[bar group="860×106"]

La cara fosca del “tigre” capitalista

>> La repressió social i política al sud de Corea

La visió construïda del Sud de Corea, i assumida arreu,  és la d’un estat que, en contraposició al nord de Corea, ha estat capaç de desenvolupar-se econòmicament, consolidar un règim de llibertats formals homologable als règims democràtics occidentals i donar un bon grau de benestar i satisfacció a bona part de la seua població. Els jocs olímpics de Seul el 1988 escenificaren a nivell internacional el “miracle” sud-coreà.

Aquesta visió, però, dista força de la història real del sud de Corea d’ençà de l’entrada de les tropes nord-americanes el setembre de 1945.

D’aquesta manera, el sud de Corea s’ha anat configurant a través de la tutela i l’ocupació nord-americana, actualment encara hi ha milers de soldats nord-americans a la península que amb caràcter anual efectuen el Team Spirit, les maniobres militars conjuntes amb l’exèrcit coreà, les dictadures militars que, gairebé  ininterrompudament, dirigiren el país fins el 1987, la condemna a la misèria de les masses camperoles que representaven la meitat de la població i l’execució massiva i empresonament d’opositors, des de militants comunistes, en la seua majoria, fins a Testimonis de Jehovà.

Tot i que les eleccions presidencials celebrades el desembre de 1987, les primeres després de setze anys, portaren a decretar fins a la dècada dels noranta tot un seguit d’amnisties que van suposar l’alliberament de centenars de presos polítics; encara avui continua vigent la Llei de seguretat nacional, hereva de la dictadura militar, que permet detenir i empresonar arbitràriament a qualsevol persona d’idees comunistes o que realitzi activitats suposadament encaminades a afavorir el nord de Corea, com ara tenir una pàgina web de caràcter socialista, llibres del mateix tipus o informar de manera indeguda, en el cas dels periodistes.  No cal dir que la Llei de seguretat nacional ha afectat i afecta tant a suposats simpatitzant del nord de Corea com a qualsevol persona que realitzi activitats incòmodes per a l’estat, objectors de consciència, sindicalistes, membres d’associacions d’estudiants i, fins i tot, ONG.

Segons l’Associació Myngahyup, de suport i de familiars de presos polítics, només entre l’agost i desembre de 2009 foren empresonades 129 persones per les seues activitats o idees polítiques en aplicació de la Llei de seguretat nacional. En l’informe anual d’Amnistia Internacional s’assenyalava que l’any 2008 entre les persones a les que els hi fou aplicada la LSN hi havia diversos membres de la Lliga dels Treballadors Socialistes de Corea per formar part de grups “contraris a l’Estat”; igualment la policia empresonà, com a mínim, 408 objectors de consciència al servei militar, principalment Testimonis de Jehovà i activistes pacifistes.

A banda de l’aplicació de la Llei de seguretat nacional a tot tipus d’opositors a les polítiques governamentals, la repressió en el terreny laboral ha estat una altra de les constants de l’Estat sud-coreà des de la seua constitució mantinguda fins a l’actualitat. La tradició del sindicalisme vertical dels anys de la dictadura militar continua planant sobre bona part de la legislació laboral actual, considerant com a il·legals tot tipus de vagues que no tinguin un caràcter estrictament salarial en l’Estat on les jornades laborals reglades es troben entre les més llargues del món. En els darrers anys la repressió en aquest camp s’ha executat, sobretot, contra els treballadors immigrants. La fórmula utilitzada en aquest cas ha estat la deportació de bona part d’aquells treballadors implicats en activitats sindicals. D’aquesta manera, l’any 2008 el govern anuncià la voluntat d’expulsar la meitat dels treballadors immigrants irregulars i expulsà, pocs mesos després, entre altres a Abdus Sabur, treballador de Bangla Desh president del Sindicat de Treballadors Immigrants de Seül.

Per últim, el passat mes de febrer el Tribunal Constitucional sud-coreà aprovà mantenir la pena de mort per considerar que “no viola la dignitat humana i mereix ser protegia en la constitució” després d’una moratòria vigent des de 1997.  Aquesta decisió visualitza el caràcter de l’Estat sud-coreà en relació a tots aquells homes i dones que no acaten la seua legitimitat. La realitat del que succeeix per sota del paral·lel 38, com aquella del que passa per sobre, resta força allunyada d’aquella imatge edulcorada d’un dels quatre tigres asiàtics.


[bar group="860×106"]