Per fer-nos una idea de com està vivint o patint el món de la cultura l’extraordinària situació on estem immersos, hem demanat a diferents persones del sector que ens fessin una reflexió sobre les conseqüències i les perspectives davant del COVID-19. Cinc d’aquestes persones ens han plantejat els seus dubtes i les seves propostes: Lluís Marmi, responsable de la llibreria itinerant Tradillibreria, amb seu a Tona (Osona); Lídia de Mena, mestra de dansa i membre del grup La Clavellinera, de Falset (el Priorat); Pau Benavent, periodista, de Quatretonda (la Vall d’Albaida); Salvador Palomar, dinamitzador cultural i membre fundador del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria, Carrutxa, de Reus (el Baix Camp), que actualment celebra 40 anys de fèrtil trajectòria; i Josep Vicent Frechina, membre de la colla de Dimonis de Massalfassar (l’Horta Nord) i coordinador de la revista Caramella.
Quines conseqüències preveieu, de manera immediata, per al sector cultural (indústria cultural, món del llibre, revistes, companyies i grups, colles de cultura popular, etc.)?
Lluís Marmi (LM): de moment l’anul·lació d’un 45 % de les fires i esdeveniments de cultura tradicional, fet que comportarà una reducció similar de vendes.
Lídia de Mena (LdeM.): les conseqüències ja les estem vivint. Poca activitat, excés d’autocontrol i d’autocensura, dubtes sobre què, quan i on realitzar qualsevol acció o projecte, manca de compromís i claredat institucional, també desànim social. Tal com ho veig jo, la cultura no comercialitzada o orquestrada des de grans inversions o en grans circuits en general ha passat a un pla de resistència.
Pau Benavent (PB): entenc que seran variades i que es fa difícil generalitzar. Ara bé, a hores d’ara, la pandèmia del coronavirus està afectant tot l’entramat sociocultural i econòmic dels moros i cristians, per exemple. Les conseqüències són bastant desastroses perquè la festa belluga una economia que ajuda moltíssimes famílies d’arreu de les comarques centrals del País Valencià. Si bé el teixit associatiu dels festers sembla que pot aguantar, hi ha centenars de músics, cuiners, cambrers, periodistes, impremtes, empreses de confecció de vestuari, transports i més, que no tenen aquesta feina, des de març. Malgrat tot això, cal dir que els pobles amb molta tradició tenen un lligam amb la festa tan gran que serà molt difícil que es perda, ja que no ha passat ni amb les crisis més bèsties de les últimes dècades. Així que estic segur que el coronavirus tan sols és un parèntesi i que tot tornarà a la normalitat, la festa de moros i cristians, i tot el que l’envolta, tornarà a omplir els carrers.
Salvador Palomar (SP): dolentes, tot i que la cultura abasta sectors molts diversos. El món del llibre ha pogut desenvolupar algunes iniciatives interessants, tot i restant prou afectat. Alguns espectacles i concerts s’han fet amb restriccions, però altres sectors ni això. En l’àmbit de la cultura popular festiva, els grups han quedat molt tocats, sense gaires possibilitats de fer actuacions o amb intervencions simbòliques a la festa.
Josep Vicent Frechina (JVF): les conseqüències seran especialment greus perquè la cultura mai ha ocupat un lloc central en l’agenda del país i, per tant, tampoc en la dels governants. Hi ha una tendència generalitzada a percebre la cultura com un fet ornamental, prescindible en casos d’emergència com el que ens trobem. S’intentarà rescatar la part industrial de la cultura amb mesures majoritàriament cosmètiques, tot posant l’accent en la importància econòmica (que òbviament la té, i molta) però obviant l’enorme transcendència com a instrument d’articulació, integració i cohesió social i com a ingredient bàsic i intrínsec de la qualitat de vida de les persones.
Quina perspectiva veieu per poder remuntar la situació?
LM: tot depèn de si acceptem que la realitat és aquesta, i les entitats i institucions comencen a reprogramar i a organitzar, tot tenint en compte les noves mesures, la recuperació la notarem a partir del carnestoltes del 2021; si s’aposta per la prohibició, segurament no aixecarem el cap fins al 2022.
LdeM: la promoció del consum de la cultura de proximitat, retornar a activitats de petit format en barris i pobles amb agents culturals km 0. Reeducar-nos en la consciència de que la cultura la fem entre totes. Els espais per a grans produccions només poden recuperar el sentit d’aquesta manera, si no és així acabaran per desaparèixer per falta de públic. És imprescindible un compromís ferm per part de les institucions públiques respecte a plans d’acció i ajudes al sector.
PB: de moment, paciència, empatia i ganes de trobar solucions, sobretot, per a la gent que treballa en el món de la cultura. Aquest és un bon moment, per exemple, perquè les institucions d’arreu del país facen una aposta ferma per la cultura: no estaria gens malament que, definitivament, fora un servei essencial per al ciutadà i que hom ho esbombés als quatre vents. Tot milloraria molt ràpidament.
SP: d’una banda, poder tornar al carrer i fer festa. Això sembla difícil. Cultura i oci no és el mateix, i sovint es confon des de l’Administració. La cultura no es recuperarà a cop de percentatge d’aforament, com les terrasses dels bars. No es tracta només de regular quantes persones poden entrar en una sala o visitar un equipament. Cal repensar, per exemple, la funció dels museus, sobretot en l’àmbit educatiu que també ha restat molt afectat, com a centres de difusió del coneixement que possibiliten activitats participatives adaptades a grups petits i a edats diverses. Però evidentment, això comporta personal i recursos. Les perspectives, de moment, no semblen gaire bones.
JVF: a aquestes alçades ja hauríem de tindre la lliçó ben apresa i saber que les úniques eines amb què comptem són la unitat d’acció, l’autogestió i la pressió coordinada sobre l’Administració. Tanmateix, veig una mena de bloqueig emocional que va escampant-se en el sector i que podria acabar en l’autocompassió més contraproduent. Tot i això, ja s’han produït diverses iniciatives en el sentit que comentava i que, malgrat el caràcter encara resistencialista i precari, mostren quin hauria de ser el camí.
Creieu que l’espai públic –àmbit natural de la cultura popular– quedarà tocat de cara al futur amb la situació que vivim?
LM: l’espai públic no, sí la forma d’entendre’l, tot cercant nous espais que fins al moment no s’havien vist com a espais festius, i repensant aquells carrers estrets per donar-los altres funcions.
LdeM: l’àmbit natural de la cultura popular ja està força tocat, l’anul·lació de la majoria d’actes al carrer de les festes majors, la poca imaginació de les entitats organitzadores, un zel exagerat per part dels ajuntaments i altres institucions públiques han buidat places i carrers. L’absència d’aquestes manifestacions pot generar en poc temps el seu oblit i decadència o, en el pitjor dels casos, una sacralització.
PB: l’espai públic ha costat tant de recuperar que la gent no deixarà que passe això que dieu. A més, al país necessitem el carrer tant com el pa, ens agrada ajuntar-nos, sopar al ras i fer la xerradeta amb els amics, a la fresca, i bambar pel poble i omplir els carrers de vida, de celebracions i, si és precís, de reivindicacions. Així que, per molt que ara hi haja restriccions, l’espai públic tornarà a ser dels ciutadans.
SP: sens dubte. La cultura popular i, sobretot, la festa és contacte, interrelació i, no ho oblidem, transgressió de l’ordre quotidià. Més enllà de la superació de la estricta pandèmia, la societat quedarà tocada pel discurs de la por i la recança vers tot allò que no estigui planificat, regulat i, en definitiva, controlat.
D’altra banda, hi ha un menyspreu en determinats sectors de la societat cap a la cultura popular i la festa: els que aplaudeixen la suspensió dels actes i ho justifiquen afirmant que s’han de destinar els diners a les necessitats derivades de la COVID-19. I, quan des de l’Administració es parla de la cultura com a necessitat, no es pensa gaire en la cultura de base.
En l’àmbit més intern, cal consolidar l’associacionisme, sobretot festiu. La suspensió de moltes festes majors ha deixat sense recursos molts petits professionals, però també sense funció social molts grups festius, amb un component notable de voluntarisme. I cal no oblidar que aquest voluntarisme es nodreix del contacte amb la gent, la convivència de grup i el gaudi col·lectiu de la festa. En aquest cas, no hi ha només un problema econòmic, també ho pot ser de motivació
Una bona solució seria un augment considerable de persones associades. Cal ser conscient, però, que en el context actual i encara més amb la precarietat que afecta el treball, costa força que la gent assumeixi quotes fixes per a mantenir una entitat.
Les aportacions de feina i les donacions puntuals –molts cops derivades d’activitats lúdiques, com els dinars o les barres de bar– han estat sempre un bon recurs per a finançar altres activitats, però ara mateix es veuen condicionades per la situació sanitària.
JVF: de moment, un dels danys col·laterals de la pandèmia ha sigut l’espoli administratiu de l’espai públic i, fins i tot, la seua anatemització. El risc és evident: algunes restriccions poden haver vingut per a quedar-se, tot aprofitant la inèrcia de la por. L’espai públic és el lloc on es dirimeix l’hegemonia i la temptació de la seua progressiva privatització, encoberta o flagrant, augmenta sensiblement en situacions com aquesta.
Caldria començar a practicar algun tipus d’iniciatives que plantegessin la necessitat de conviure quotidianament amb «el virus», també en aquest sector, tal com comencen a plantejar investigadors, epidemiòlegs, etc., i així recuperar l’espai i el dinamisme socials?
LM: sí, de fet ja s’està fent. Festivals com el Cornamusam, el Fesllecat, han apostat per realitzar una programació en espais públics i controlats o Festes Majors com la de Tona o d’altres d’Osona també han reprogramat i organitzat la cultura tradicional, tot adaptant-la a les noves realitats en què ens trobem.
El que sí que cal és tenir clar que la generació que està prenent aquestes mesures no són la generació de «ho vam fer perquè no sabíem que no es podia fer», sinó més aviat la generació de «sabem que es podria fer i ho farem, diferent, però ho farem».
LdeM: sí, completament d’acord. Cal una reflexió en comú entre l’àmbit sociocultural i la sanitat amb urgència, on puguin sorgir línies clares i viables en tot sentit per la recuperació del sector cultural.
PB: Vull pensar que no, perquè res és per sempre, així que no conviurem amb el virus massa temps i segur que recuperarem el dinamisme social. De moment, caldria acoblar-se a la situació amb activitats segures, i que ningú es quede enrere.
SP: El que anomenem genèricament «activitats de petit format» són generalment compatibles amb la precaució davant l’epidèmia. Les normatives municipals i la manca d’infraestructures d’ús públic, sobretot en els nuclis urbans grans, han dificultat, però, ara i abans, l’organització d’actes culturals que no impliquen aglomeracions i s’autogestionen. Políticament, no interessa que es construeixi cultura que potser permeti superar els condicionants del moment, però que esdevingui un factor de generació d’alternatives independents.
Però l’únic camí és continuar generant associacionisme i iniciatives, plantant cara a la por i mobilitzant-nos per a evitar que aquesta s’aprofiti per a generar mesures que arramblen en tot. Aquí té una gran importància el context local. Hi ha moltes realitats i cal evitar que allò que s’argumenta per als grans nuclis urbans s’apliqui arreu indiscriminadament.
JVF: Determinats grups de pressió ja han forçat sense cap mena de pudor aquesta convivència. Ho deia Joan Miquel Oliver: «haurem de tocar dins dels avions per a poder actuar amb l’aforament complet». Resulta absolutament imprescindible començar a donar forma a aquesta convivència mitjançant fórmules que garantisquen la seguretat sanitària i, al mateix temps, permeten la cultura, recuperar la presència pública que ha de tenir en tota societat sana: la salut social també està fortament amenaçada per la pandèmia.
Article publicat a l’Accent especial COVID-19, de setembre de 2020.
){kind=link}