L’evidència que la crisi del COVID-19 no és només una crisi sanitària, sinó que també és una crisi econòmica, social, mediambiental i de cures, s’estén cada vegada més. És una crisi que colpeja la classe treballadora, de la qual les estudiants no n’estem exemptes. S’ha destapat una crisi educativa que no és nova, sinó que és resultat d’anys de retallades, privatització i mercantilització dels serveis públics.
Amb l’aturada de les classes presencials s’han posat de manifest les mancances del sistema educatiu i de la seua comunitat per afrontar la situació. En temps de crisi s’aguditzen les desigualtats, de manera que moltes estudiants estem tenint dificultats per seguir la docència adequadament.
La docència telemàtica ha evidenciat l’escletxa digital: s’han engrandit les diferències entre els centres privats-concertats i els públics i s’ha agreujat la segregació de les famílies amb menys recursos. No totes les estudiants tenim el mateix accés a les TIC ni tampoc tenim el mateix coneixement d’ús i aprofitament de les seues eines.
A banda de l’escletxa digital, cal contemplar també les condicions socioeconòmiques de les nostres famílies. Moltes estudiants ja estem patint les repercussions econòmiques d’aquesta crisi veient com els nostres familiars pateixen acomiadaments o segueixen fent front a les despeses. També hi ha estudiants que no gaudim d’un espai adequat per realitzar les tasques o hem de compartir els dispositius que tenim amb altres familiars. En aquest clima d’incertesa se’ns fa difícil fer un seguiment normal de la docència i la precarietat econòmica fa perillar les nostres possibilitats de fer front a les despeses que suposen els estudis. A més a més, no podem obviar que som les dones les que més estem patint aquesta crisi, també en l’àmbit educatiu. El fet d’haver de compaginar els estudis amb el treball domèstic i de cures és una sobrecàrrega per a nosaltres.
Així mateix convé no oblidar que la docència virtual no garanteix una escolarització igual de tot l’alumnat, ja que el capital cultural familiar condiciona l’aprenentatge (atenció als dubtes, ajuda en les tasques, priorització de continguts…).
Davant d’aquest context, necessitem mesures concretes que garantisquen que cap estudiant queda enrere. Aquestes setmanes hem vist com han augmentat els dubtes, però també les propostes, de les estudiants en la gestió d’aquesta crisi educativa, i cal que siguem escoltades. Ara més que mai cal defugir de l’individualisme i hem d’estar unides per exigir una educació digna i de qualitat. Ara és el moment de posar sobre la taula la necessitat d’equitat, recursos i futur. Ara és el moment de l’organització estudiantil per exigir les nostres demandes, perquè no podem pagar aquesta crisi nosaltres.
Les estudiants veiem imprescindible emprendre mesures econòmiques que estiguen a l’alçada de les circumstàncies i reduïsquen l’impacte d’aquesta crisi. Moltes de nosaltres treballem per pagar-nos els estudis i algunes hem estat acomiadades o no podrem treballar aquest estiu. Per aquest motiu, és fonamental que es reforcen les beques i que es flexibilitzen els criteris acadèmics primant els criteris socioeconòmics. És evident que les nostres qualificacions poden experimentar una davallada per la situació actual i aquest fet no pot influir en les nostres possibilitats d’optar a una beca. Cal també garantir que no hi haurà recàrrec per segones matrícules dels crèdits impartits durant el confinament. En la màxima de no deixar ningú enrere també entren les estudiants que suspenen assignatures a causa de l’actual situació. Insistim que les matrícules universitàries tenen un cost elevat i, si de normal ja són un obstacle a l’accés a la universitat, la pandèmia no pot agreujar-lo. Volem que totes les estudiants puguem acabar el curs present, però també començar el pròxim. D’altra banda, cal concretar urgentment les modificacions dels Plans Docents, els percentatges de les proves avaluables o la modalitat d’exàmens. Aquest clima de desconcert generalitzat no pot allargar-se més.
Les mesures que s’han pres fins ara són necessàries però insuficients i cal seguir treballant per atendre totes les desigualtats. L’infrafinançament de l’educació pública i la precarietat de la seua comunitat és una realitat i cal que lluitem per canviar-la. Front als atacs neoliberals a la nostra educació teixim llaços de solidaritat i construïm l’educació que volem.
El nostre futur està en joc i és crucial consolidar un moviment estudiantil capaç de guanyar-lo.
* Paula Marín, militant de SEPC i l’Esquerra Independentista.
