La crisi de l’autonomisme

La crisi iniciada el 2008 ha portat com a conseqüència secundària el minatge de les bases sobre les que es sustentava el model autonòmic. El descens d’ingressos del model fiscal imperant i les dràstiques retallades en serveis socials estan qüestionant aquest model. La crisi i l’esgotament de l’autonomisme, llargament predita per l’Esquerra Independentista, ha trobat un nou episodi en els anuncis dels rescats autonòmics, que semblen destinats a despullar la ficció de sobirania que fins ara havien representat alguns governs autonòmics. Davant d’això, les propostes polítiques de superació de l’autonomisme semblen anar a l’alça, però el programa polític del nacionalisme espanyol s’aplica dia a dia com un corró.

L’autonomisme postfranquista

Les reivindicacions autonomistes en l’etapa final del franquisme abastaven tot l’espectre dels moviments populars, des del comunisme oficial fins als moviments independentistes català i basc. Amb els corresponents matisos, les propostes autonomistes es basaven en l’experiència històrica de les autonomies catalana i basca de la Segona República -amb un bon grau d’idealització d’aquestes experiències- i en la base teòrica de les constitucions soviètica i iugoslava, que afermaven el caràcter federal dels seus estats a partir de dotar del dret d’autodeterminació a les repúbliques federades. Aquestes propostes van intentar ser contrarrestades per part del postfranquisme a partir de laxes projectes de descentralització, inspirats sobretot en l’experiència de la Mancomunitat de Catalunya.

El desenvolupament de la transició, que impossibilità una ruptura i feu evolucionar la dictadura en un sentit reformista, donà com a resultat un pacte entre el reformisme antifranquista i el postfranquisme entorn la descentralització de l’estat. El resultat final d’aquest pacte fou un model autonòmic basat en el simbolisme provinent de l’experiència republicana però en bases legals més similars a les de les mancomunitats. Un model que alhora s’uniformitzava i s’estenia a tot el territori estatal.

És evident que el moment en què s’establiren les bases de l’autonomisme (1977-1980) era un moment de debilitat del nacionalisme espanyol, ideologia dominant tant en el postfranquisme com en part de l’antifranquisme estatalista. És per aquest motiu que els plantejaments autonomistes inicials seran sistemàticament laminats pel govern estatal a mesura que el nacionalisme espanyol es vagi desacomplexant i obtingui una hegemonia descarada en la població espanyola. Així, des de la primerenca LOAPA, fruit del cop d’estat del 23F, el programa principal del nacionalisme espanyol fou corregir els excessos autonomistes de la transició.

L’estira-i-arronsa entre autonomisme i centralisme

És a partir d’aquesta dialèctica que es desenvolupa bona part de la història política dels darrers 30 anys als Països Catalans. Un estira-i-arronsa per conformar l’estat segons els interessos del nacionalisme espanyol, de matriu centralista, o segons els interessos de les classes dirigents perifèriques. Aquesta dialèctica, malgrat que sovint al Principat s’ha revestit de nacionalisme, és completament allunyada de plantejaments independentistes. Tant el nacionalisme espanyol com les classes dirigents perifèriques han estat elements actius en la construcció de l’estat espanyol i són elements actius en la seva defensa.

Aquest estira-i-arronsa s’ha desenvolupat a partir del joc polític i del poder econòmic. Mentre el poder econòmic de Barcelona exercia de contrapès al poder econòmic madrileny, i les elits polítiques del Principat -articulades en un sistema propi de partits- gaudien de més legitimitat antifranquista que les seves homòlogues madrilenyes, el pols va poder ser sostingut per l’autonomisme. Quan les tornes han canviat, el poder econòmic madrileny s’ha multiplicat arran de l’onada liberalitzadora post1989 i l’antifranquisme ha desaparegut com a element legitimador mentre el nacionalisme espanyol s’ha anat normalitzant, ha estat quan l’autonomisme ha començat a recular. Paral·lelament, els plantejaments autonomistes, que havien gaudit d’un enorme suport popular, en la darrera dècada han començat a perdre terreny davant un creixent, però alhora indefinit, sentiment independentista.

Al País Valencià, en canvi, la primera autonomia socialista tenia com a principal arma la seva legitimitat antifranquista i la seva aportació en vots al govern estatal. Amb la pujada al poder del PP s’inicia la construcció d’un model diferenciat al model del Principat de gestió de la relació de les elits locals amb el poder estatal. Sobre les bases del regionalisme espanyolista -ideologia que ja havia actuat com a tallafocs del nacionalisme valencià-, i a cavall del model econòmic fill de la liberalització i de la bombolla immobiliària, bastiren un poder quasi omnímode i convertiren el PP en el “partit dels valencians”, imitant l’hegemonia que CiU aconseguí al Principat durant dues dècades. Mentre aquest model semblava funcionar i permetia a les elits per primera vegada mirar-se de tu a tu amb l’envejada-admirada Barcelona, la influència de les elits valencianes en el govern estatal era creixent. Però amb l’ensorrada del model i l’esclat dels casos de corrupció aquestes elits han quedat totalment apartades del poder central, en benefici de les elits de matriu castellana, que són qui a hores d’ara controlen el PP.

Quin paper han jugat les autonomies?

Les autonomies, dins l’arquitectura institucional de l’estat, bàsicament han assumit bona part de les tasques de construcció de l’estat del benestar, en àrees com ensenyament i sanitat, que pràcticament han arribat a suposar quatre cinquenes parts dels pressupostos autonòmics. Alhora, les autonomies de les nacions sense estat han assumit algunes tasques de construcció nacional o recuperació cultural -segons la intensitat nacionalista del govern de torn-, com serien els diferents models d’ensenyament en llengua pròpia o les televisions públiques, sense oblidar els intents de crear unes polítiques territorials pròpies. Ara bé, malgrat que en autonomies com la del Principat o la de la Comunitat Autònoma Basca els partits nacionalistes al govern han volgut transmetre la imatge de l’autonomia com a un quasi-estat, cultivant sobretot el miratge d’independència en l’àmbit cultural, el cert és que dins el disseny de l’arquitectura estatal la descentralització autonòmica ocupava bàsicament un paper executor i gestor de serveis socials.

Aquest poder gestor ha gaudit d’un marge d’autonomia per a poder aplicar models propis de gestió -i és aquí on s’han confrontat el model social-liberal del PSOE amb el model neoliberal del PP-. Ara bé, aquest marge d’autonomia, i per tant de decisió política, ha estat totalment supeditat a la capacitat de finançar-se en el marc d’un model de finançament de les administracions molt més centralitzat que el model competencial.

Fins a 2008, aquest dèficit de finançament es va poder anar suplint mitjançant els fons de cohesió de la Unió Europea i posteriorment amb els rendiments fiscals de la bombolla immobiliària. D’altra banda, la pressió del drenatge fiscal de l’estat espanyol sobre els Països Catalans ha estat inversament proporcional a l’arribada de fons europeus: com menys fons europeus han deixat d’arribar a les arques de l’estat, més alt ha estat el drenatge fiscal sobre els Països Catalans. Un drenatge fiscal que ha estat secularment acceptat per les elits dels nostres territoris com la quota a aportar en la construcció de l’estat i, per tant, en el manteniment dels seus privilegis.

Amb l’ensorrament del model econòmic, aquest sistema ha entrat en crisi. S’ha demostrat la inviabilitat d’un sistema basat en mantenir una fiscalitat baixa, un finançament centralitzat i alhora voler sostenir els serveis socials bàsics de l’estat del benestar mentre s’optava per un model econòmic extremadament especulatiu. I, òbviament, això ha acabat per qüestionar tots els valors i certeses que gaudien d’un ampli consens fruit de la transició.

Escenaris de futur

Amb el rescats autonòmics encoberts anunciats aquest juliol, el nacionalisme espanyol aconsegueix guanyar-li una nova posició a l’autonomisme en la batalla sobre la configuració de l’estat. Ara bé, les successives derrotes de l’autonomisme estan operant canvis profunds en l’actitud política de la ciutadania dels Països Catalans.

Davant la pèrdua de poder de l’autonomisme, molts analistes plantegen escenaris de futur amb un augment de la conflictivitat nacional. Així, al Principat molts plantegen la possibilitat d’iniciar un procés independentista, partint de la premissa de la conversió a independentistes de l’autonomisme i bona part de les elits del país. Aquest escenari és l’espantall amb el qual juga CiU en el seu pols sobre el pacte fiscal i alhora és l’escenari sobre el qual pivoten les estratègies independentistes de l’ANC i d’ERC. De fet, aquestes estratègies parteixen de la premissa que sense la participació activa de CiU amb tot el que aquest partit representa, no és possible un procés d’independència.

En canvi, al País Valencià i a les Illes, es planteja la incògnita sobre quina serà la resposta, si n’hi ha, dels sectors més regionalistes del PP. En les aspiracions d’alguns hi ha la idea de poder reproduir una Convergència en cadascun d’aquests territoris, però més enllà dels somnis, els intents que hi ha hagut en aquest sentit han fracassat un darrera l’altre. D’altra banda, alguns ja parlen de la possibilitat d’un tripartit a la valenciana, amb el PSPV, EU i Compromís, així com de la possible tercera reedició del tripartit balear. Tot i que aquests escenaris puguin suposar un espai per a frenar l’ofensiva espanyolista i fer alguns passos endavant en polítiques de recuperació cultural, el cert és que el projecte polític que presumiblement plantejaran -un retorn als orígens de l’autonomisme- és un projecte que ja ha esgotat el seu recorregut en els darrers 30 anys.

Sigui quin sigui l’escenari de futur, el que sembla segur és que la crisi de l’autonomisme és irreversible. I tot i que aquesta crisi pugui facilitar l’ascens dels postulats independentistes, aquests de moment es mouen en una indefinició de projecte que tot i que no sembla dificultar la seva extensió social, sí que en dificulta el seu assentament polític. En canvi, el nacionalisme espanyol, tot i la crisi salvatge que pateix l’estat, la seva pèrdua d’influència internacional i de sobirania, sembla assentar-se encara més en els fonaments de l’estat a partir de la proposta d’assenyalar un enemic interior -les nacions sense estat- i presentar la centralització com el seu millor antídot.

La conversió independentista de l’empresariat del Principat?

El mite de la conversió independentista de l’empresariat com a factor clau d’un procés d’emancipació nacional és àmpliament estès en el nacionalisme als Països Catalans. Un empresariat -entès com el propietari d’empreses de producció de béns- que és vist sobretot pel catalanisme conservador al Principat com el genuí representant del caràcter català, la classe dirigent de la nació catalana. Aquest mite ocupa una posició important en el disseny de les estratègies polítiques independentistes a curt termini. Són ajustats a la realitat, però, aquests plantejaments?

L’elit dirigent barcelonina actual està formada sobretot per gestors de les grans empreses de serveis bàsics i per gestors del sistema financer, dos móns íntimament lligats. Molt enrera queda la imatge d’una elit formada per grans industrials, sector que ha perdut un pes molt important en els darrers 30 anys. Així doncs, la imatge de l’empresari fet a si mateix, o de la nissaga d’industrials es demostra molt menys rellevant del que la mitologia conservadora pretén, i en canvi s’observa la puixança dels gestors de serveis privatitzats. Aigües, carburants, telecomunicacions, autopistes, construcció d’obres públiques, electricitat, transport… són els sectors que en aquest moment controlen els ressorts del poder de les elits del Principat, ja sigui mitjançant el hòlding de La Caixa o bé mitjançant el control d’organismes com Foment del Treball Nacional o el Cercle d’Economia. Contra els antics industrials del tèxtil, la química, l’automoció o el béns d’equipament, els nous gestors de les privatitzacions.

Per tant, la imatge d’una classe dirigent “perjudicada” per la ineficient Espanya que suposadament optaria per les avantatges d’un més eficient estat català dins la UE, topa frontalment amb la realitat d’una classe dirigent lligada a les prebendes de l’estat espanyol i que utilitza aquest estat com a trampolí per a la seva expansió multinacional.

Al costat d’això, Catalunya i el País Valencià tenen la concentració més important de petita i mitjana empresa de l’estat. Ara bé, si bé és cert que és en aquest medi on han sorgit incipients iniciatives independentistes com el Cercle Català de Negocis, igualment és cert que la majoria d’aquest teixit està a les antípodes de qualsevol plantejament independentista.

Poden aquests petits i mitjans empresaris independentistes disputar l’hegemonia a la classe dirigent?Hi ha dos indicadors que semblen entestats en demostrar-ne la impossibilitat. En primer lloc perquè els sectors independentistes són minoritaris dins la burgesia mitjana, i sembla difícil que a curt o mig termini puguin esdevenir majoritaris. Per a entendre això, només cal fer un cop d’ull a la minsa incidència del CCN com a patronal independentista, o bé veure com fins i tot en les comarques més independentistes del Principat (Osona, Berguedà, comarques gironines) bona part del seu empresariat manté estretíssims lligams no ja amb CiU, sinó amb el PP. I en segon lloc perquè la burgesia mitjana no només no té possibilitats de competir econòmicament amb l’alta burgesia sinó que és extremadament dependent, i cada cop més, d’aquesta a nivell financer. La concentració de caixes ha allunyat el control del territori sobre aquestes i ha reforçat el poder de La Caixa, autèntic centre neuràlgic de l’alta burgesia barcelonina, en un moment en que el crèdit cap a les empreses és un bé molt preuat.

Com funciona el fons de rescat autonòmic?

Els rescats són provocats per la impossibilitat de les comunitats autònomes d’obtenir finançament en el mercat internacional. Com que a dia d’avui només l’estat té capacitat d’obtenir aquest finançament, sol·licitar el rescat vol dir demanar a l’estat que actuï com a finançador de les comunitats.

Les comunitats autònomes que sol·licitin el rescat -o qualsevol dels eufemismes que apareixen cada dia-, estaran obligades a seguir les directrius del Ministeri d’Hisenda espanyol. En primer lloc, hauran de presentar un pla de tresoreria, que es revisaria mensualment, i un pla d’ajustament -noves retallades-, que es revisaria anualment. Aquest pla ha de ser aprovat pel Ministeri i si s’incompleix, el Ministeri enviaria interventors a la comunitat autònoma per a obligar al compliment d’aquests acords. Si hi continuen havent incompliments, l’autonomia quedaria completament intervinguda i des del Ministeri es forçaria a l’aplicació d’un pla d’ajust dictat pel govern central.

Sol·licitar el rescat porta implícit haver d’aplicar retallades més dràstiques que les aplicades fins ara, i l’incompliment d’aquestes retallades significa obrir la possibilitat a que sigui el govern central qui decideixi què és retallable d’una autonomia. En aquest darrer escenari és difícil no veure l’oportunitat que es presenta al govern central per desmuntar l’obra de reconstrucció cultural feta per les tres comunitats autònomes dels Països Catalans.