La collita de la pandèmia

La campanya de la fruita dolça ha estat marcada per les desigualtats socials dins el món agrari. La Covid ha tingut una incidència més alta i amb conseqüències més greus sobre la classe treballadora de l’agroindústria, molts han hagut de triar entre emmalaltir o menjar. La salut s’ha vist greument afectada, tant per el virus com pel racisme, l’aporofòbia i la desprotecció de drets laborals.

El 20 de març, la patronal Afrucat, feia una crida a braços: «l’associació reclama mesures per poder disposar d’entre 35.000 i 40.000 treballadors extra». Una xifra desproporcionada tenint en compte que no es disposava d’habitatges suficients on acollir, ni de recursos sanitaris a la regió per atendre l’augment de població, ni pla de prevenció sanitària a totes les empreses, ni garanties d’ocupació. A més, es va acompanyar de falses insinuacions sobre la regularització administrativa. El govern espanyol va negar la regularització i Afrucat va portar -en ple confinament- centenars de persones de Bulgària i Romania, deixant als carrers els temporers immigrants que arribaven d’altres zones de l’estat. Aquests treballadors immigrants són el romanent de la força de treball que s’acaba ocupant de manera clandestina. El resultat fou que es va fer una crida a braços i van arribar persones. 

El 17 d’abril la Plataforma Fruita amb Justícia Social denunciava que ja hi havia centenars de persones dormint als carrers, i al llarg dels dies el nombre va augmentar exponencialment. El govern català va elaborar tard i malament un pla d’atenció a temporers, unes simples recomanacions que no eren d’obligat compliment. Alguns ajuntaments van tancar els escassos albergs i van posar a disposició espais municipals en previsió d’utilitzar-los per acollir persones contagiades. Les poblacions del Segrià van començar a notar la pressió de persones immigrants al carrer (amb o sense regularitzar). La por a l’expansió de la pandèmia no va anar acomboiada de mesures socials i d’acollida, sinó de la petició de control al subdelegat del govern espanyol. Aquest va respondre amb actuacions diàries de la policia nacional acompanyada dels mossos d’esquadra: identificacions per perfil racial a les poblacions del Segrià governades per Junts per Catalunya. La repressió com a fórmula contra la Covid no va funcionar, però va atemorir els treballadors.

El govern de la Generalitat va ignorar les conseqüències que podia tenir la pandèmia en el sector agrari. En fer-se públics els brots de Covid a Ponent, ja feia un mes que Fruita amb Justícia Social, la CGT i CCOO denunciaven que les treballadores vivien amb angoixa el degoteig de persones que emmalaltien, la manca d’inspeccions de treball i de sanitat, d’allotjaments en condicions i d’un pla de protecció. Sanitat va actuar amb celeritat quan ja era tard, confinant de nou tota la comarca. La consellera d’agricultura deia des de la seu d’Afrucat: «tot s’ha fet bé i s’ha actuat des del minut zero. Prou criminalització a la pagesia», sense considerar els jornalers agraris com a sector, i parlant de la pagesia com si fos un tot homogeni i no estès travessada de grans especuladors i fons d’inversió nouvinguts a l’agricultura. Mentre, les empreses de treball temporal feien l’agost gestionant mà d’obra sense oferir allotjament i condicions laborals dignes. Mai ningú les ha inspeccionades. 

El Segrià, a l’ull de l’huracà de la pandèmia a Catalunya, no ha estat mereixedor d’una resposta política a l’alçada de les circumstàncies. Ponent i el sector agrari estan lluny dels objectius polítics dels centres de decisió. Ponent, com si no formés part de l’acció de govern, va passar a considerar-se un àmbit geogràfic subjecte de cooperació al desenvolupament -crida a Open Arms, recollides d’aliments i roba, crida al voluntariat d’entitats del tercer sector per atendre les persones confinades-. Els costos de la patronal i les obligacions del govern es cobreixen amb la solidaritat i el voluntariat.

Ara els jornalers ja s’estan desplaçant a altres campanyes.L’agroindústria, amb o sense Covid, no s’atura en tot el sud d’Europa produint mercaderies a baix cost. Un model econòmicament inviable si no és mitjançant l’explotació de les persones més vulnerables i la subjugació de la pagesia a les normes del mercat neoliberal. 

 

*Gemma Casal és Antropòloga. Article publicat al número especial de l’Accent de setembre 2020