Crisi a BTV: COM és possible?

Una de les iniciatives que, a començament del mil·lenni, van sorgir en el marc dels moviments antiglobalització, va ser la campanya COM és possible. Proposta pràctica de construcció, en l’esfera comunicativa, de l’”altre mon possible” (l’objectiu compartit per tota l’esquerra i els sectors socials crítics amb el model econòmic i social dominant), va rebre el suport de més de 200 entitats i associacions.

L’objectiu era senzill i – en aparença – no gaire ambiciós: es tractava d”aconseguir que una part de la programació de l’emissora municipal de la ciutat de Barcelona (llavors COM ràdio) passés a ser gestionada directament no per institucions i direccions “professionals”, si no per una assemblea de moviments socials.

Assemblea que, en aquell període, ja existia i, a través de multitud de comissions i grups de treball, promovia i seguia mobilitzacions i iniciatives molt variades.

El NO de l’administració va comptar amb el suport dels partits majoritaris al consistori, PSC i satèl·lits, i també amb el tancament corporatiu dels professionals que, via sindicats de periodistes i comitè d’empresa, van considerar que era molt millor per als treballadors del mitjà funcionar seguint els criteris jeràrquics d’un comitè de redacció i d’una direcció escollida pel govern, que exercir la seva tasca com a membres d’una assemblea ciutadana.

La incapacitat d’uns i altres de comprendre el potencial transformador positiu, tant en aprofundiment de consciència i cultura democràtica com en qualitat i dignitat del treball periodístic, es va posar de manifest en els intents grotescos de desactivar la campanya: des de la censura fèrria en tots els mitjans (“no podem anar contra uns col·legues”, ens van arribar a dir periodistes afins), a l’oferta – per part d’un jove Herrera – a alguns dels integrants del comitè promotor (entre els quals hi havia una futura dirigent de la nova política reformista i en aquella època ferotgement crítica amb aquests partits) – d’un espai mensual a l’emissora… fins a l’afirmació que els moviments ja estaven prou representats a la graella de programació gràcies al programa del Siscu Bages que es dedicava a entrevistar, segons criteris periodístics (és a dir els seus), “representants” dels “nostres moviments”.

La campanya va acabar amb l’autoedició d’un llibret (COMespossible? Un tomb pels límits de la democràcia mediàtica) i la COM ràdio  va seguir exercint el seu paper de contrapunt ‘socialista’ a Catalunya Ràdio.

Un grapat d’anys més tard una part de les integrants de les assemblees anticapitalistes i radicals de les assemblees contràries als potents de la terra van optar per l’assalt al cel institucional, i l’Ada Colau va suggerir a gent que havia estat amb ella a la comissió de comunicació del moviment altermundista que participessin als espais on s’estava forjant el programa de la nova candidatura a les eleccions municipals.

En la comissió premsa i similars, on abundaven periodistes i sindicalistes del ram, vam intentar introduir la idea del control directe, per part de la societat civil organitzada, sobre els canals de comunicació de titularitat de l’ajuntament: la ràdio i BTV. La idea de base era ben senzilla: dotar de contingut tota la parafernàlia sobre participació ciutadana en un terreny en que la ciutadania justament té moltes coses a dir i a aportar, com el comunicatiu.

Aquest cop directament se’ns va acusar de voler contaminar amb raonaments filosòfics (la cultura política ICVera allí pel que sembla no donava per més) unes trobades que havien de ser pragmàtiques. Que en el seu llenguatge volia dir pensar maneres per entretenir la ciutadania participant amb ràdios locals i tallers de TV i, això sí, garantir-li el dret constitucional a una informació veraç i plural mitjançant la contractació del professionals, informadors i administradors, competents i imparcials, encarregats de definir què, com i quan se li ha de permetre – al poble – saber i comunicar.

En definitiva una altra ronda de “tot per al poble però sense el poble”: una nova casta d’il·lustrats  que exerceixen en el nostre nom un dret que només ells poden interpretar.

Doncs 6 anys després els resultats de tanta valentia en polítiques comunicatives salten a la vista: una ràdio que ningú s’escolta, una TV que no surt ni un mil·límetre dels carrils d’allò “políticament permès” i, per altra banda, quatre engrunes per  iniciatives de comunicació de base – tallers de ràdios o emissores de barri, revistes d’entitats  – que malviuen en dinàmiques tancades. En un panorama general de reducció dràstica de les eines tradicionals de comunicació col·lectiva (prohibició de fer pintades, d’encartellar, fins a la pura i reiterada censura de murals incòmodes),

La continuïtat del model mercantilitzat/institucionalitzat en la gestió dels mitjans de comunicació de masses “públics” s’imposa com un element més d’empobriment de la cultura política col·lectiva. És en aquest marc, que va molt més enllà i que té implicacions molt més greus que les de “males gestions” d’unes o altres direccions – professionals o polítiques -, que cal situar l’acomiadament massiu d’aquests dies de treballadores de BTV, la TV municipal de Barcelona.

+ Campanya http://blog.pangea.org/es/2004/05/campanya-com-es-possible/

Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis“, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència” hi ha pres part en nombroses experiència i iniciatives de comunicació popular.