La corrupció a Castelló té nom i cognom: Carlos Fabra

[L’ACCENT 149]

El president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra

La col·lecció d’imputacions que atresora Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló) és tan extensa com variada.

En realitat, molt abans que esclatés el que s’ha anomenat Cas Fabra, l’any 2003, ningú no dubtava a les comarques de Castelló que tot el que envoltava aquest polític feia molta pudor. Amb l’obertura del cas es va encetar un procés judicial que ha acabat per esguitar diferents institucions castellonenques, des d’ajuntaments a la Diputació, de la qual és el president des del 1995, i passant pel seu propi partit.

L’any 2003 esclatava la bomba informativa: Vicente Vilar, un empresari i antic soci de Carlos Fabra, denunciava que el polític popular, mitjançant la consultora Camarcas S.L., havia rebut pagaments de diverses empreses de la província per un import total proper al milió d’euros. Algunes d’aquestes empreses tenien adjudicades contractacions amb l’administració pública a Castelló. Carmarcas S.L, per tant, i segons aquesta denúncia, podria haver estat utilitzada per blanquejar les comissions il·legals que aquests empresaris pagarien a Fabra a canvi de les adjudicacions. Arran de les investigacions motivades per la denuncia de Vilar, es va saber que entre les empreses que van fer pagaments a Carmacas S.L. hi havia Cattocer S.L, relacionada amb l’empresari Fernando Roig, president del Vila-real i propietari de Pamesa Cerámicas, que hauria pagat més de 200.000 euros a la consultora de Fabra. De la investigació de la Fiscalia Anticorrupció se’n va fer càrrec el jutjat número 1 de Nules.

Obstaculització del procés
La investigació va demostrar que Fabra va moure uns 15 milions d’euros entre el centenar de comptes bancaris dels quals n’era titular. Del total, almenys sis no tenen cap tipus de justificació, ja que van ser ingressats en metàl·lic o amb xecs. Aquests ingressos, tal i com recollia un mitjà de comunicació el passat mes d’agost, contrasten amb els seus ingressos oficials, que no arriben als 75.000 euros anuals.
La Fiscalia Anticorrupció es va trobar amb molts entrebancs per tal que les entitats financeres on Fabra té els seus comptes, li aportaren la documentació requerida per a continuar investigant.

Malgrat tot, a hores d’ara, la instrucció del cas Fabra resta pràcticament aturada ja que molts pocs magistrats han volgut ocupar la plaça del jutjat de Nules, que en aquests moments encara resta vacant. Investigar els negocis de Carlos Fabra no sembla ser una feina que oferisca moltes possibilitats d’ascens professional. A aquest fet, a més, s’ha d’afegir que l’administració encarregada de cobrir la plaça és l’autonòmica, controlada pel partit de Fabra, el Partit Popular i que va esgrimir manca de pressupost per adjudicar més magistrats.

No es mossega la llengua
Segurament, en circumstàncies normals, un polític sobre els qual pesaren acusacions tant greus, preferiria passar desapercebut. Aquest no és el cas de Fabra, que els últims mesos ha deixat anar algunes declaracions que han posat contra les cordes aquells que dins del seu propi partit continuen intentant fer-li la cobertura. Una de les les més sonades es va produir quan va dir que si li tocava la loteria orinaria a la porta de la seu d’Esquerra Unida. Fabra contestava, d’aquesta manera tan particular, a les crítiques que des d’eixa formació política feien al fet que el polític justifiqués més de dos milions d’euros del seu patrimoni a la sort que tenia en els jocs d’atzar. L’última va ser fa poques setmanes, quan en una conversa privada amb els seus col·laboradors va reconèixer que ni ell mateix sabria dir quanta gent havia col·locat en els seus anys de mandat. És simptomàtic que aquesta declaració tant compromesa fora gravada i difosa per gent del seu propi partit, i a més pocs dies després que el mateix Fabra assegurés que ell estava disposat a posar la mà en el foc per la innocència del seu cap, Francesc Camps. Camps, cal recordar, actualment podria estar sent investigat per la seua implicació en la trama de corrupció i finançament il·legal del Partit Popular. Potser és que a Fabra se li apaga la flama de la bona sort.

 

La nissaga dels Cossi

Els Fabra són una de les nissagues polítiques més fermes que ha donat la història moderna del País Valencià. El clan va començar la seua singladura a meitat del segle XIX, durant els agitats anys de les guerres carlines, un moment on l’encert a l’hora de triar bàndol era una qüestió determinant per definir el futur polític i social. El primer dels Fabra, Victorino Fabra Gil, originari de Llucena, va posicionar-se en favor del bàndol isabelí i en acabar la primera guerra carlina seria recompensat primer amb un escó a les Corts de Madrid i, entre 1874 i 1892, amb la presidència de la diputació de Castelló. En aquells anys, Victorino, que era mal anomenat “Pantorrilles”, fonamentaria el seu poder polític en la creació d’un partit polític, el Cossí. Aquesta agrupació, instal·lada a les institucions castellonenques, li permeté estendre i consolidar una extensa xarxa clientelar i caciquil en la qual s’entrellaçaven els interessos econòmics, polítics i socials: la tònica general que seguirien els seus descendents.

Victorino Fabra Adelantado, el seu nebot, ja havia ocupat la butaca presidencial de la Diputació per un any, el 1855. Com el seu oncle, va ser diputat a Corts i governador civil a diverses províncies de l’Estat. El seu germà, Hipólit, també va presidir l’ens provincial entre els anys 1897 i el 1906, un càrrec que compaginà amb la regidoria de l’Ajuntament de la capital de la Plana.

La connexió institucional amb el món dels negocis és una realitat que es va plasmar de manera molt evident amb Lluís Fabra Sanz, l’avi de Carlos Fabra. Fill de Victorino Fabra Adelantado, aquest Fabra, va compaginar el govern de la Diputació entre el 1918 i el 1920 amb la representació de la Companyia Arrendatària i Tabacs. Amb l’ocàs dels partits caciquils, Lluís Fabra no va tenir cap problema en adaptar els seus interessos familiars als nous temps i fundà la secció de la Dreta Regional Agrària a la seua ciutat. Aquest partit li permeté ser diputat a Madrid per la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes (CEDA), el partit que el 1936 recolzà l’aixecament feixista. El seu fill, Carlos Fabra Andrés, ja faria tota la seua carrera política a l’empara del règim franquista.

Fabra Andrés, que és el pare de l’actual president de la diputació, ja havia estat fundador de la Joventut Catòlica de Castelló tres anys abans de l’esclat de la guerra. El 1939, tot just acabar la conflagració, va ser nomenat delegat provincial d’Excombatents i entre el 1943 i el 1947 ocupà la secretaria provincial del Movimiento, un lloc estratègic per consolidar la xarxa clientelar. Un any més tard, el 1948 feu el salt a l’alcaldia de la ciutat, durant set anys, fins que el 1955 encara ascendiria un grau més, el cim de la seua carrera política, la presidència de la Diputació, que cobrí fins el 1960. Al llarg d’aquests anys al capdavant de les principals institucions provincials, a l’Ajuntament i a la Diputació, va alternar l’activitat política amb els negocis especulatius. Va ser el fundador del camp de golf Mediterraneo a Borriol, que hui en dia presideix el seu fill, el Carlos Fabra actual.

A més el clan compta també amb altres membres ubicats a diverses institucions públiques i privades. És el cas de José Alberto Fabra Carreras, germà de Carlos Fabra, banquer i extinent d’alcalde de Castelló, o Alberto Fabra Part, el cosí de l’actual president de la Diputació, propietari de l’empresa Territorio i Urbanismo, una activitat que va compaginar en el passat, amb la tinència d’alcaldia de la ciutat i la seua regidoria d’Urbanisme. El clan també té secció femenina, representada per Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra, que és senadora a Madrid, propietària d’extenses propietats a Orpesa i casada amb Juan José Güemes, conseller al govern madrileny d’Esperanza Aguirre.