La llarga crisi brasilera, que alguns diuen que va començar amb les manifestacions de carrer de juny de 2013, uns altres que just concloses les eleccions de 2016, guanya contorns definits, d’acord desemboca en un cop blanc. No es pot dir que tot ha estat meticulosament i fredament calculat, però és cert que han acabat sent pedres de l’arquitectura d’una estratègia colpista amb l’objectiu, com sigui, amb qui sigui, de treure al PT del govern.
Aquest és l’objectiu de la dreta brasilera, així com és la dels altres països amb governs progressistes de la regió: tancar el cicle de governs populars, treure a aquestes forces del govern, de la manera que sigui possible, restablir el model neoliberal. És el que ha passat i està passant al Brasil ara.
Hi va haver qui van creure que les manifestacions de 2013 eren democràtiques, que criticaven al govern i al PT des d’un punt de vista d’esquerra. Ingenu engany: era el començament de l’onada de desqualificació de la política, primer pas per a l’ofensiva de la dreta.
Hi va haver qui des de la ultraesquerra saludaven el final dels governs del PT, el seu fracàs, el final del cicle de governs progressistes a Amèrica Llatina, com si hagués arribat l’oportunitat per a la ultraesquerra. Enorme engany: l’alternativa al PT i als governs progressistes és a la dreta. La mateixa crisi va demostrar que l’únic gran lideratge popular al Brasil és el de Lula. Que les grans manifestacions populars tenen en la CUT -Central Única de Treballadors, propera al PT- el seu puntal més gram.
Hi va haver qui es va deixar portar pels mitjans brasilers i van creure que el tema central de la crisi era un tema de corrupció del PT. Quan la crisi s’ha aprofundit i els mitjans internacionals han enviat els seus corresponsals, tots, unànimement, es van adonar que els corruptes estan de l’altre costat, són exactament els colpistes. Que no hi ha cap prova concreta en contra de Dilma o de Lula, mentre els dirigents del cop i més de 200 parlamentaris que l’han votat són reus de processos de corrupció al Suprem Tribunal Federal.
Total, la llarga i profunda crisi brasilera és l’estratègia de la dreta per recuperar el govern i des d’aquí atacar els avenços dels últims gairebé 13 anys al Brasil. Atacar la destinació constitucional de recursos a l’educació i la salut, atacar els drets dels treballadors, atacar els patrimonis públics, imposar un duríssim ajust fiscal, desfermar la repressió en contra dels moviments populars, establir una política internacional de subordinació als interessos d’Estats Units; aquest és l’objectiu del cop blanc que s’ha anat gestant al llarg dels últims anys al Brasil.
Treure al PT i restablir el model neoliberal, l’Estat mínim i la política externa subordinada als Estats Units, així com els governs del PT van ser els de prioritat de la lluita contra la desigualtat, rescat del paper actiu de l’Estat i política externa sobirana. Aquest és l’objectiu de la llarga crisi de desestabilització al Brasil.
L’esquerra en el seu conjunt i tots els moviments socials ho han comprès molt bé, s’han unit en defensa de la democràcia, en contra del cop, sabent que el que ve, com a Argentina, és una venjança en contra del poble i dels seus drets.
Però a diferència d’un cop militar o d’una victòria electoral, la dreta brasilera ha de enfrontar-se al més gran moviment de masses que el país ha conegut, amb la seva falta absoluta de propostes que poguessin donar-li legitimitat i suport popular, amb el lideratge de Lula , l’únic amb enorme suport popular.
Són temps de lluita, de disputa, d’inestabilitat, de crisi hegemònica profunda. El joc no ha acabat; al contrari, s’ha aprofundit, els enfrontaments de classe han quedat molt més visibles, el Brasil ja no serà el mateix després d’aquesta crisi. La dreta ja no es disfressarà de civilitzada, de democràtica, de reformista, per aparèixer com és: neoliberal, corrupta, colpista. (El govern de Témer, per primera vegada, des de la dictadura, tindrà només homes, blancs, per descomptat, adults, reaccionaris i corruptes.)
Mentre, l’esquerra està compromesa amb tornar al govern per deslligar els nusos que han bloquejat els seus governs i han portat al cop, principalment la democratització dels mitjans, el trenqui de l’hegemonia del capital especulatiu, la reforma del sistema electoral, entre tantes altres reformes. Aquesta disputa és la que caracteritza el nou període polític obert avui al Brasil.
