D’on venim?
Al juliol del 2012 va néixer la secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS UB) a la Universitat de Barcelona, al cap de poc temps que s’hagués fundat la secció de COS TMB. Al grup inicial hi havia gent que havia militat en altres sindicats durant molts anys –alguna de la qual era, alhora, militant de l’Esquerra Independentista– i gent sense experiència sindical, però decidida a organitzar-se. Veníem de desencisos sindicals profunds i de la derrota el 2009 per la implantació del Pla Bolonya, si bé al maig del 2012 s’havien produït les últimes grans vagues –que en campus com el de Mundet arribaren a les tres setmanes, protagonitzades per l’alumnat coratjós al final del curs amb el suport d’un petit sector del professorat–. Des d’aleshores la COS UB ens hem cohesionat com un grup heterogeni que agrupa docents, investigadors i treballadors d’administració i serveis (funcionaris i laborals). Més enllà de les demandes sectorials per a cada categoria laboral, volíem trencar les estratificacions habituals i situar-nos com un instrument horitzontal, assembleari i racionalment combatiu respecte al model d’universitat-empresa dominant i d’un sindicalisme professionalitzat, molt variat en els colors dels d’alliberats, pactista i institucionalista amb els poders establerts.
Què hem fet al llarg d’aquests quatre anys? Inicialment, difondre la nostra existència i el nostre programa reivindicatiu, i a partir del febrer del 2013 proposar la unitat d’acció a tots els comitès d’empresa de la UB (la qual proposta fou desoïda per la resta de sindicats). 
Vam començar a treballar: organitzant assemblees informatives i decisòries, quatre reclamacions col·lectives per part del professorat precari que van agrupar més d’un centenar de professors, convocant totes les vagues esdevingudes a la UB des d’aleshores –inclosa una l’any passat en solidaritat amb els estudiants (no recordem en la història de la UB cap situació semblant)–, donant impuls i suport total a la creació i a la lluita de l’Assemblea de Professorat Reclamant (el 2014, l’APR va obtenir un 34% dels vots totals al Claustre tot i presentar-se només a la meitat de facultats), sent l’únic sindicat a mobilitzar-nos contra l’Estatut UB – que vam aconseguir aturar, amb els estudiants autònoms–, duent a terme i participant de manifestacions i tancades al rectorat, produint anàlisis crítiques i propostes alternatives a les polítiques universitàries vigents, fent feina regular dins el marc de l’APR al Claustre i al Consell de Govern, difonent continguts, anàlisis legislatives i accions judicials individuals… tot plegat, perseverant un cop i un altre davant dels incompliments de la UB. A nivell estudiantil, hem rebut sempre el suport dels quatre nuclis del SEPC de la UB, i hem col·laborat junts en múltiples ocasions donant-los també suport, i cridant a la unitat d’acció també amb els estudiants autònoms i llibertaris en les assemblees de facultat. Hem actuat als diversos àmbits sociolaborals de la UB com hem pogut i com hem sabut dins un àmbit acadèmic en què la gent té molta mandra o por de moure’s pels companys i d’exigir drets.
La vida d’una secció sindical combativa no és senzilla, ja que la dimensió sociolaboral és absent de les grans estructures polítiques i mediàtiques a través de les quals naufraguem pel dia a dia, i la pressió que s’exerceix sobre les persones que opten per bellugar-se reivindicativament no és contrabalançada per grans suports a escala interna i externa als llocs de feina. Estem orgullosos de la nostra gent a TMB, a McDonald’s, a Esfosa, al Maresme, al Vallès, arreu dels Països Catalans.
El perquè de TransFormem UB
Molt més de la meitat dels docents i investigadors de la UB no són funcionaris, sinó treballadors laborals: més de 4.000. D’aquests, hi ha uns 2.000 professors precaris, un nombre rellevant dels quals –la UB no facilita les dades– exerceix el 75% de la feina d’un funcionari cobrant, però, prop de 500€ nets al mes. D’aquesta situació en són corresponsables implícits els sindicats que des del 2004 dirigeixen el comitè d’empresa de Personal Docent i Investigador-laboral de la UB: CCOO, UGT i CSIF. El paper dels representants d’aquests sindicats als comitès d’empresa successius ha estat nefast. Les lluites de la COS UB perquè l’equip de govern de l’exrector Dídac Ramírez s’obrís a negociar la resolució del professorat més precaritzat conduïren enguany a dues reunions d’aquest equip amb la presidència del comitè d’empresa (CCOO), de les quals ha resultat la millora de la situació salarial de 25 (vint-i-cinc) professors associats… dels 2.000 de precaritzats que hi ha. Això faria riure si no fos pel patiment de tants companys i companyes amb sous de misèria mentre miren de desenvolupar la carrera acadèmica. Als comitès d’empresa de funcionaris de la UB hi ha gent de tots els sindicats que hi porta entre 15 i 20 anys, i una pila de veterans alliberats sindicals.
Abans de l’estiu la COS UB rebérem una proposta de la CGT-Plataforma de Professorat Associat per anar junts. Vam posar-nos d’acord en el programa que va aportar la COS UB, en el qual es debateren i s’integraren apartats proposats per la CGT-PPA i, posteriorment, per l’Assemblea de Professorat Reclamant, la qual també ponderà les bondats d’anar tothom junt. En el cas de la COS UB, la majoria de la secció valorà més allò que potencialment semblaria positiu que no el contrari. El temps dirà si ens vam equivocar o no. Fent aquest pas hem volgut donar motius per nodrir molta gent d’esperança: la secció sindical va considerar que calia fer-ho. I dijous que ve guanyarem, que ningú no en dubti.
Una cosa que ha fet la COS UB és cedir a la CGT l’enregistrament dels delegats a nom seu perquè així la CGT superi el 10% de delegats a la Mesa d’Universitats públiques catalanes, ja que això els permetrà tirar endavant la petició d’aquest sindicat que s’elabori un nou conveni col·lectiu per a les universitats públiques, car actualment –subjecteu-vos fort– ens regim per un conveni del 2006 –amb el vist-i-plau implícit de CCOO i UGT i de tot l’arc parlamentari de Catalunya, que mai no s’ha interessat per resoldre els greus problemes de precarització i de segregació econòmica de la classe treballadora de les universitats públiques–. El treball que hem fet i que estem fent en aquesta campanya és digne d’elogi. Hem anat més enllà de la sigla –tant de bo succeeixi això en direcció contrària al futur– per aprofundir un procés de llarga durada: organitzar, dotar de bagatge politicosindical, lluitar. Ser al comitè d’empresa no és més que un instrument per aprofundir els graus de mobilització.
El programa que vam elaborar abraça diversos àmbits amb relació a la precarització laboral, les mesures concretes respecte a les problemàtiques de les diverses categories de feina (professorat associat, col·laborador, lector, agregat interí i agregat, i becaris de recerca pre i postdoctorals), la igualtat d’oportunitats, la conciliació laboral i familiar, la diversitat de gènere, la participació amb relació a l’activitat assembleària i a la vinculació amb l’activitat del comitè d’empresa i el model mateix d’universitat dins la societat capitalista. D’alguna manera reflecteix l’extensa gamma de problemàtiques que afrontem, tenint en compte la manca de projectes de model d’universitat, el deute e 80 M € de la Generalitat a la UB o la introducció del gran capital en òrgans universitaris com els consells socials. Ens hem guanyat el respecte com un sindicat honest i combatiu i cridem a militar-hi, si bé una manera que la gent que no mou un dit durant tot l’any hi doni suport és votar, el dia 27-O, TransFormem UB. Ja veurem quina és la nostra capacitat real per transformar les coses en un medi despolititzador en què hi ha qui creu que exercir de professor a la universitat és més digne que treballar com a escombriaire al carrer.
Si el panorama fos un altre estaríem desenvolupant la potència popular amb processos veritablement combatius per conquerir el que ens pertany: la universitat pública. Tanmateix, això només són quatre notes per cridar a la participació el dijous 27-O. És fonamental guanyar i sobretot obtenir majoria al comitè d’empresa –si no, la victòria no haurà servit de gaire–, però mantenir un rumb combatiu no és senzill, per això és primordial enfortir tant la COS UB com, paral·lelament, els processos de decisió col·lectiva. La lluita va ser, és i serà l’únic camí.
*Gerard Horta és professor i membre de la COS Universitat de Barcelona.
