La dreta llatinoamericana passa pel pitjor moment de la seva història. Es tracta d’una situació que va en paral·lel amb l’expansió –inaudita fins ara– d’una majoria de governs progressistes a la regió i amb l’aïllament dels Estats Units al continent.
El moment de major força de la dreta va coincidir amb l’auge dels règims neoliberals, perquè els corrents de diferents orígens que se li havien oposat també van adoptar el receptari de l’FMI i el Banc Mundial, confluint en un consens continental –inèdit fins aleshores– al voltant de les polítiques predominants en el camp de la dreta a escala internacional. El fet que la dreta disposés de partits conservadors i també del PRI i el PAN a Mèxic, del Partit Socialista i el Partit Demòcrata Cristià a Xile, del Copei (socialcristià) i d’Acció Democràtica a Veneçuela o del peronisme a l’Argentina –per posar alguns exemples– va mostrar la capacitat hegemònica del seu projecte, que no havia tingut abans.
Va ser un període relativament breu però significatiu. Va permetre la cooptació d’expressions fins aleshores situades en el camp progressista –nacionalistes, socialdemòcrates– i la presentació d’una proposta d’espectre continental per les polítiques i les àrees de lliure comerç expressades al TLCAN i a l’ALCA que articulaven els Estats Units amb el conjunt del continent. A més, reinseria Amèrica Llatina en el model mundial dominant –a través de la dreta– reagrupant forces de diferents orígens en el camp polític i ideològic. N’hi va haver prou que s’exhaurís aquest model hegemònic a la nostra regió perquè el castell de cartes s’ensorrés i comportés una immensa crisi d’identitat entre els partits que havien participat al bloc neoliberal, inclosos els tradicionals de la dreta i els que s’hi van sumar d’altres tendències.
Després d’una dècada de governs progressistes en un gran nombre de països del continent –Veneçuela, Brasil, Argentina, Uruguai, Bolívia, Equador, Paraguai, Nicaragua, El Salvador, Perú–, el panorama ha canviat radicalment. Les forces que van posar en pràctica polítiques neoliberals han pagat un preu pel caràcter antisocial d’aquestes tesis i del seu esgotament precoç. Menem, Fujimori, Fernando Henrique Cardoso, Carlos Andrés Pérez i Carlos Salinas de Gortari van sortir de les presidències repudiats i derrotats políticament, i es van tornar símbols d’exmandataris antipopulars (Menem, Fujimori i Pérez van arribar a anar a la presó; Salinas va fugir per escapar d’aquest destí). Les seves organitzacions i forces aliades han pagat car el preu de l’aventura: el peronisme va haver de ser rescatat pels Kirchner amb accions radicalment oposades a les de Menem; Acció Democràtica i Copei pràcticament van desaparèixer com a partits a Veneçuela; el PRI va ser derrotat, perdent per primera vegada en 70 anys la presidència, i després de dos mandats continus amb polítiques neoliberals, hauria de succeir el mateix amb el PAN; Fujimori no va aconseguir triar successor ni construir una força política pròpia; el Partit de la Social Democràcia Brasilera va resultar derrotat en les tres eleccions presidencials següents als dos mandats del seu líder, Fernando Henrique Cardoso. Davant de governs que van posar en pràctica polítiques per posar remei i trencar amb el neoliberalisme, les forces que havien encarnat aquest model van quedar descol·locades. L’espectre polític ha estat àmpliament ocupat per coalicions en països com l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, amb polítiques i aliances de centreesquerra, cosa que no ha deixat espai a les forces neoliberals. Aquestes s’han enfrontat al dilema de seguir defensant les opcions que havien fracassat o intentar argumentar que els seus governs van preparar les condicions per al protagonisme de les polítiques socials dels qui els van succeir, tesi molt discutible.
A Veneçuela, Bolívia o Equador les transformacions radicals que els nous governs han impulsat han aconseguit gran suport popular, cosa que ha aïllat i derrotat les forces que van ocupar anteriorment el govern. Com a resultat, la dreta o la neodreta han estat derrotades successivament al llarg de tota aquesta dècada, des de l’inicial triomf d’Hugo Chávez. Els presidents postneoliberalisme han estat reescollits i, en els casos d’Argentina, Uruguai i Brasil, han estat escollits els seus successors, mentre l’oposició, desorientada, o s’ha dividit –com a l’Argentina i Veneçuela– o no ha aconseguit prou suport. Alhora, el projecte nord-americana de l’ALCA va ser derrotat a començaments de la dècada, quan des de la presidència del projecte, encapçalada pels Estats Units i Brasil, aquest segon país el va combatre recolzant-se en les grans mobilitzacions populars de la dècada anterior i en el sentiment, que es va convertir en majoritari, en favor dels processos d’integració regional oposats als tractats de lliure comerç amb la potència del nord.
Els Estats Units han mantingut Mèxic i Colòmbia com aliats privilegiats, a més dels governs centreamericans. Tot i això, recentment han perdut els suports de Nicaragua i El Salvador, a més del Perú i del canvi gradual de posició de Colòmbia. Tot i la victòria de la dreta a Xile, aquesta està neutralitzada per la pèrdua de popularitat del president Sebastián Piñera. Mentrestant, s’ha constituït la Unasur (Unió de Nacions Sud-americanes), el Consell Sud-americà de Defensa i el Banc del Sud, cosa que consolida l’hegemonia dels plans d’integració regionals –i amb aliances amb el sud del món– i aïlla els tractats de lliure comerç amb Estats Units. La crisi confirma els avantatges d’aquesta inclinació política i les aliances amb la Xina, enlloc de les aliances amb l’economia dels EUA, actualment estancada.
Davant les derrotes i l’aïllament, la dreta busca un nou perfil. Els passats fracassos a l’Uruguai, el Brasil, Perú i El Salvador –als quals s’han d’afegir els gairebé segurs d’Argentina, Nicaragua i Veneçuela– fan que es prolongui aquesta situació a la segona dècada del segle XXI. Correspon als governs progressistes valer-se d’aquests revessos per aprofundir els projectes d’esquerra, tenint consciència que la dreta conserva els seus òrgans de comunicació de masses i les estructures que li són pròpies –capital financer, empreses d’agronegocis, mitjans privats, que exemplifiquen la dictadura dels diners, de la terra i de la paraula–, que segueix tenint molt poder, i que els seus pilars són blancs principals per a canvis profunds que es requereixen en la lluita per la superació del neoliberalisme i la construcció de societats democràtiques, igualitàries i humanistes.
