Quan la crida del vil metall ressona no hi ha pàtria que valgui. En Zapatero busca la salvació per la via “seriosa” (és a dir, les retallades socials) i qui corre a salvar Espanya com sempre?: “Els garants de l’estabilitat del pacte, aclamat pels mitjans estatals” (David Miró, El Periódico de Catalunya, 21-2-10). És a dir, CiU. Per a Artur Mas cal treure Catalunya del “pou burocràtic” i “aixecar-la mitjançant la cultura de l’esforç”.
El “pou” burocràtic no és Espanya, com algun il·lús podria esperar d’un polític “nacionalista”, si no tots aquells molestos impediments per extreure més benefici a costa de l’empobriment dels treballadors. I pel que fa a la “cultura de l’esforç” sembla que ens farà falta, malgrat que Montilla -que finalment no és ni andalús ni català, si no marcià- digui que “estem disposats a dialogar, pactar amb l’oposició, però no mesures que suposin retallades socials, sempre mantenint el nostre Estat de benestar” (Montilla a Tarragona, XXIV Escola d’Hivern del PSC, El Periódico de Catalunya, 21-2-10). Estava inspirat. De fet, en el mateix aplec socialista va llençar un autèntic proverbi xinès: “no és el mateix baixar impostos que no fer-ho, no és el mateix abaratir l’acomiadament que no fer-ho” buscant un perfil diferenciat amb l’oposició. Pero no sembla que sigui això el que opinen ni al seu partit ni a la premsa afí. L’editorial d’El Periódico de Catalunya del dia esmentat sospira per “un marc de flexibilitat que inviti les empreses a invertir aquí”. Per endolcir-ho, se’ns parla de “l’abús de la temporalitat en els contractes”, i fa gràcia per què llavors com ara i sempre, la reforma laboral que, entre d’altres coses, va regular el treball temporal, es va vendre com una necessitat per salvar l’economia del desastre.
Fa vint anys que tot plegat es “flexibilitza” d’allò més i encara no n’hi ha prou. Es veu que hi ha d’altres que són encara més “flexibles” i no es pot continuar amb “un marc més rígid que el d’altres països de la UE” sense córrer el risc d’una mena d’apocalipsi. Ja fa anys que tots plegats fan aquesta comèdia de flexibilitats i rigideses. Expressen els seus desitjos com si fossin inevitables: “l’objectiu de reduir 40.000 milions de despesa estatal en quatre anys (només 5.000 el 2010 per no danyar la recuperació) és correcte”. Com que la comèdia és una comèdia de gàngsters no hi falten les amenaces (“uns models de producció i de protecció social que potser Espanya no es podrà seguir permetent”) i la referència necessària a Grècia com a exemple de com acabarem si no som bons minyons. Tenim molt mala peça al teler i el superheroi que ens ha de rescatar fa la fila de Cándido Méndez. Diu que té un desacord profundíssim amb el govern. Però a Las Provincias del 20 de febrer hi trobem una notícia titulada “Els sindicats rebutjen que la nova comissió econòmica rebaixi el seu paper”, amb unes línies finals gracioses i reveladores: “De portes endins, els sindicats reconeixen que cal posar-se les piles i enfrontar amb solucions efectives l’envelliment de la població i llur repercussió en un sistema contributiu”. És a dir, que tot el que els queda és establir a quin preu es venen.