D’ençà de la incursió de la CUP al Parlament de Catalunya, la projecció pública d’aquesta ha crescut exponencialment. És, sens dubte, quelcom que ja era previsible. El fet sorprenent però, no és aquest creixement en la visualització, sinó més aviat la forma i el contingut que aquesta està prenent. Poques crítiques i molts elogis. Elogis expressats, en ocasions, per aquells els privilegis dels quals la CUP vol destruir.
M’estic referint per exemple al tuit de Duran i Lleida titllant de “discursàs” les paraules de David Fernàndez durant el debat d’investidura d’Artur Mas. Als comentaris d’Antoni Bassas al programa Divendres de TV3 quan, referint-se a una altra intervenció de David Fernàndez en la Comissió d’Investigació sobre les responsabilitats en la gestió de les Caixes, va arribar a dir que s’havia viscut un dels moments d’or del parlamentarisme català. Podríem afegir també l’article d’Albert Om al diari ARA en el que opinava que la CUP estava dignificant el Parlament, o l’actitud protectora amb què la Presidenta del la cambra, Núria de Gispert, tracta a aquesta candidatura.
Aquests són exemples d’una dinàmica que s’ha vingut donant des del novembre de l’any passat en què ha pres protagonisme una opinió pública suposadament favorable o, si més no, amigable als continguts que professa la CUP i la forma d’expressar-los. Amb tot, aquesta situació inesperada sembla que ha generat en l’Esquerra Independentista i el seu entorn certa sensació de complaença i de perillós optimisme.
Més enllà de la clara condescendència que demostren alguns d’aquests elogis, el realment perillós és que contribueixen a convertir el Parlament i la tasca parlamentària en un espai i una activitat amable i còmode per a la CUP. I és que si hi ha d’haver una cosa clara és que la CUP al Parlament, i a qualsevol institució, juga en camp contrari, amb un àrbitre comprat i una pilota punxada. I el més important, juga un altre partit i a un esport diferent que la resta.
Aquesta darrera consideració no és secundària ni superficial, al contrari, és l’eix central d’aquest escrit i allò que pretén subratllar. Cal entendre que l’objectiu de la CUP no és marcar molts gols al Parlament, pretendre l’aval i el reconeixement de l’afició o procurar un tracte avantatjós per part de l’àrbitre. L’objectiu no és guanyar el partit que allà s’hi juga. És un altre. Un que tot i haver-se dit ja moltes vegades, cal recordar i tenir sempre present. La funció de la CUP al Parlament és la de contribuir a la creació i consolidació dels espais d’Unitat Popular restant poder a l’Estat Burgès i permetent autèntiques pràctiques de contrapoder, autogestió i autoorganització de les classes treballadores.
Cal entendre doncs el paper que juguen les poques crítiques i els molts elogis rebuts per part dels cercles del poder. Per part d’aquests que practiquen la política oficial o política bloc. Aquests pels que tot s’hi val, sempre que es conservi el color gris característic de la seva visió de la realitat. Cal entendre que el mateix que ens succeeix avui, quan els seus elogis sembla que ens donen força i ens animen a continuar, ens pot succeir demà, quan les seves crítiques i la seva criminalització ens tirin enrere o ens instin a replantejar el nostre discurs i la nostra pràctica.
Compte! Que ningú entengui que s’està proposant d’obviar allò que els mitjans de comunicació opinen sobre la CUP. No és res d’això. Seria agosarat i poc pràctic doncs és clar que els mitjans de comunicació juguen una funció clau en la creació de corrents d’opinió a la nostra societat. Simplement s’està reconeixent que es necessari que estiguem atentes, molt atentes per tal de no caure en el més perillós i invisible dels paranys que ens prepara l’Estat: l’assimilació. Així, el tracte que rebem per part dels mitjans de comunicació esdevé un bon exemple que permet expressar gràficament els perills d’aquesta assimilació. Però això, és només un exemple. Una més de les tàctiques, discursos i accions que emprendrà el poder per tal de minimitzar les potencialitats de la CUP.
Detectant i analitzant aquests perills cal estar atentes i evitar que la CUP passi a convertir-se en una opció més dins l’ampli amalgama parlamentària. Dins del ventall de possibilitats del poder. Dins el gran espectre de tonalitats i matisos del seu gris trist i cansat.
En aquest sentit hem de ser conscients que la política institucional no permet desenvolupar per si sola un projecte capaç de contribuir a l’emancipació social i nacional. La seva naturalesa és una altra, i es basa en la gestió més o menys progressista o conservadora d’allò que ja ve donat. És una política ràpida, massa ràpida, que dóna màxima importància a la qüestió estètica. Una política que recolza i suporta un sistema desigual, i que es recolza i es suporta amb uns mitjans de comunicació que juguen al seu mateix equip, i que permeten acompanyar i omplir amb falsos continguts la seva retòrica. És una política pensada i dissenyada per a conservar els privilegis dels qui els tenen. És la política per a que res canviï.
Per això, el fet de reconèixer-se en terreny enemic és el que permet conservar, a hores d’ara, el potencial revolucioni de la CUP. Res més. És l’únic.
Malgrat pugui sonar estrany, la CUP és una eina forta, potent, capaç, plena de possibilitats, però a la vegada és també una eina fràgil. És fràgil perquè ha de rebutjar els atacs i intents d’assimilació per a poder continuar existint com a alternativa al sistema. Ho és perquè ha de ser capaç d’analitzar críticament cadascuna de les accions que emprèn, per tal d’assegurar-se que es corresponen amb els objectius i finalitats que té marcats. Perquè ha d’abandonar l’esprint i entendre que la seva és una cursa de fons en què la utilització d’una forma i uns espais de lluita antisistèmics pren una importància capital per a la simple supervivència. Perquè no s’ha de deixar arrossegar pel corrent de la institució i ha d’evitar i controlar la inèrcia en la que el poder la intenta atrapar. Perquè no ha de permetre que l’enlluernin les falses possibilitats que Europa li ofereix i ha de qüestionar-se on i com es pot batallar per la construcció de la Unitat Popular.
Oblidar algun d’aquests elements i deixar-se endur per qualsevol de les moltes dreceres que la institució ens ofereix implica ser atrapat per la trampa del sistema. Ho seria, per exemple que la CUP es presentés a les properes eleccions europees. I no pel fet que haguem de rebutjar d’entrada i acríticament aquest espai, no és aquesta la qüestió. El problema apareix quan es proposa un camí que sorgeix de l’oportunisme més absolut. Quan s’aposta per quelcom sense que existeixin una tàctica i una estratègia consensuada. Quan no hi ha un treball ni pacte estables entre les diferents formacions amb qui es proposa l’experiment. Quan no existeix una necessitat material prèvia a la proposta i es desconeix el treball que s’hauria de desenvolupar al Parlament Europeu. La CUP no s’ha de presentar a les eleccions europees. No ha de deixar-se absorbir per la dinàmica del poder. No ha de batre’s en un duel amanyat on la política oficial guanya i la revolucionària perd.
Perquè a dia d’avui, el Parlament Europeu ens allunya de la realitat catalana i del nostre projecte i objectius. Ens despista en la nostra tasca de construcció de la Unitat Popular. Ens desnaturalitza fent entrar la CUP en una espiral que l’obliga a viure per a ella mateixa i tancada en ella mateixa.
Així, altra vegada cal invocar el record i la memòria. La CUP és una eina fràgil perquè juga contra un món fet d’odi i de misèria en un camp on hi té tothom en contra. La CUP és una eina fràgil. Molt fràgil. És, probablement, l’eina més fràgil que tenim perquè ho té tot per fer en un espai on no tot és possible.
Amb tot i per a canviar-ho tot, conservem-la, batallem-la!
*Miquel Ruano – militant de l’esquerra independentista.
