La correcció política realment existent

No hi ha ideòleg de la dreta que no tracti del tema de la “correcció política” en un moment o altre. Per això quan vaig llegir Salvador Cardús parlant sobre el “dogmatisme de les opinions que són emparades per la correcció política” (“Opinió contra veritat”, Avui, 20 de març del 2010) vaig dir-me: d’aquest fil cal estirar. Què és la correcció política, objecte d’escarni permanent? Qualsevol principi progressista que, ni que sigui per casualitat, hagi calat en l’opinió pública que, com tothom sap, és molt poc pública i molt privada i no consisteix en el que uns o altres puguem pensar si no en el que determinats mitjans (gens públics i molt privats) acabin publicant: l’antirracisme més elemental, l’antimasclisme més elemental, qualsevol crítica -per òbvia que sigui- de l’imperialisme, qualsevol defensa del dret de les persones a obtenir pel seu treball una recompensa digna, etc. La proliferació dels autoinstituïts com a “enemics de la correcció política” en el camp del catalanisme ha crescut enormement i estan molt ben pagats al contrari del que es podria esperar d’un tal coratge intel·lectual insubornable. Encara que sempre és millor llegir-los parlant d’Espanya que d’economia, fins i tot quan es mouen en aquest camp cal llegir amb detall: “la independència de Catalunya només depèn de si som prou a voler-la” (“Ben retratats”, www.tribuna.cat, 15 d’abril 2011). Això seria cert si a Espanya existís una cosa anomenada democràcia, però fer veure que efectivament hi és, forma part de la “correcció política realment existent”. En relació a les consultes del 10 d’abril Cardús opina que “hi va haver molta intel·ligència -gràcies, Alfred Bosch- i capacitat de sumar voluntats” (“Ben retratats”, www.tribuna.cat, 15 d’abril 2011). Sumar voluntats vol dir negar la possibilitat de pensar en la nostra nació completa i en un futur desvinculat de la UE, com es dedueix de la pregunta de la consulta. Però a Cardús això ni se li acudeix, per què aquests són precisament els límits imaginaris de la “correcció política realment existent”. El fonament de la “correcció política realment existent” és, abans que res, la negació de la lluita de classes, dels interessos de classes i de les classes pròpiament dites, la qual cosa, venint d’un sociòleg és com provar de fer física com si no existís la gravitació universal. És per això que “el nostre deute -errors propis a part- es deu fonamentalment a la nostra dependència” (“Ben retratats”, www.tribuna.cat, 15 d’abril 2011). Com és sabut, en el món postmodern, globalitzat, bla, bla, bla, tan sols existeix el “xoc de civilitzacions”, els conflictes ètnics i tot això, de manera que “errors propis a part”, tots els nostres mals provenen de la perfídia espanyola. No de que alguns s’hagin dedicat a suprimir o rebaixar-se impostos a ells mateixos, a apujar-se els salaris, els incentius, les pensions, les “stock options” i els 2.000 noms postmoderns del vil metall mentre les finances públiques es deterioraven. I el que fa encara més gràcia és que, segons el senyor Cardús vivim “en una societat dramàticament dependent dels pressupostos públics” (“Ens calen horitzons”, Ara, 10 d’abril 2011). No fa ni quatre dies que la crisi financera va demostrar la inviabilitat d’un model econòmic “dramàticament depenent” dels capricis dels inversors privats, però com és sabut, la principal característica del pensament dogmàtic, no del “dogmatisme de les opinions que són emparades per la correcció política”, si no del “dogma realment existent” al qual el senyor Cardús “limpia, fija y da esplendor” dia rere dia, és la seva absoluta impermeabilitat a la realitat.