Quan a finals de 2013, sentíem parlar als mitjans de comunicació occidentals burgesos d’una revolta europeista a Kiev, pocs podien preveure el desenvolupament dels fets. Un any i mig després del triomf de l’euromaidan, Ucraïna ha perdut el control efectiu de Crimea, i es troba immersa en una guerra contra els pobles del Donbass. Per intentar acostar-nos a un panorama tan complex com aquest, ens hem posat en contacte amb Abel Riu, veí de Barcelona, analista de la geopolítica internacional especialitzat en l’àrea de l’extinta Unió Soviètica.
Com i per què vas començar a interessar-te per la situació a Ucraïna?
Si fa no fa la cosa es remunta a fa uns deu anys, quan començo a sentir curiositat per l’àmbit de l’antiga URSS, i des d’un primer moment miro d’orientar meus estudis de Ciència Política cap a l’anàlisi d’aquesta regió del món. Per casualitats de la vida el 2006 començo una relació amb una noia de l’est d’Ucraïna i una cosa porta a l’altra: més d’una quinzena de viatges arreu d’aquell país, estudiar rus, viure i treballar a Kíev una bona temporada el 2008, especialitzar-me en Estudis Eurasiàtics… circumstàncies que em permeten endinsar-me i poder analitzar de primera mà una realitat social i política a cavall entre dos mons, completament nova per a mi, i que em fascina des d’un primer moment.
Quins esdeveniments, segons la teua opinió, van fer que el xoc polític a Ucraïna arribara a un punt de no retorn i es transformara en enfrontament armat? Pots fer un breu repàs?
La crisi ucraïnesa ha tingut passat per diverses fases en els gairebé dos anys que fa ja que dura, des de l’inici de les protestes del Maidan fins a l’esclat de guerra civil al Donbass, passant pel cop d’estat del febrer de 2014 o la intervenció russa a Crimea. Durant aquest temps hi ha hagut diversos “punts de no retorn”, els quals han anat escalant el context de conflictivitat cap a una situació de guerra oberta. En l’àmbit mediàtic i de narrativa històrica oficial s’ha posat molt d’èmfasis en la tesi que la crisi a Ucraïna es limita a una “agressió de Vladimir Putin sobre el poble ucraïnès”, obviant qualsevol consideració pel que fa a divisions internes o el caràcter de conflicte civil entre ucraïnesos. La història és però molt més complexa, i hi ha una sèrie de moments clau que marquen un doble trencament o “desconnexió”, tant per part dels ciutadans de l’est d’Ucraïna (sobretot al Donbass) respecte de Kíev, com per part d’una gran majoria de ciutadans al centre i oest d’Ucraïna (tot i que també part al sud i est) respecte de Rússia.
Pel que fa al primer dels trencaments, hi ha tres moments que crec que són remarcables: el cop d’estat que febrer de 2014 – considerat com a il·legal per un 70% de la població del sud-est del país-, la massacre d’Odessa del 2 de maig de 2014 i l’impacte que generen les primeres accions de l’exèrcit ucraïnès sobre població civil al Donbass. En relació al segon trencament, destacaria la intervenció russa a Crimea de març de 2014, la presa de Sloviansk i Kramatorsk -inici de la revolta armada al Donbass- i la caiguda de l’avió MH17. Tot aquest conjunt d’impactes traumàtics han generat un caldo de cultiu que, unit a una gran feina de propaganda mediàtica a banda i banda, han possibilitat l’explosió d’un autèntic conflicte fratricida, el qual ha provocat la pitjor crisi humanitària que s’ha vist a Europa des de les Guerres Balcàniques.
Quin és el paper real de les grans potències (Estats Units, Unió Europea i Rússia) en aquesta contesa? Com es relaciona amb l’escalada de tensió internacional?
D’ençà de l’arribada de Vladimir Putin al Kremlin, però sobretot a partir de 2007, trobem una Rússia que gaudeix d’un cert ressorgiment econòmic i militar i que esdevé un actor incòmode per a les aspiracions d’hegemonia global dels EUA, especialment en relació als països de l’antiga òrbita soviètica però també a l’Orient Mitjà, sobretot pel seu suport clau a països com la Síria d’Al Assad o l’Iran. En aquest context, la crisi ucraïnesa serveix als EUA per clavar un cop a Rússia allà on més mal li podia fer, provocant un xoc interimperialista de primer ordre i arrancant de la seva esfera d’influència un país que per raons d’història i geografia ha tingut sempre un alt valor simbòlic i estratègic per a Moscou, essent també un dels seus principals socis comercials i industrials.
En aquest sentit, cal recordar el paper que van jugar els EUA des de l’inici de les protestes del Maidan el novembre del 2013, fomentant la progressiva desestabilització que es va produir durant aquelles setmanes, amb un paper molt actiu del Departament d’Estat dels EUA i de la CIA. El cop d’estat del 22 de febrer de 2014 a Kíev, la destitució de Yanukovitx de forma il·legal per part d’un parlament sense el quòrum ni els procediments requerits per la mateixa Constitució ucraïnesa i la formació d’un nou govern format únicament per partits de l’oposició prooccidental provoquen la primera reacció russa a fi de conservar el seu tresor més preuat a la zona: Crimea i la base de la seva flota naval del Mar Negre a Sebastopol. Posteriorment, i donada la negativa de les noves autoritats ucraïneses a accedir a abordar les demandes de federalització del país que es produeixen a bona part de les regions orientals i meridionals entre febrer i abril –a través de protestes multitudinàries completament ignorades pels mitjans occidentals- Moscou aprofita per fomentar i recolzar una revolta armada en algunes zones del Donbass, la qual degenera en una situació de guerra civil en el moment en el qual Kíev intenta reconquerir les zones revoltades utilitzant l’exèrcit però sobretot els recentment creats batallons. La divisió al país s’aprofundeix, no només en el pla polític però també identitari, i mentre que a les zones rebels del Donbass miren cada cop més cap a Moscou i es genera una dependència cada cop major del suport financer, humanitari i militar rus, la Ucraïna controlada per Kíev progressivament va convertint-se en un dels aliats més fidels de Washington a Europa, intentant destruir bona part dels lligams històrics i polítics amb Rússia i portant a terme una eficaç repressió de bona part de les opinions contràries al nou ordre establert.
En poques paraules, si des de 1991 fins al 2014 Ucraïna, s’havia mantingut en major o menor mesura dins l’òrbita russa, el Maidan, la destrucció territorial del país i la guerra civil posteriors provoquen que Moscou perdi la major part de la seva capacitat d’influència sobre Kíev en benefici dels Estats Units. Un cop dels americans als russos en un dels països on possiblement podien fer-los més mal, i que a l’hora suposa un pas més en l’expansió de la zona d’influència nord-americana per l’Est d’Europa, seguint Ucraïna els passos de Polònia, Romania o els països Bàltics. Més enllà d’aquest objectiu, amb la crisi d’Ucraïna els EUA també han aconseguit debilitar econòmicament Rússia mitjançant les sancions econòmiques -fet que unit a la caiguda del preu del petroli ha provocat la crisi econòmica més important en aquell país des de 1998. Encara més important, la crisi a Ucraïna ha permès a Washington revitalitzar i reivindicar el paper de l’OTAN com a “garant de la seguretat a Europa” mitjançant el ressorgiment d’un vell conegut enemic extern, personificat aquest cop en la Rússia de Putin. Un escenari perfecte per als falcons nord-americans, que ha possibilitat una progressiva remilitarització de l’est d’Europa, incloent-hi l’obertura de noves bases, amb un increment de la presència d’unitats i armament nord-americà a l’Europa oriental.
El premi de consolació per a Rússia és Crimea i el control que pot exercir sobre les autoritats rebels del Donbass, una palanca que el Kremlin espera li serveixi per poder influir en la política exterior d’Ucraïna de cara al futur, sobretot pel que fa a bloquejar una hipotètica entrada d’aquest país a l’OTAN.
**
Molta gent solidària amb el Donbass fa una lectura ideològica massa esquemàtica del conflicte. Aquesta visió ha estat, en part, alimentada per les declaracions inicials d’algunes persones que han marxat allí per fer de brigadistes. Podem fer una anàlisi ideològica dels dos bàndols?**
A diferència de les Guerres Balcàniques, on el component ètnic era evident i delimitava en bona mesura la diferència entre “amic” i “enemic”, en el cas d’Ucraïna les línies divisòries són conseqüència de qüestions purament polítiques i no resoltes, en especial pel que fa a referència a qüestions com ara “Què és Ucraïna?” (una realitat diferenciada vs part d’un tot) i “A qui món / bloc pertany?” (Rússia vs occident). Així, tenim, d’una banda, nacionalisme (i ultranacionalisme) ucraïnès, lluita per la “democràcia”, defensa dels mal anomenats “valors occidentals”, odi a Rússia (no als russos), etc. i de d’altra antifeixisme inspirat en la Segona Guerra mundial, antiimperialisme americà, post-sovietisme, reivindicació del món rus… D’aquesta manera, s’ha creat un univers de símbols que han esdevingut elements cohesionadors de cadascuna de les respectives lluites, en bona mesura recuperant i reivindicant elements i personatges històrics del convuls segle XX, i on la propaganda política hi juga un paper fonamental. La realitat però va més enllà, i tant en un bàndol com en l’altre hi trobem oligarques, potències estrangeres implicades, partits i organitzacions polítiques corruptes, interessos econòmics creuats, assassinats i desaparicions, estructures mafioses, batallons i brigades enfrontades a autoritats civils, etc. Un autèntic “Joc de Trons”, vaja.
Un «diversitat» difícil de pair des d’un punt de vista occidental… com és possible aquesta convivència d’antònims ideològics dins la lluita de Novorossia?
L’amalgama de diferents grups ideològics presents al Donbass es deu en part a la influència de les teories eurasianistes en alguns dels conflictes que han tingut lloc a les antigues repúbliques de la URSS des de principis dels 90. L’eurasianisme neix llavors com un instrument que té com a objectiu omplir el buit ideològic amb el qual es va trobar Rússia a partir de la caiguda de la Unió Soviètica, i que entronca amb el nacional-bolxevisme d’Eduard Limonov. En la seva obra La Quarta Teoria Política, el principal teòric de l’eurasianisme Alexander Duguin presenta el que són les bases teòriques per a una “Quarta Ideologia” que ha d’emergir de les cendres del comunisme, el feixisme i el liberalisme -les quals l’autor considera obsoletes- agafant elements de totes elles per a fer un refregit simbòlic i de principis que pugui atreure sectors ideològics normalment oposats, a fi de reivindicar l’existència d’un russkij mir (“món rus”) diferenciat d’occident i que s’esten més enllà de les fronteres de la Federació Russa. Aquesta “aliança tàctica” antinatura ha tingut una manifestació molt visible al Donbass i altres zones del sud-est d’Ucraïna, i explica en bona part la convivència de simbologia soviètica, comunista, tradicionalista, ortodoxa i inclús imperialista russa.
Segons el teu criteri, quines brigades de combatents s’identifiquen més amb una o altra posició política?
Dins de les milícies del Donbass, la que probablement té una càrrega ideològica més visible cap a l’esquerra és la brigada Prizrak, creada per Aleksei Mozgovoi (assassinat el mes de maig d’enguany) a la primavera de 2014 i on s’integren bona part dels combatent d’ideologia comunista que lluiten al Donbass, tant locals com estrangers. Pel que fa a la presència de combatents d’extrema dreta russos, organitzacions com el Moviment Imperial Rus, les milícies de Minin i Pozharski, el grup Centúria Negra o Unitat Nacional Russa han enviat voluntaris, alguns dels quals han format les seves pròpies unitats de combat.
En relació a les brigades que lluiten pel bàndol de Kíev, el batalló més escorat cap a l’extrema dreta és probablement el neonazi Batalló Azov (liderat per Andrey Biletsk, cap de l’organització Patriotes d’Ucraïna) tot i que també es poden trobar combatents neonazis a d’altres com ara el Dnipro, el Donbass o a l’anomenat Cos de Voluntaris Ucraïnesos, la branca paramilitar de Pravy Sektor. Molts dels combatents provenen de les autodefenses del Maidan i d’ultres d’equips de futbol com el Dinamo Kiev, el Dnipro Dnipropetrovsk o el Metalist de Kharkov.
Quin és l’estat actual de les coses a Novorossia? I a la zona controlada per Kíev?
A les zones rebels la situació de bona part dels ciutadans que han decidit quedar-se és desesperada. Més enllà dels problemes derivats dels combats i la interrupció de les comunicacions (la indústria, l’activitat econòmica i les exportacions han col·lapsat) fa prop d’un any que Kíev va tallar unilateralment les pensions, ajudes i prestacions socials als ciutadans d’aquella zona, donant-se la circumstància que els que s’han quedat són en general els més pobres i socialment més desafavorits. Aquesta situació ha generat moltes iniciatives d’autogestió i autoorganització les quals no sempre són ben vistes per part de les autoritats rebels. Molta gent viu gràcies a la solidaritat i a una ajuda humanitària que en gran mesura arriba d’oligarques locals com Rinat Akhmetov o de la mateixa Rússia, la qual també manté financerament els pseudoestats de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk.
Per la seva part, la “nova Ucraïna” viu també una situació de greu crisi econòmica, amb una caiguda del PIB del 7% el 2014 i que el 2015 s’espera que sigui del 9%. La situació es caracteritza també per una inestabilitat política i social creixent, i una forta dependència de les ajudes financeres que vénen de l’FMI i altres creditors. Aquests imposen unes duríssimes mesures al govern ucraïnès en forma de privatitzacions massives o retallades en serveis socials i subsidis al preu del gas, fet que sumat a les pujades dels preus dels productes bàsics i la reducció dels sous fan que una part important de la població tingui moltes dificultats per tirar endavant.
El país ha estat recentment trasbalsat per l’atac amb granada perpetrat contra el Parlament en el moment en que es discutia la descentralització prevista als Acords de Minsk. La bomba va ser llançada per un militant del partit nazi Svoboda. Com pot afectar l’atemptat a l’estabilitat de la coalició de govern a Ucraïna?
La votació favorable a la reforma del passat 3 de setembre (a l’espera de l’aprovació definitiva) de moment ja ha provocat que un dels socis de la coalició governamental (el Partit Radical de Oleg Liashko) surti del govern. Part dels diputats de la resta de partits de la coalició també van votar-hi en contra. S’ha de tenir en compte però que a Ucraïna hi ha eleccions locals en poques setmanes, i per tant bona part dels gestos, declaracions i moviments dels partits s’han de llegir en clau preelectoral. L’atac de membres de Svoboda i altres al parlament és sobretot el reflex d’un clima social molt enrarit, en el qual d’una banda es produeixen protestes de caràcter ultranacionalista que busquen el derrocament de Poroshenko i la continuació de la “revolució nacional” iniciada amb el Maidan, i de l’altra manifestacions que reivindiquen una major justícia social en un context de retallades massives, inflació disparada i una crisi econòmica sense precedents des de 1991. En aquesta situació, l’amenaça de l’«enemic exterior» (Rússia) és un element cohesionador però amb data de caducitat. En el moment en què el conflicte al Donbass s’estabilitzi definitivament i gran part dels milers de combatents dels batallons desplegats al front tornin a casa és molt possible que Kíev hagi d’afrontar un problema i dels grossos.
Quin cost humà ha tingut, fins ara, el conflicte armat?
Les darreres dades fetes públiques per Nacions Unides fa només uns dies parlen de prop de 8.000 morts -dels quals més de 2.500 serien civils-, amb un total de 17.811 ferits i 1.400 desapareguts. El nombre de desplaçats interns arriba gairebé al 1,4 milions de persones, mentre que els que han fugit a l’exterior són ja més de 600.000, la gran majoria dels quals es troben a Rússia, molts d’ells com a refugiats.
Podem parlar de crims de guerra?
Sí. Els informes d’organitzacions com Human Rights Watch (gens sospitoses de ser partidàries de la causa dels rebels) són molt clars al respecte, i en repetides ocasions han denunciant l’ús de bombes incendiàries i de dispersió així com de coets Grad contra població civil, sobretot per part de les forces progovernamentals. Segons Nacions Unides també s’han produït bombardejos indiscriminats sobre àrees residencials haurien que provocat la mort de centenars de civils, i també danyat infraestructures, hospitals, escoles i propietats privades, sobretot entre l’estiu de 2014 i febrer de 2015, moment en el qual es van signar els acords de Minsk II. Des de llavors els bombardejos sobre zones civils han continuat tot i que s’ha reduït la seva intensitat, en línia amb un progressiu estancament del conflicte.
L’abatiment en plena zona de combats del vol MH17 ha estat tot un misteri, sembla que després d’unes acusacions creuades molt ràpides, s’ha volgut silenciar què és el que realment va passar. Quina és la hipòtesi més fiable al respecte?
Les dues principals hipòtesis són la de l’autoria rebel -fent caure l’avió amb un atac d’una bateria de míssils antiaeris Buk en confondre’l amb un avió militar ucraïnès-, defensada per occident, i la que afirma que va caure com a conseqüència d’un atac per part d’un caça ucraïnès Sukhoi-24, defensada per Moscou i pels mateixos rebels. La investigació que es porta a terme per les autoritats dels Països Baixos continua posposant l’anunci dels resultats, i ara mateix estan previstos per l’agost de 2016. És un tema molt complex i rodejat de misteris, amb qüestions clau per a les quals possiblement mai no arribarem mai a tenir resposta, com ara per què es va autoritzar un vol civil a creuar zona de guerra a una alçada per sota de la permesa i qui va donar la instrucció per a què el pilot de l’avió procedís d’aquesta manera.
Des del teu punt de vista, quina evolució poden seguir els esdeveniments en els pròxims anys?
L’evolució de les darreres setmanes, amb un manteniment de l’alto el foc i un descens significatiu de la retòrica bel·licista per part dels líders polítics d’ambdós bàndols, apunta cap a una progressiva congelació del conflicte. Es dóna una situació d’incapacitat militar per a forçar grans canvis en l’estatus quo (en termes de potència militar els dos bàndols estan força equilibrats) a la qual se li suma l’esgotament i la falta d’incentius per a continuar la guerra. Els fronts estan molt estancats i és poc probable que a curt i mig termini hi hagi grans canvis sobre el terreny. En aquest sentit, no es descartable que es vagi consolidant un escenari a mitja distància entre la Transnistria i el Nagorno-Karabakh, amb un conflicte territorial no resolt i sostingut en el temps, en el qual es donin escenaris esporàdics de violència mitjançant intercanvis de foc.
Els mesos de desembre i gener podrien portar novetats, donat que és precisament a finals de 2015 quan expira el termini que tant Kíev com els rebels tenen per a complir dos dels punts principals parts dels acords de Minsk II: d’una banda el reconeixement d’una autonomia política a les zones del Donbass controlades pels rebels, de l’altra la recuperació del control de les fronteres amb Rússia en aquelles zones per part de les autoritats ucraïneses. A dia d’avui però és poc probable que les parts compleixin íntegrament, circumstància que allunya qualsevol possibilitat de resolució definitiva.
D’altra banda però, existeix un interès creixent tant per part de Rússia com d’occident en no continuar inflamant el front ucraïnès de cara a abordar conjuntament una hipotètica solució militar i política pel conflicte sirià. Aquest pot ser un factor que jugui un paper determinant, i reforçaria la hipòtesi d’una progressiva congelació al Donbass.
Alguna recomanació per saber més de la lluita al Donbass?
Seguir mitjans i agències de comunicació locals, periodistes freelance russos i ucraïnesos que treballen o han treballat a la zona, i mitjans alternatius. Sempre aplicant els “filtres ideològics” corresponents.
Moltes gràcies, Abel.
Twitter d’Abel Riu: @abelicc
