seves pròpies inversions-especulacions de les que el client no és en absolut responsable: dels beneficis, si n’hi ha, li en dona una mínima part; les pèrdues, les hi repercuteix íntegres adduint que els actius que emparen les inversions estan sotmesos a les lleis del mercat. Així resulta que una imposició a La Caixa d’un milió de pessetes, al cap de 12 ó 14 anys se m’ha convertit en 5.400 €. D’això en diuen tranquil·lament Pla de Previsió Assegurat.
[L’ACCENT 152]
Si el Marquès de Moragas aixequés el cap, veuria que el seu vell projecte social –la caseta i l’hortet per al petit estalviador– s’ha convertit a La Caixa en un instrument de poder per a ús i fruïció exclusius de la seva cúpula directiva, i que allò que es dedica a obra social no és altra cosa que un problema de màxims i mínims: amb quin mínim de despesa social s’assoleix el màxim de desgravació fiscal.
La classe dirigent –econòmica, política, cultural– d’aquest pais ha esdevingut una classe dominant. No resol sinò aquells problemes del poble (sanitat, pensions, atur…) la no resolució dels quals li en crearia altres de més greus. Quant a la resta, el muny econòmicament, i el controla i l’esterilitza intel·lectualment a travès d’uns media que farien bocabadar el propi Goebbels.