Malgrat que en les presentacions de premsa Das weisse Band (La cinta blanca) ha estat promoguda com una anàlisi de les causes del nazisme el cert és que l’espectador que vagi predisposat a aquest tipus de proposta restarà decebut.
El propi autor, Michael Haneke, ho ha hagut d’aclarir en les nombroses preguntes que ha respost des que la pel·lícula fou premiada al Festival de Cannes de l’any passat.
Encara que el narrador -el professor del poble- inaugura la pel·lícula avançant que potser els fets que explicarà poden aclarir alguna cosa sobre esdeveniments històrics posteriors, per a Haneke, el que mostra La cinta blanca es podria transportar a qualsevol país”.
Rodada en blanc i negre, Das weisse Band se situa en els anys immediatament anteriors a la Gran Guerra (1914-1918). Tant des del punt de vista estètic com des de la perspectiva temàtica hi podem trobar les referències històriques d’autors que, com Carl Theodor Dreyer i Ingmar Bergman, han tractat anteriorment sobre el rigorisme moral en la cultura protestant.
El guió gira al voltant d’una sèrie de crims en una petita comunitat rural al nord d’Alemanya de nom fictici: Eichwald. També aquí Haneke decebrà els qui esperin un artefacte al servei del suspens. L’autoria dels crims resta sense aclarir al final de la pel·lícula. I això no respon tan sols a un exercici d’originalitat narrativa. Aquesta estructura de “fals thriller” serveix per centrar el discurs en la violència ambiental d’una societat d’estructura feudal, extremadament autoritària, violenta i hipòcrita, abans que no en les ments pertorbades dels criminals. L’accident a cavall (provocat) del metge del poble, la mort en accident laboral d’una pagesa, els duríssims maltractaments -d’autoria tampoc no aclarida- a dos nens, i altres misteriosos esdeveniments seran atribuïts pel professor/narrador als mateixos infants que són alhora durament castigats amb el fuet pel seu pare i escarnits amb una cinta blanca, símbol de la puresa i la innocència, la manca de les quals se’ls recrimina.
D’aquesta manera, els alemanys del futur són ensinistrats en l’acarnissament contra el més dèbil com a única sortida davant la violència feudal del baró (senyor de la contrada) i la brutalitat patriarcal del mossèn i el doctor, figures que representen l’autoritat a Eichwald. La hipòtesi del professor, en qualsevol cas, no és verificada en cap moment. Quan l’exposa al mossèn -d’un rigorisme extrem que inclou el maltracte físic dels seus fills-, la resposta marca un dels moments més significatius de Das weisse Band: qui s’atreveixi a posar en dubte l’honorabilitat de certes famílies haurà de marxar d’Eichwald.
Malgrat que la violència és sense cap mena de dubte un dels temes centrals de la pel·lícula, el cert és que a La cinta blanca no hi trobareu cap tipus de violència explícita si no més bé una pel·lícula tranquila, reflexiva i sòbria.
A Barcelona la podeu veure als cinemes Aribau, Gran Sarrià, Verdi i Yelmo Cineplex. A València a Babel, Cine Cite i Lys. També a la Sala Augusta de Palma, a l’Aana d’Alacant, al cinema Catalunya de Terrassa i a l’Oscars Les Gavarres de Tarragona. Fins que les autoritats no es decideixin a fer alguna cosa de profit en favor de la nostra llengua, no podreu gaudir de La cinta blanca en català, ni doblada ni subtitulada. Sí, en canvi, en la sempre maltractada i mai no prou lloada llengua castellana.