Fa uns dies vaig llegir un missatge d’eixos que corren per les xarxes socials que deia “La corrupció, com la paella, enlloc es fa com a València”. De fet, fins i tot hi ha un perfil a facebook que porta eixe nom, en castellà és clar. Potser en un primer moment em va vindre un somriure per sota del nas, i vaig pensar que els valencians i les valencianes no perdem el temps per riure’ns de nosaltres mateixos. Tanmateix hi havia alguna cosa que em va posar alerta, alguna cosa que em feia pensar que hi havia un parany… Malament anem si construïm l’imaginari col·lectiu del País Valencià a partir d’aquestes premisses. L’imaginari col·lectiu és una manera de representar i explicar la realitat i ajuda a buscar el sentit de la vida en cada poble, en cada moment històric. L’imaginari col·lectiu, com deia Cornèlius Castoradis, “augmenta el sentiment de pertinença a un grup, perquè els imaginaris compartits creen una identitat comuna”.
No es pot caure en l’autocomplaença, ni en l’autoengany, ni manifestar-nos panxacontents de com estem, però tampoc no podem caure en el victimisme fàcil ni en el derrotisme, i encara menys en el nihilisme. Cal reconèixer que estem avançant, que no ens poden aturar, i aquesta realitat és constatable, irrefutable. Recorde les primeres manifestacions del 9 d’octubre a què vaig acudir pels carrers de València a començament dels 90, amb un centenar de persones envoltades de policies i fatxes. Recorde que l’únic acte que es feia el 25 d’abril era l’homenatge i la manifestació a Xàtiva, en homenatge als maulets. Recorde que no hi havia gaire locals, llevat del Vito Lumbagui del barri del Carme. Recorde que aleshores hi havia pocs grups valencians de joves que cantaren en català, llevat dels més veterans…
Ara més de vint anys després, la situació és ben diferent. Aquesta setmana -només aquesta darrera setmana d’octubre!- he pogut assistir a un fum d’actes a la meua comarca. Divendres 18 no em vaig perdre el concert de comiat d’Al Tall, al Palau de Congressos de València, feia feredat veure’l ple de gom a gom. En un país normal, un acte així seria retransmès per ràdio i televisió… Dijous 24, vaig assistir a l’espectacle “Estellés de mà en mà” al Teatre Micalet, un goig i un plaer, un homenatge en majúscules al fill del forner que feia versos. Divendres, 25 d’octubre, de nit, vaig estar col·laborant en un dels darrers concerts d’Obrint Pas, a Vinalesa (l’Horta Nord), on més de 4.000 persones volien donar les gràcies a aquest grup per tot el que han fet per València, per portar la veu del País Valencià i dels Països Catalans arreu del món. Aquest matí, dissabte 26, mentre escric aquest article, una cercavila passa pels carrers del Carme, és la gent de Ciutat Vella Batega que han organitzat un dissabte ple d’activitats al carrer: xerrades, fires, dinar, concerts… I tot això sense tindre en compte que aquesta mateixa setmana també té lloc l’aplec del Puig i els premis Octubre. A més, sense oblidar que ara mateix hi ha una xarxa de casals a la ciutat: el Racó i Ca Revolta a Ciutat Vella, el Casal Obrer i Popular a l’Olivereta, el Terra i l’Assemblea a Benimaclet…
Malgrat tot, què ix als mitjans de comunicació de masses de tot això? Poca cosa… Malauradament, tenim un problema, perquè tota la producció cultural que està fent-se al País Valencià, sovint queda amagada, silenciada. Podríem dir que tot això i tot allò queda, no ja en un segon pla, sinó en un underground, però no en el sentit d’alternatiu o antisistema. Tota una cultura que es troba en una mena de soterrani, perquè és censurada i ocultada. Una cultura viva que no és oficial, desconeguda per la majoria de la població – no només dels Països Catalans, sinó de la mateixa gent de València -. Aquesta cultura, el bo i millor de la cultura produïda al País Valencià, no només no compta amb cap ajuda oficial, sinó més aviat està feta a contracorrent, per l’activisme de milers de persones que han de lluitar cada dia per veure la seua catalanitat reconeguda, per poder expressar-se en la seua llengua. És una cultura de resistència que està produint una oferta cultural impressionant. I què tenim a l’altra banda? Què ens ofereix l’espanyolisme o el blaverisme? Folklore barat, pura caspa. L’únic objectiu que tenen és destruir la nostra identitat, rebaixar i assimilar la nostra cultura, fer-la un mer apèndix d’això que diuen cultura espanyola.
La responsabilitat d’aquest silenci, d’aquesta condemna, està ben repartida. És clar que les institucions espanyoles posaran tots els pals a les rodes a qualsevol mostra de catalanitat al País Valencià, ells sí tenen clar quina és la nostra nació, i per això fan tot el que està a les seues mans per trinxar-la i trossejar-la. És clar que els ocupants de les institucions valencianes, per continuar ofrenant glòries a espanya i guanyar favors -perquè Madrid sí paga traïdors-, també faran el possible per entrebancar qualsevol procés de redreçament nacional al País Valencià. El que no està tan clar, però, és la responsabilitat d’aquelles institucions catalanes que no es creuen els Països Catalans, no aposten per ells, i no fan res per construir-los. Per exemple, TV3, la Televisió Nacional de Catalunya, a quina nació es refereix? La que només ix en els mapes del temps? (i gràcies!). La mateixa nació de l’Assemblea Nacional de Catalunya? La nació de quatre províncies? La «nació» que va fent la viu viu, i deixa les altres parts de la nació perquè continuen el seu ritme. Supose que així és més còmode, menys maldecaps haver de pensar en els altres territoris. Tanmateix, caldria que ens plantejàrem quin és l’imaginari col·lectiu que estan construint. El dels Països Catalans, evidentment, no.
Bé, ja sabem com està el pati, i malauradament no em sorprén. Nosaltres, ací i ara, cal que analitzem la realitat, i cal que comprenem que encara ens queda molt de camí per recórrer. Però també tenim clar que l’únic que ens queda és continuar treballant per la València mauleta, la que parla valencià, el nostre català. Continuar lluitant per la València, que des de les seues arrels populars és capaç de produir una cultura de projecció internacional, que no té res a envejar a la que està produint-se a altres llocs del món. Tenim molt de treball per davant, però cal continuar construint el País Valencià, els Països Catalans, cada dia, com sempre hem fet. Eixe és l’imaginari col·lectiu que hem de construir. Perquè la cultura, la resistència i la lluita, com a València, enlloc.