La confusa noció de patriotisme
El concepte de pàtria –i conseqüentment el de patriotisme- va néixer a principis del segle XVIII. Primer a França i després a Anglaterra i Alemanya van aparèixer un munt de revistes i publicacions que en parlaven i que el van elaborar de forma embrionària. Era el segle de les Llums i, de fet, el patriotisme en va ser una de les seves expressions polítiques. Però anem a pams.
El patriotisme, com la majoria de conceptes, és interessantíssim atenent al moment de la seva aparició. Va ser el primer isme que va sorgir en la història cultural i política del món modern i el van seguir el republicanisme, el democratisme, el liberalisme, el socialisme, l’imperialisme, el comunisme i, quasi en darrer terme, el nacionalisme. La ‘nació’, per la seva banda, és una paraula que es refereix principalment al lloc de naixement i, si es para atenció, es reconeix que el seu derivat, el nacionalisme, segueix recollint bona part de la càrrega semàntica del seu origen: nacionalisme és el nom amb què designem la voluntat de preservar i reconèixer unes tradicions i una identitat que ens han determinat i educat com a ciutadans amb independència de la classe social -en la mesura que es refereix a l’entorn cultural de naixença. Per tant, cal ressaltar l’evidència que aquelles tradicions sempre es donen en un territori determinat. És per això que és un concepte eminentment tradicionalista i circumscrit a un marc cultural determinat.
No obstant això, el patriotisme és un concepte força diferent en molts sentits. D’entrada prové de la paraula ‘pater’ amb el clar objectiu d’evocar no una afiliació, o una submissió, sinó una autonomia de gestió i una emancipació. Com abans hem vist amb el concepte de nacionalisme i el de naixença, el patriotisme arrela en la idea de la paternitat, i això vol dir molt. Quan en les revolucions del segle XVIII i inicis del XIX s’apel•lava al patriotisme, s’estava reivindicant la capacitat que tenia el poble i, per ser més exacte, tots els que no podien exercir el poder polític per algun imperatiu (que en aquells temps implicava també a la burgesia), de prendre les regnes de la societat i dominar l’Estat. Era, per tant, un concepte que apuntava directament a la divisió de classes, ja que eren aquelles que no tenien accés al poder les que el reclamaven com a condició primera i vertebradora de la seva proposta política. És a dir, en resum, el patriotisme va néixer com un concepte de ruptura, d’empoderament i de dislocació de l’ordre establert. I justament, com que el patriotisme replanteja un statu quo particular, es dirigeix a un exercici de poder abans que a un territori; així que no és d’estranyar que des del seu origen tingués una forta tendència a l’internacionalisme.
El món que ens toca viure està globalitzat i, en concret, qui en marca el tempo i els rumbs és la Internacional Capitalista. Aquest no és un nom oficial, és clar, i de fet no és ni tan sols un organisme en sí mateix, sinó que està composta de moltes institucions que, en conjunt, determinen i elaboren el panorama polític, social i econòmic de les nostres societats. Des de la OMC, la Troika, la mateixa UE o la OTAN, per citar només algunes de les entitats que no són de caràcter estrictament privat, s’han establert tractats (des de Mastricht fins al polèmic TTIP) que sembren aquí i allà l’avenç inexorable del capitalisme. Sembla una broma de mal gust, vist així, que aquells que sempre han lluitat per l’internacionalisme -que no són altres que les classes treballadores- hagin de veure com prospera aquesta globalització sense centralitat, aparentment desorganitzadai amb una pila de lluites intestines a la motxilla. Malgrat tot, és indubtable que són les forces d’aquesta Internacional Capitalista les que operen amb major sobirania en els nostres temps.
A ningú se li escapa que avui en dia parlar de pàtria sona encara més caspós que parlar de nacionalisme. Els vells estats-nació, inevitablement, han perdut moltíssima autonomia com a conseqüència de la Internacional Capitalista a molts nivells: econòmic, ecològic, cultural i polític. El patriotisme, tanmateix, ha perdut molts dels seus vells significats i, exagerant una mica, l’ha rebut en adopció el nacionalisme, que havia estat un dels seus rivals conservadors en la concepció de l’Estat. Malgrat tot, les demandes de sobirania per part d’aquells agents socials que no tenen accés a l’exercici del poder segueixen sent vigents per raó de gènere, de classe, de cultura i -per què no dir-ho?- de legitimitat. El patriotisme ha quedat a la penombra de la història, però va ser imprescindible per a totes les ideologies posteriors i, val a dir, les idees que el van veure néixer, les seves demandes i la seva subversió segueixen brillant des de l’esquerra política dels nostres temps.
