Juan Guaidó és el producte d’un projecte de fa una dècada supervisat pels entrenadors d’elit de Washington per a canvis de governs. Mentre es fa passar per un campió de la democràcia, ha passat anys al capdavant d’una violenta campanya de desestabilització.
Abans del fatídic dia 22 de gener, menys d’un de cada cinc veneçolans havia sentit parlar de Juan Guaidó. Fa només uns mesos, aquest home de 35 anys era un personatge fosc en un grup d’extrema dreta políticament marginal, estretament associat amb actes espantosos de violència urbana. Fins i tot en el seu propi partit, Guaidó havia estat una figura de nivell mitjà en l’Assemblea Nacional, dominada per l’oposició, que ara es troba en desacatament segons la Constitució de Veneçuela.
Però després d’una única trucada telefònica del vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, Guaidó es va proclamar a si mateix com a president de Veneçuela. Ungit com el líder del seu país per Washington, un polític prèviament desconegut va ser traslladat a l’escenari internacional com el líder seleccionat per Estats Units per a la nació amb les reserves de petroli més grans del món.
Fent ressò del consens a Washington, el comitè editorial del New York Times va qualificar a Guaidó com un “rival creïble” per Maduro amb un “estil refrescant i una visió per fer avançar el país”. El comitè editorial de Bloomberg News el va aplaudir per buscar la “restauració de la democràcia” i el Wall Street Journal el va declarar “un nou líder democràtic”. Mentrestant, Canadà, nombroses nacions europees, Israel i el bloc de governs llatinoamericans de dreta conegut com el Grup de Lima van reconèixer a Guaidó com el líder legítim de Veneçuela.
Si bé Guaidó semblava haver-se materialitzat del no-res, ell era, de fet, el producte de més d’una dècada d’assídua preparació per part de la fàbriques d’elit dedicades a canviar règims del Govern dels Estats Units. Al costat d’un grup d’activistes estudiantils de dreta, Guaidó va ser entrenat per soscavar el govern d’orientació socialista de Veneçuela, per desestabilitzar el país i, algun dia, per prendre el poder. Encara que ha estat una figura menor en la política veneçolana, ell havia passat anys demostrant en silenci la seva vàlua en els passadissos del poder de Washington.
“Joan Guaidó és un personatge que s’ha creat per aquesta circumstància”, explicà a Grayzone, Marco Teruggi, sociòleg argentí i cronista principal de la política veneçolana. “És la lògica d’un laboratori: Guaidó és com una barreja de diversos elements que creen un personatge que, amb tota honestedat, provoca entre riure i preocupació”.
Diego Sequera, periodista i escriptor veneçolà de l’agència d’investigació Misión Verdad, hi està d’acord: “Guaidó és més popular fora de Veneçuela que a l’interior, especialment en els cercles elitistes de la Ivy League i de Washington”, va comentar Sequera a Grayzone: “és un personatge conegut allà, és previsiblement de dreta i es considera lleial al programa”.
Mentre que Guaidó es ven avui com la cara de la restauració democràtica, ha passat la seva carrera en la facció més violenta del partit opositor més radical de Veneçuela, posicionant-se a l’avantguarda d’una campanya de desestabilització rere l’altra. El seu partit ha estat àmpliament desacreditat dins de Veneçuela i és, en part, responsable de fragmentar una oposició molt afeblida.
“Aquests líders radicals no tenen més del 20 per cent en les enquestes d’opinió”, va escriure Luis Vicente León, el principal enquestador de Veneçuela. Segons León, el partit de Guaidó roman aïllat perquè la majoria de la població “no vol la guerra”. “El que volen és una solució”.
Però aquesta és precisament la raó per la qual Guaidó va ser seleccionat per Washington: no s’espera que ell guiï a Veneçuela cap a la democràcia, sinó que porti al col·lapse un país que durant les últimes dues dècades ha estat un bastió de resistència a l’hegemonia nord-americana. El seu improbable ascens assenyala la culminació d’un projecte de dues dècades per destruir un robust experiment socialista.
Apuntant a la “troica de la tirania”
Des de l’elecció d’Hugo Chávez el 1998, Estats Units ha lluitat per restablir el control sobre Veneçuela i les seves vastes reserves de petroli. Els programes socialistes de Chávez poden haver redistribuït la riquesa del país i ajudat a treure a milions de persones de la pobresa, però també li van col·locar un punt de mira a l’esquena. El 2002, l’oposició de dreta de Veneçuela el va enderrocar breument amb el suport i reconeixement dels Estats Units abans que l’Exèrcit restablís la seva presidència després d’una mobilització popular massiva. Al llarg de les administracions dels presidents dels Estats Units, George W. Bush i Barack Obama, Chávez va sobreviure a nombrosos plans d’assassinat abans de sucumbir al càncer en 2013. El seu successor, Nicolás Maduro, va sobreviure tres atemptats contra la seva vida.
El govern de Trump va elevar immediatament a Veneçuela al capdamunt de la llista d’objectius de canvi de règim de Washington, qualificant-lo de líder d’una “troica de tirania”. L’any passat, l’equip de seguretat nacional de Trump va intentar reclutar membres de l’exèrcit per muntar una junta militar, però aquest esforç va fracassar. Segons el govern veneçolà, Estats Units també va participar en un complot amb el nom en codi “Operació Constitució” per capturar a Maduro al palau presidencial de Miraflores, i un altre anomenat “Operació Armagedón” per assassinar-ho en la desfilada militar de juliol de 2017. Poc més d’un any després, els líders de l’oposició exiliats van intentar matar Maduro amb avions explosius no tripulats durant una desfilada militar a Caracas.
Més d’una dècada abans d’aquestes intrigues, un grup d’estudiants de l’oposició dretana va ser seleccionat i preparat personalment per una acadèmia per capacitar les elits en el canvi de règims finançada pels Estats Units per enderrocar el govern de Veneçuela i restaurar l’ordre neoliberal .
Capacitació proporcionada pel grup ‘export-a-revolution’ que va sembrar les llavors per a diverses revolucions de colors
El 5 d’octubre de 2005, amb la popularitat de Chávez en el seu apogeu i el seu govern planejant programes socialistes, cinc “líders estudiantils” veneçolans van arribar a Belgrad, Sèrbia, per començar a entrenar-se per una insurrecció.
Els estudiants havien arribat de Veneçuela per cortesia del Centre d’Acció i Estratègies No Violentes Aplicades (CANVAS). Aquest grup es finança en gran part a través de National Endowment for Democracy (NED), un apèndix de la CIA que funciona com el braç principal del govern dels Estats Units per promoure canvis de governs; i per filials com l’Institut Republicà Internacional i l’Institut Nacional Demòcrata per a Afers Internacionals. D’acord amb els correus electrònics interns filtrats de Stratfor, una firma d’intel·ligència coneguda com “la CIA a l’ombra”, “[CANVAS] també pot haver rebut finançament i capacitació de la CIA durant la lluita en contra de Milosevic durant 1999/2000 “.
CANVAS és una escissió d’Otpor, un grup opositor serbi fundat per Srdja Popovic el 1998 a la Universitat de Belgrad. Otpor, que significa “resistència” en serbi, va ser el grup estudiantil que va guanyar fama internacional i promoció a nivell de Hollywood, en propiciar les protestes que eventualment van enderrocar a Slobodan Milosevic. Aquesta petita cèl·lula d’especialistes en canvi de règims operava d’acord amb les teories del difunt Gene Sharp, l’anomenat “Clausewitz de la lluita no violenta”. Sharp havia treballat amb el Coronel Robert Helvey, un ex analista de l’Agència d’Intel·ligència de la Defensa, per concebre el Pla estratègic per a una forma de guerra híbrida, apuntant als estats que resistien a la dominació unipolar de Washington.
Otpor va rebre el suport del National Endowment for Democracy, USAID i l’Institut Albert Einstein de Sharp. Sinisa Sikman, una de les principals capacitadores d’Otpor, va dir una vegada que el grup fins i tot va rebre finançament directe de la CIA. Segons un correu electrònic filtrat d’un empleat de Stratfor, després de treure a Milosevic fora del poder, “els nens que dirigien OTPOR van créixer, van adquirir vestits cars i van dissenyar CANVAS … o, en altres paraules, un grup per “exportar revolucions” que va sembrar les llavors per a diverses revolucions de colors. Encara estan sota finançament dels Estats Units i, bàsicament, recorren el món tractant d’enderrocar dictadors i governs autocràtics (aquells que no agraden als Estats Units). “
Stratfor va revelar que CANVAS “va dirigir la seva atenció a Veneçuela” el 2005 després d’entrenar a moviments d’oposició que van liderar les operacions de canvi de règims a favor de l’OTAN a Europa de l’Est.
En monitoritzar el programa de capacitació CANVAS, Stratfor va descriure la seva agenda insurrecta en un llenguatge sorprenentment contundent: “L’èxit no està garantit, i els moviments estudiantils són només el començament del que podria ser un esforç de diversos anys per desencadenar una revolució a Veneçuela , però els propis entrenadors són les persones que es burlen del “Carnisser dels Balcans”. Tenen habilitats demencials. Quan vegis estudiants en cinc universitats veneçolanes realitzar demostracions simultànies, sabràs que la capacitació ha acabat i que el treball real ha començat.”
El naixement dels quadres “Generació 2007” per al canvi de règims
El “treball real” va començar dos anys després, el 2007, quan Guaidó es va graduar de la Universitat Catòlica Andrés Bello de Caracas. Es va traslladar a Washington DC per inscriure’s en el Programa de Governabilitat i Gestió Política a la Universitat George Washington sota la tutela de l’economista veneçolà Luis Enrique Berrizbeitia, un dels principals economistes neoliberals d’Amèrica Llatina. Berrizbeitia és exdirector executiu del Fons Monetari Internacional i va passar més d’una dècada treballant en el sector energètic veneçolà en l’època de l’antic règim oligàrquic que Chávez va eliminar.
Aquest any, Guaidó ajudar a liderar mítings antigovernamentals després que el govern veneçolà es negués a renovar la llicència de Ràdio Caracas Televisió (RCTV). Aquesta estació privada va jugar un paper important en el cop de 2002 contra Hugo Chávez. RCTV va ajudar a mobilitzar manifestants antigovernamentals, va falsificar informació que culpava simpatitzants del govern per actes de violència duts a terme per membres de l’oposició, i va prohibir les informacions a favor del govern enmig del cop. El paper de RCTV i altres cadenes propietat dels oligarques en la conducció del fallit intent de cop d’Estat, es va descriure en l’aclamat documental, “La revolució no serà televisada” .
Aquest mateix any, aquests estudiants van atribuir-se haver obstaculitzat el referèndum constitucional de Chávez per un “socialisme del segle XXI” que prometia “establir el marc legal per a la reorganització política i social del país, atorgant poder directe a les comunitats organitzades com un requisit previ per al desenvolupament d’un nou sistema econòmic. “ [1]
De les protestes al voltant de RCTV i el referèndum, va néixer un quadre especialitzat d’activistes per a canvi de règims recolzats per Estats Units. Es deien a si mateixos “Generació 2007.”
Els capacitadors de Stratfor i CANVAS d’aquesta cèl·lula van identificar l’aliat de Guaidó, un organitzador ‘libertarian’ anomenat Yon Goicoechea, com un “factor clau” per derrotar el referèndum constitucional. L’any següent, Goicochea va ser recompensat pels seus esforços amb el Premi Milton Friedman per Promoure la Llibertat de l’Institut Cato, juntament amb un premi de US $ 500.000, que va invertir ràpidament en l’impuls de la seva pròpia xarxa política “Primero Justícia”.
Friedman, per descomptat, va ser el padrí dels notoris neoliberals Chicago Boys que van ser importats a Xile pel líder de la junta dictatorial Augusto Pinochet per implementar polítiques radicals d’austeritat fiscal tipus “doctrina de xoc”. I el Cato Institute és el grup d’experts libertarians amb seu a Washington DC fundat pels germans Koch, dos dels principals donants del Partit Republicà que s’han convertit en defensors agressius de la dreta en tota Amèrica Llatina[2].
Wikileaks va publicar un correu electrònic de 2007 de l’ambaixador nord-americà a Veneçuela, William Brownfield, tramès al Departament d’Estat, al Consell de Seguretat Nacional i al Departament de Defensa del Comando Sud, lloant la “Generació de 2007” per haver “forçat al president veneçolà , acostumat a establir l’agenda política, a (sobre) reaccionar “. entre els “líders emergents” que Brownfield va identificar hi havia Freddy Guevara i Yon Goicoechea, figura aquesta última que va ser aplaudida com “un dels defensors més articulats de les llibertats civils entre els estudiants”[3].
Amb una gran quantitat de diners dels oligarques libertarians i els vestits del “soft power” del govern dels Estats Units, el quadre veneçolà radical va portar les tàctiques d’Otpor als carrers, juntament amb una versió del logotip del grup.
“Galvanitzant el malestar públic … per aprofitar la situació i girar-la contra Chávez”
Fins fa poc una figura anònima, votat per ningú, el rostre de Guaidó no era conegut pels veneçolans
El 2009, els joves activistes de la Generació 2007 van organitzar la seva manifestació més provocativa fins al moment, es van treure els pantalons a les vies públiques i van utilitzar les escandaloses tàctiques guerrilleres de teatre descrites per Gene Sharp en els manuals de canvi de règim. Els manifestants s’havien mobilitzat contra l’arrest d’un aliat d’un altre grup juvenil anomenat JAVU. Aquest grup d’extrema dreta “va reunir finançament de diverses fonts del govern dels Estats Units, la qual cosa li va permetre guanyar notorietat ràpidament com l’ala dura dels moviments del carrer de l’oposició”, segons el llibre de l’acadèmic George Ciccariello-Maher , “Building the Commune.”
Si bé el vídeo de la protesta no està disponible, molts veneçolans han identificat a Guaidó com un dels seus participants clau. Si bé l’acusació no està confirmada, és certament plausible; els manifestants de glutis nus eren membres del nucli intern de la Generació 2007 a la qual pertanyia Guaidó, anaven estaven vestits amb la seva marca registrada, les samarretes de Venezuela Resistència.
Aquest any, Guaidó es va exposar al públic d’una altra manera, fundant un partit polític per capturar l’energia anti-Chávez que la seva Generació 2007 hi havia conreat. L’anomenada “Voluntad Popular” va ser liderada per Leopoldo López, un dretà educat a Princeton, que va participar activament en els programes del National Endowment for Democracy, que va ser elegit alcalde d’un districte a Caracas, un dels més rics del país. López era un retrat de l’aristocràcia veneçolana, directament descendent del primer president del seu país. També ell és primer germà de Thor Halvorssen[5], fundador de Human Rights Foundation, amb seu a Estats Units, que funciona com una botiga de publicitat de facto per activistes antigovernamentals recolzats per Estats Units en països seleccionats per Washington per al canvi de govern.
Leopoldo López, fundador de Voluntad Popular, i Lilian Tintori, la seva dona, membres dels cercles més rics de l’oligarquia.
Si bé els interessos de López es van alinear perfectament amb els de Washington, els cables diplomàtics dels Estats Units publicats per Wikileaks[6] van destacar les tendències fanàtiques de Voluntad Popular que la conduirien en última instància a la seva marginació. Un cable va identificar a López com “una figura divisiva dins de l’oposició … sovint descrita com arrogant, venjativa i famolenca de poder”. Altres van destacar la seva obsessió amb les confrontacions de carrer i el seu “enfocament inflexible” com una font de tensió amb altres líders opositors que van donar prioritat a la unitat i la participació en les institucions democràtiques del país.
Per al 2010, Voluntad Popular i els seus partidaris estrangers es van moure per explotar la pitjor sequera que va afectar a Veneçuela en dècades. La gran escassetat d’electricitat havia colpejat el país a causa de l’escassetat d’aigua, que era necessària per alimentar les centrals hidroelèctriques. Una recessió econòmica mundial i la disminució dels preus del petroli van agreujar la crisi, el que va provocar el descontentament públic.
Stratfor i CANVAS, assessors clau de Guaidó i el seu equip antigovernamental, van idear un pla sorprenentment cínic per clavar una daga al cor de la revolució bolivariana. L’esquema depenia d’un col·lapse del 70% del sistema elèctric del país a l’abril de 2010.
“Aquest podria ser l’esdeveniment decisiu, ja que Chávez no pot fer molt per protegir els pobres de la fallada d’aquest sistema”, va declarar el memoràndum intern de Stratfor. “Això probablement tindria l’impacte de galvanitzar la inestabilitat pública d’una manera que cap grup de l’oposició podria generar. En aquell moment, un grup d’oposició seria el millor per aprofitar la situació segons les seves necessitats i girar-la contra Chávez.”
Per a aquest punt, l’oposició veneçolana rebia desl Estats Units 40-50 milions de dòlars l’any d’organitzacions governamentals com la USAID i el National Endowment for Democracy, segons un informe del think tank espanyol Instituto FRIDE[7]. També tenia abundant riquesa en els seus propis comptes, que majoritàriament estaven fora del país.
Si bé l’escenari previst per Stratfor no va arribar a bon terme, els activistes del Partit Voluntad Popular i els seus aliats van descartar qualsevol pretensió de no violència i es van unir a un pla radical per desestabilitzar el país.
Cap a la desestabilització violenta
Al novembre de 2010, segons correus electrònics[8] obtinguts pels serveis de seguretat veneçolans i presentats per l’ex ministre de Justícia Miguel Rodríguez Torres, Guaidó, Goicoechea i diversos altres activistes estudiantils van assistir a una capacitació secreta de cinc dies a l’hotel Fiesta Mexicana a la ciutat de Mèxic. Les sessions van ser dirigides per Otpor, els capacitadors per a canvis de governs amb seu a Belgrad recolzats pel govern dels Estats Units. Segons s’informa, la reunió va rebre la benedicció d’Otto Reich[9], un exiliat fanàtic anticastrista que treballa al Departament d’Estat de George W. Bush, i de l’expresident colombià de dreta, Álvaro Uribe.
A l’hotel Fiesta Mexicana, segons els correus electrònics, Guaidó i els seus companys activistes van idear un pla per enderrocar al president Hugo Chávez generant caos a través de perllongats espasmes de violència urbana.
Tres figures de la indústria del petroli – Gustavo Torrar, Eligio Cedeño i Pedro Burelli – suposadament van pagar el compte de 52.000 dòlars requerit per celebrar la reunió. Torrar és un autodenominat “activista de drets humans” i “intel·lectual” el germà petit, Reynaldo Tovar Arroyo, és el representant a Veneçuela de “Petroquímica del Golfo”, una empresa privada mexicana de petroli i gas que té un contracte amb l’Estat veneçolà .
Cedeño, per la seva banda, és un empresari veneçolà fugitiu que va sol·licitar asil als Estats Units, i Pedro Burelli, ex executiu de JP Morgan i exdirector de la companyia petroliera nacional de Veneçuela (PDVSA). Va deixar PDVSA el 1998 quan Hugo Chávez va prendre el poder i està en el comitè assessor del Programa de Lideratge per a Amèrica Llatina de la Universitat de Georgetown.
Burelli ha insistit que els correus electrònics que detallaven la seva participació havien estat fabricats i fins i tot va contractar un investigador privat per provar-ho. L’investigador va declarar que els registres de Google mostraven que els correus electrònics que suposadament eren seus mai es van transmetre.
Avui, però, Burelli no amaga el seu desig de veure a l’actual president de Veneçuela, Nicolás. Maduro, deposat i fins i tot arrossegat pels carrers i sodomitzat amb una baioneta, com va passar amb el líder libi Moammar Gaddafi a mans de milicians recolzats per l’OTAN.
.@NicolasMaduro, jamas me has hecho caso. Me has fustigado/perseguido como @chavezcandanga jamás osó. Óyeme, tienes sólo dos opciones en las próximas 24 horas:
1. Como Noriega: pagar pena por narcotráfico y luego a @IntlCrimCourt La Haya por DDHH.
2. O a la Gaddafi.
Escoge ya! pic.twitter.com/pMksCEXEmY
— Pedro Mario Burelli (@pburelli) January 17, 2019
(Actualització: Burelli es va posar en contacte amb Grayzone després de la publicació d’aquest article per aclarir la seva participació a la trama “Fiesta Mexicana”.
Burelli va convocar la reunió “una activitat legítima que va tenir lloc en un hotel amb un nom diferent” a Mèxic.
Preguntat sobre si l’OTPOR va coordinar la reunió, solament va afirmar que “li agrada” el treball d’OTPOR/CANVAS i si bé no és un finançador d’aquest, ha recomanat “activistes de diferents països per fer un seguiment i participar en les activitats que duen a terme en diversos països .”
Burelli va afegir: “L’Institut Einstein va formar milers de persones obertament a Veneçuela. La filosofia de Gene Sharpe va ser àmpliament estudiada i abraçada. I això probablement ha evitat que la lluita esdevingui una guerra civil “.)
El suposat pla del Fiesta Mexicana va fluir cap a un altre pla de desestabilització revelat en una sèrie de documents del govern veneçolà[10]. El maig de 2014, Caracas va publicar documents que detallen un pla d’assassinat contra el president Nicolás. Maduro. Les filtracions van identificar a María Corina Machado, amb seu a Miami, com la líder del pla. De línia dura i amb una inclinació per la retòrica extremista, Machado va visitar el president George W. Bush el 2005, actuant així com un enllaç internacional per a l’oposició[11].
“Crec que és hora de reunir esforços; fer les trucades necessàries i obtenir finançament per aniquilar a Maduro i el restant es derrotarà “, va escriure Machado en un correu electrònic a l’exdiplomàtic veneçolà Diego Arria en 2014.
En un altre correu electrònic, Machado va afirmar que el pla violent tenia la benedicció de l’ambaixador d’Estats Units a Colòmbia, Kevin Whitaker. “Ja em vaig decidir i aquesta lluita continuarà fins que aquest règim sigui derrocat i complim amb els nostres amics al món. Si vaig anar a San Cristóbal i m’exposo davant l’OEA, no tinc por de res. Kevin Whitaker ja ha reconfirmat el seu suport i ha assenyalat els nous passos. Tenim un talonari més fort que el del règim per trencar el cercle de seguretat internacional “ [12].
Guaidó es dirigeix a les barricades
Familiars de víctimes de la violència de l’oposició
Al febrer, els manifestants estudiantils, actuant com a tropes de xoc de l’oligarquia exiliada, van erigir violentes barricades a tot el país, convertint els barris controlats per l’oposició en fortaleses violentes conegudes com guarimbas. Mentre que els mitjans internacionals van descriure l’agitació com una protesta espontània contra el govern de Maduro, hi va haver una àmplia evidència que el Partit Voluntad Popular estava orquestrant el programa.
“Cap dels manifestants a les universitats usava les seves samarretes universitàries, tots portaven samarretes de Voluntad Popular o Primero Justícia”, va dir un participant de la guarimba en aquest moment. “Podrien haver estat grups estudiantils, però els consells estudiantils estan afiliats als partits polítics d’oposició i són responsables davant ells”.
Quan se’ls va preguntar qui eren els líders, un participant de la guarimba va dir: “Bé, si sóc totalment honest, aquests tipus ara són legisladors”.
Al voltant de 43 persones van morir durant les guarimbas del 2014. Tres anys després, van tornar a esclatar, causant la destrucció massiva de la infraestructura pública, l’assassinat de partidaris del govern i la mort de 126 persones, moltes de les quals eren chavistes. En diversos casos, els partidaris del govern van ser cremats vius per bandes armades.
Guaidó va estar directament involucrat en les guarimbas de 2014. De fet, va tuitejar un vídeo en el qual es mostrava a si mateix vestit amb un casc i una màscara antigàs, envoltat d’elements emmascarats i armats que havien tancat una carretera i que estava involucradtsen un violent enfrontament amb la policia. Al·ludint a la seva participació en la Generació 2007, va proclamar: “Recordo que el 2007, proclamem: ‘Estudiants!’ Ara, cridem, ‘Resistència! Resistència!’ “[13].
Guaidó va eliminar el tuit, demostrant una aparent preocupació per la seva imatge com a defensor de la democràcia.
Guaidí i López en un míting en que van cridar a les violentes guarimbes, en les quals els opositors de dreta assassinaren desenes de veneçolans.
El 12 de febrer de 2014, durant l’apogeu de les guarimbas d’aquest any, Guaidó es va unir a López a l’escenari en un míting de Voluntad Popular i Primero Justícia. Durant una llarga diatriba contra el govern, López va instar la multitud a marxar a l’oficina de la fiscal general Luisa Ortega Díaz. Poc després, l’oficina de Díaz va ser atacada per bandes armades que van intentar incendiar-la. Ella va denunciar el que va anomenar “violència planificada i premeditada”.
En una aparició per televisió en 2016, Guaidó va qualificar com un mite les morts causades per les guayas, una tàctica de la guarimba que consisteix a estirar un cable d’acer a través d’una carretera per ferir o matar els motociclistes. Els seus comentaris van blanquejar una tàctica mortal que havia matat la civils desarmats com Santiago Pedroza[14] i que va decapitar a un home anomenat Elvis Durán[15], entre molts altres.
Aquest insensible menyspreu per la vida humana defineix el seu Partit Voluntad Popular als ulls de gran part del públic, incloent a molts opositors de Maduro.
Acabant amb Voluntad Popular
A mesura que la violència i la polarització política s’intensificaven a tot el país, el govern va començar a actuar contra els líders de Voluntad Popular que havien ajudar a alimentar-la.
Freddy Guevara, el vicepresident de l’Assemblea Nacional i el segon al comandament de Voluntad Popular, va ser el principal líder en els disturbis de carrer de 2017. Atès que enfronta un judici pel seu paper en la violència, Guevara es va refugiar a l’ambaixada xilena, on roman encara.
Lester Toledo, un legislador de Voluntad Popular de l’Estat de Zulia, va ser buscat pel govern veneçolà al setembre de 2016 per càrrecs de finançament del terrorisme i planificació d’assassinats. Es va dir que els plans es van fer amb l’ex president colombià, Álvaro Uribe. Toledo va escapar de Veneçuela i va realitzar diverses gires amb Human Rights Watch, Freedom House (una organització recolzada pel govern nord-americà), el Congrés d’Espanya i el Parlament Europeu.
Carlos Graffe, un altre membre de la Generació 2007 entrenada en Otpor i que va dirigir Voluntad Popular, va ser arrestat al juliol de 2017. Segons la policia, estava en possessió d’una bossa plena de claus, explosius C4 i un detonador. Va ser posat en llibertat el 27 de desembre de 2017.
Leopoldo López, el líder popular de Voluntat Popular, està avui sota arrest domiciliari, acusat de tenir un paper clau en la mort de 13 persones durant les guarimbas en 2014. Amnistia Internacional va elogiar López com un “pres de consciència” i va criticar el seu trasllat de la presó a la casa com “no prou bo”. Mentrestant, els familiars de les víctimes de guarimba van presentar una demanda amb més càrrecs contra López[16].
Yon Goicoechea, el posterboy dels germans Koch i fundador de Primero Justícia, una organització recolzada per Estats Units, va ser detingut el 2016 per les forces de seguretat que afirmaven haver trobat un quilo d’explosius al seu vehicle[17]. En un article d’opinió del New York Times, Goicoechea va protestar pels càrrecs segons ell “falsificats” i va afirmar que havia estat empresonat simplement pel seu “somni d’una societat democràtica, lliure del comunisme”. Va ser alliberat al novembre de 2017.
David Smolansky, un altre membre de la Generació 2007 entrenada per Otpor 2007, es va convertir en l’alcalde més jove de Veneçuela quan va ser elegit el 2013 en el ric suburbi del Hatillo. Però va ser desposseït del seu lloc i condemnat a 15 mesos de presó pel Tribunal Suprem després que se’l va trobar culpable d’agitar les violentes guarimbas.
Quan enfrontava la possibilitat de ser arrestat, Smolansky es va afaitar la barba, es va posar ulleres de sol i va esmunyir-se cap a Brasil disfressat de sacerdot amb una bíblia a la mà i un rosari al voltant del coll[18]. Ara viu a Washington DC, on va ser elegit pel secretari de l’Organització d’Estats Americans, Luis Almagro, per dirigir el grup de treball sobre la crisi dels migrants i refugiats veneçolans.
Aquest 26 de juliol, Smolansky va sostenir el que va anomenar una “reunió cordial” amb Elliot Abrams, el condemnat convicte del cas Iran-Contres que va ser nomenat per Trump com a enviat especial dels Estats Units a Veneçuela[19]. Abrams és conegut per supervisar la política encoberta dels Estats Units relacionada amb armar esquadrons de la mort de dreta durant la dècada de 1980 a Nicaragua, El Salvador i Guatemala. El seu paper principal en el cop d’Estat de Veneçuela ha revifat els temors que una altra guerra sagnant es podria estar gestant.
Cordial reunión en la ONU con Elliott Abrams, enviado especial del gobierno de EEUU para Venezuela. Reiteramos que la prioridad para el gobierno interino que preside @jguaido es la asistencia humanitaria para millones de venezolanos que sufren de la falta de comida y medicinas. pic.twitter.com/vHfktVKgV4
— David Smolansky (@dsmolansky) January 26, 2019
Quatre dies abans, Machado va fer retrunyir una altra amenaça violenta contra Maduro, declarant que si “vol salvar la seva vida, ha d’entendre que s’ha acabat el seu temps”[20].
Un peó en el seu joc
El col·lapse de Voluntad Popular, ocasionat pel pes de la violenta campanya de desestabilització que va executar, la va alienar de grans sectors del públic i va acabar amb gran part del seu lideratge a l’exili o sota custòdia. Guaidó seguia sent una figura relativament menor, després d’haver passat la major part dels seus nou anys de carrera en l’Assemblea Nacional com a diputat suplent. Provinent d’un dels estats menys poblats de Veneçuela, Guaidó va ocupar el segon lloc durant les eleccions parlamentàries de 2015, obtenint només el 26% dels vots requerits per assegurar-li un lloc a l’Assemblea Nacional. De fet, els seu darrere podia ser més conegut que la seva cara.
Guaidó és ara conegut com el president de l’Assemblea Nacional dominada per l’oposició, però mai va ser triat per al càrrec. Els quatre partits d’oposició que conformaven la Mesa de Unidad Democrática de l’Assemblea havien decidit establir una presidència rotativa. El torn de Voluntad Popular estava en camí, però el seu fundador, López, estava sota arrest domiciliari. Mentrestant, el seu segon al comandament, Guevara, s’havia refugiat a l’ambaixada xilena. Un personatge anomenat Juan Andrés Mejía hauria estat el següent en la línia però, per raons que només ara estan clares, es va seleccionar a Joan Guaidó.
“Hi ha un raonament de classe que explica l’ascens de Guaidó”, observa Sequera, l’analista veneçolà.” Mejía és de classe alta, va estudiar en una de les universitats privades més cares de Veneçuela i no podia ser venut fàcilment al públic de la manera en què podia fer-se amb Guaidó. D’una banda, Guaidó té característiques mestisses comuns com la majoria dels veneçolans i sembla més un home del poble. A més, no havia estat sobreexposat en els mitjans de comunicació, pel que podia convertir-se en gairebé qualsevol cosa “.
Al desembre de 2018, Guaidó va creuar la frontera i va viatjar a Washington, Colòmbia i el Brasil per coordinar el pla per realitzar manifestacions massives durant la presa de possessió del president Maduro. La nit anterior a la cerimònia de jurament de Maduro, el vicepresident Mike Pence i la ministra de Relacions Exteriors de Canadà, Chrystia Freeland, van trucar a Guaidó per afirmar el seu suport.
Una setmana després, el senador Marco Rubio, el senador Rick Scott i el representant Mario Díaz-Balart, tots legisladors del lobby d’exiliats cubans de dreta radicats a Florida, es van unir al president Trump i al vicepresident Pence a la Casa Blanca. A petició d’ells, Trump va acordar que si Guaidó es declarava a si mateix president, el recolzaria[21].
El secretari d’Estat Mike Pompeo es va reunir personalment amb Guaidó el 10 de gener, segons el Wall Street Journal. No obstant això, Pompeo no va poder pronunciar el nom de Guaidó quan el va esmentar en una conferència de premsa el 25 de gener, referint-se a ell com “Juan Guido”.
Secretary of State Mike Pompeo just called the figure Washington is attempting to install as Venezuelan President “Juan *Guido*” – as in the racist term for Italians. America’s top diplomat didn’t even bother to learn how to pronounce his puppet’s name. pic.twitter.com/HsanZXuSPR
— Dan Cohen (@dancohen3000) January 25, 2019
L’11 de gener, la pàgina de Wikipedia de Guaidó havia estat editada 37 vegades[22], destacant la lluita per donar forma a la imatge d’una figura anònima que ara era un quadre per a les ambicions de Washington relacionades amb un canvi de govern. Al final, la supervisió editorial de la seva pàgina va ser lliurada a l’elit del Consell de “bibliotecaris” de Wikipedia, que el van declarar president de Veneçuela “en disputa”.
Guaidó podia haver estat una figura fosca, però la seva combinació de radicalisme i oportunisme satisfeia les necessitats de Washington. “Aquesta peça interna faltava”, va dir sobre Guaidó un membre del govern de Trump. “Era la peça que necessitàvem perquè la nostra estratègia fos coherent i completa”.
“Per primera vegada”, Brownfield, l’ex ambaixador dels Estats Units a Veneçuela, afirmà al New York Times, “Vostè té un líder de l’oposició que està assenyalant clarament que vol mantenir a les forces armades iala policia al costat dels àngels i amb els nois bons “[23].
Però el partit Voluntad Popular de Guaidó forma les tropes de xoc de les guarimbas que van causar la mort de policies i ciutadans comuns per igual. Fins i tot s’havia vantat de la seva pròpia participació en disturbis de carrer. I ara, per conquistar els cors i les ments dels militars i la policia, Guaidó havia de esborrar aquesta història amarada de sang.
El 21 de gener, un dia abans que comencés el cop, l’esposa de Guaidó va enviar una comunicació de vídeo[24] en la qual es demanava als militars que s’aixequessin contra Maduro. La seva actuació mancada d’entusiasme i inspiració, subratlla les limitades perspectives polítiques del seu espòs.
Quatre dies després, en una conferència de premsa davant simpatitzants, Guaidó va anunciar la seva solució a la crisi: “Autoritzar una intervenció humanitària!”[25].
Mentre espera l’ajuda directa, Guaidó segueix sent el que sempre ha estat: el projecte favorit de cíniques forces externes. “No importa si ell s’estavella i es crema després de totes aquestes desventures”, va dir Sequera sobre la figura del cop, “per als nord-americans, és prescindible”.
*Article dels periodistes nordamericans Max Blumenthal i Dan Cohen publicat originalment a Grayzoneproject. Traducció: L’Accent.
NOTES:
[1] What is Venezuela’s Constitutional Reform Really About?
[2] Sphere of influence: how american libertarians are remaking latin american politics. The Intercept, 9/8/2017
[3] https://wikileaks.org/plusd/cables/07CARACAS1128_a.html
[4] El pasado del supuesto presidente de la Asamblea Nacional, Juan Guaidó está lleno de manitas blancas y nalgas al aire.
[5] Oslo Freedom Forum founder’s ties to Islamophobes who inspired mass killer Anders Breivik. Electronic Intifada 14/3/2014.
[6] What the Wikileaks Cables Say about Leopoldo López.
[7] NED Report: International Agencies Fund Venezuelan Opposition with $40-50 Million Annually.
[8] Plan conspirativo “Fiesta Mexicana” fue elaborado hace 10 años y costó 52 mil dólares, revela Rodríguez Torres.
[9] Who is Venezuelan Terror Plotter, Lorent Saleh? Four Former Latin American Presidents Just Might Know.
[10] María Corina Machado, Diego Arria y Kevin Whitaker involucrados en intento de magnicidio y golpe.
[11] Arxiu de George W. Bush a la Casa Blanca.
[12] Radio Alba Ciudad, 24/5/2014.
[13] El líder del cup Juan Guaidó, participant en una violenta guarimba el 2014.
[14] Muere joven venezolano por guaya colocada por grupos fascistas 21/2/2014.
[15] Elvis Durán, motorizado degollado por la guaya tensada como barricada. Febrer 2014.
[16] Guarimba Victims Pursue New Charges Against Leopoldo Lopez as Opposition Marches. 20/2/2017
[17] Detienen en Venezuela a opositor equipado con explosivos. 29/8/2016.
[18] A la carrera: Com va fugir un alcalde de l’oposició a Veneçuela. BBC, 8/12/2017.
[19] Trump’s ‘Axis of Evil’: Pompeo, Bolton & Abrams. Common Dreams 26/1/2019.
[20] https://twitter.com/ErikaOSanoja/status/1087755816113967104
[21] Pence Pledged U.S. Backing Before Venezuela Opposition Leader’s Move. Wall Street Journal. 25/1/2019.
[22] Com es va editar 37 vegades el perfil de Guiadó a la wikipedia.
[23] https://www.nytimes.com/2019/01/25/world/americas/venezuela-news-protests-noticias.html
[24] Llastimós missatge de la dona de Guaidó cridant al cop als militars de la Força Armada Nacional.
[25] Guaidó crida a la intervenció estrangera ‘humanitaria‘. Youtube 25/1/2019.
