L’opció és la d’una candidatura oberta a tot l’espai d’unitat popular. / Tres anys després del no, la força de la CUP s’ha quintuplicat i l’organització gaudeix de referencialitat entre l’esquerra social. / Fou rebutjada una esmena que animava a impulsar un referèndum restringit exclusivament a la CAC.
El proper 25 de novembre els ciutadans empadronats a la CAC tindran l’opció de votar amb una butlleta de la CUP a les eleccions autonòmiques. Aquesta fou la decisió presa per l’Assemblea Nacional de la CUP que es va celebrar el passat 13 d’octubre a Molins de Rei. Una decisió que prèviament havien aprovat la majoria d’assemblees obertes que es van celebrar arreu del territori i que van aplegar més d’un miler de persones.
A Molins de Rei culminava tot un procés de debat on s’han confrontat les diverses opcions que existien al sí de la CUP i del moviment que s’aplega al seu voltant, i que ho han fet sota la pressió d’una convocatòria electoral que el propi convocant ha pintat com a plebiscitària.
De la decisió n’ha sortit l’aposta per una CUP entesa com la cristalització electoral i política d’un espai d’unitat popular articulat a partir de l’esquerra independentista. Que la voluntat és configurar una CUP no reclosa orgànicament sobre sí mateixa, sinó oberta a la interacció amb la resta d’agents de l’esquerra independentista i dels moviments poulars ho demostra la pròpia configuració de la candidatura.
El procés de debat, però, no ha estat exempt de resistències per part dels sectors partidaris de configurar la CUP com un partit polític clàssic. El propi valor donat a les assemblees obertes ha estat un dels termòmetres per a comprovar la vitalitat d’aquestes posicions al sí de la CUP. El propi dinamisme, però, dels sectors socials que es mouen en l’espai d’unitat popular ha acabat per a desbordar i superar aquestes resistències.
Així, la voluntat d’una obertura orgànica que, per qüestions de temps haurà d’esperar uns mesos a plasmar-se sobre el paper, es va escenificar amb l’afegit “Alternativa d’Esquerres” al nom de la candidatura, que pretenia donar aixopluc a persones no militants de la CUP però interessades en construir l’espai d’unitat popular. Aquest gest donava força a les gestions de la militància de l’àrea metropolitana per incorporar a la gent organitzada a les candidatures alternatives del Vallès o en diversos moviments socials. Aquesta voluntat fou corresposta amb la participació de tots aquests sectors en assemblees obertes de la CUP que, com en el cas del Vallès, aplegaren més d’un centenar de persones.
En canvi, la proposta d’esdevenir l’ala esquerra del moviment sobiranista, i de fer girar les aliances polítiques a l’entorn del món sobiranista va ser la gran derrotada de les assemblees obertes. Les propostes de coalició amb SI, ERC i altres organitzacions que es reclamen del sobiranisme van obtenir un suport marginal, pràcticament reduït a la proposta pública feta per l’alcalde d’Arenys de Munt sense l’aval de cap assemblea territorial.
És en aquesta línia que cal llegir el canvi de posició pres per la CUP respecte l’anterior assemblea on es va votar aquesta qüestió, el juny de 2009. En aquell cas, dos factors van ser els que van fer triomfar la proposta del no: d’una banda, la pròpia debilitat organitzativa interna i de l’altra una conjuntura política que abocava la formació a competir exclusivament pel vot del sobiranisme desencantat sense haver treballat suficientment l’espai del vot d’esquerres. Ara, tres anys després, la decisió ha estat diferent sobretot perquè aquests dos elements han canviat. D’una banda, la CUP va triplicar els resultats electorals i va assentar la seva organització interna i la seva relació amb la resta d’esquerra independentista i de l’altra, la intensa lluita al carrer contra els efectes de la crisi, on la militància de l’esquerra independentista hi ha treballat colze a colze amb altres sectors, han dotat a l’organització d’una referencialitat entre l’esquerra social que tres anys enrere no tenia.
Hi ha un tercer element que també es va esgrimir per al no el 2009, que no ha variat i que suscita algunes reserves dins el propi moviment independentista. Es tracta de com afecta la participació en institucions que fragmenten la nació catalana al repte de construir els Països Catalans. Entre bona part de la militància de l’esquerra independentista hi ha el temor que la pràctica política, centrada de forma molt aguda en les institucions d’un determinat territori, posi encara més pals a les rodes en la construcció nacional. Que això és un neguit que es té present ho demostra el fet que una esmena on s’animava a impulsar un referèndum restringit exclusivament a la CAC va ser rebutjada, refermant el compromís amb la independència dels Països Catalans com a punt primer del programa electoral.
El perfil dels candidats
El perfil de les persones que encapçalen la candidatura també subratlla aquesta voluntat d’esdevenir el referent de l’esquerra social al Principat. Així, a Lleida la llista l’encapçala la professora universitària Antonieta Jarne, mentre que a Girona ho fa l’antic portaveu del SEPC Lluc Salellas. A Tarragona l’encapçala Jordi Martí, sindicalista de la CGT molt lligat als moviments socials del Camp. Finalment, el candidat per Barcelona és el periodista i activista social David Fernández.
La cursa contrarrellotge pels avals
Aquest requisit va aparèixer per sorpresa l’11 d’octubre, quan ja s’havien esgotat 7 dies de termini per a la recollida d’avals.
El passat 11 d’octubre, al web oficial de les eleccions, per sorpresa va aparèixer la indicació que tots els partits polítics que no tinguessin representació parlamentària estaven obligats a recollir en forma d’aval el suport del 0,1% del cens de cada circumscripció. Aquesta indicació en substituïa una altra on es deia que simplement calia ser un partit polític legalitzat. Això mateix també deia el decret de convocatòria electoral signat per la Generalitat. L’endemà, 12 d’octubre, el BOE publicava una resolució de la Junta Electoral on es deia que l’aplicació del requisit dels avals era pertinent en les eleccions del 25N. Juntament amb això s’informava que els terminis eren els que preveia la llei. Això feia que, paradoxalment, els 19 dies hàbils per a recollir els avals haguessin començat ja el 3 d’octubre. Per tant, el resultat és que les candidatures minoritàries han d’obtenir aquests avals en menys d’una setmana.
Aquest fet, fruit de la inexistència d’una llei electoral pròpia i d’una interpretació esbiaixada de la LOREG, va provocar una mobilització generalitzada a la xarxa. La CUP ha aconseguit transformar aquest obstacle en el primer acte de precampanya i en una demostració de força. S’han habilitat més d’un centenar de punts de recollides d’avals, que inclouen ateneus i casals, parades al carrer i també espais d’entitats i empreses que, com Vilaweb o desenes de petits establiments, han volgut col·laborar a superar aquest obstacle antidemocràtic. Les xarxes socials s’han fet ressò d’aquesta mobilització i durant 48 hores l’etiqueta #avalsCUP ha estat “trending topic”. En el moment de tancar aquesta edició no es coneixia la xifra assolida, però fonts de la CUP parlaven ja obertament d’inundar la Junta Electoral amb avals.
