[bar group="860×106"]

“La dècada dels 70 va viure una explosió sindical que va millorar les condicions de vida de la gent”

>> Entrevista a Jordi Pujol i Moix, advocat laboralista i president de Coop57

Més de quaranta anys defensant els drets de la classe treballadora als jutjats ofereix una perspectiva de la realitat laboral d’un país. Des dels darrers dies de vida del dictador Franco, passant pels diferents governs i per múltiples reformes laborals, en Jordi Pujol i Moix ha pogut copsar l’evolució social i jurídica en el món del treball des del seu despatx del Col·lectiu Ronda de Barcelona i com a participant actiu en el Coop57. Amb una experiència tan dilatada, hem volgut conèixer les seves reflexions respecte a les actuals problemàtiques en el món laboral i cooperativista.



Des que et vas col·legiar l’any 1970, molt ha canviat l’ofici d’advocat laboralista, quins creus que han estat els principals canvis?
Des d’aquells anys 70 tot ha canviat molt, segurament sobretot amb l’entrada de les noves tecnologies, però potser l’espina dorsal de la feina de l’advocat que defensa treballadors és més o menys la mateixa, defensar els drets laborals, ni més ni menys.
Segurament la feina ha canviat més pels advocats d’empresa, doncs ara són més forts i estructurats que fa unes dècades, amb uns despatxos més consolidats i potents, mentre que abans potser predominava més la figura de l’advocat de família que assessorava persones benestants en tots els àmbits, inclòs el d’empresa.

Com ha canviat el tipus de treballadors que veus a les visites?
La classe treballadora si que ha canviat. Recordo que la gent que ens venia a visitar als anys 70 eren en la seva gran majoria immigrants del camp, molts d’ells andalusos, amb un nivell cultural i econòmic molt baix, però amb una consciència social molt més gran de la que es pot observar avui en dia.
Es notava una consciència de classe molt més clara i definida en aquells treballadors dels anys 70, que molts d’ells potser ni sabien escriure, que en l’actualitat; a la mínima que la gent ha obtingut certs beneficis socials i salarials mira molt més per ella mateixa sense lluitar pels drets col·lectius.

Molt ha canviat també el moviment obrer i el sindicalisme en aquests 40 anys, com creus que ha estat aquesta evolució?
Home, la gran diferència és precisament que als anys 70 i 80 sí que es podia parlar de moviment obrer, amb capacitat de mobilització i de força real al carrer, mentre que actualment, tret de reductes sindicals molt lloables, la gran majoria dels treballadors no participen d’un moviment en defensa dels seus drets.
Cal tenir en compte a més que en morir Franco el sindicalisme ja estava molt controlat i dirigit pel PSUC, que llavors estava a la clandestinitat, i que ja donava les directius cap a un sindicalisme de gestió del capitalisme, de col·laboració amb els empresaris, que finalment va cristal·litzar en els Pactes de la Moncloa.

El govern, els sindicats CCOO i UGT i la patronal estan en procés de negociació d’una nova Reforma laboral. Com valores les reformes laborals en aquests anys des de la mort de Franco?
A la mort del dictador hi havia, d’una banda, una legislació sindical nefasta, netament feixista, on l’Estat autoritari i centralista dictava el que serien els convenis col·lectius actuals, les condicions laborals de cada sector. En trencar-se aquest monopoli estatal hi va haver una explosió sindical, i amb una capacitat de mobilització molt important es va aconseguir una millora real de les condicions de vida i de treball de la classe treballadora.
Segurament el moment més bo a nivell laboral va ser el període d’Arias Navarro, el 1976, amb l’entrada en joc dels convenis col·lectius pactats “lliurament” i la possibilitat de readmissió per part del treballador acomiadat improcedentment. Però va durar poc, i amb els Pactes de la Moncloa ja es va veure que la reforma del franquisme seria política, però en cap cas deixarien que fos econòmica, de les relacions laborals i econòmiques.
I va ser en aquest punt que CCOO, i en menor mesura UGT que gairebé no existia, van acceptar el nou paper de gestors de la crisi i d’acompanyament del capital, paper que no han deixat fins a l’actualitat.

Com valores l’actual escenari sindical?
Una minoria sindical va apostar ja als 70 i 80 per una altra manera de fer sindicalisme alternatiu i combatiu, fet des de l’assemblea d’empresa, des de la base, i encara es manté actualment aquest nucli irreductible, a la FTC, al sector crític de CCOO, a CGT o al que queda de la CNT.
Però la veritat és que, tot i anar creixent, és encara minoritari, i és molt complicat que pugui fer perillar el monopoli de CCOO i UGT, ja que no compten amb la seva infraestructura i capacitat de difusió, sinó simplement amb la feina diària i quotidiana a les empreses i a les assemblees.

Durant aquests anys des de Coop57 has viscut també molts canvis en el món cooperativista…
La veritat és que sí. Als anys 70 des de gran part del moviment sindical veiem el cooperativisme com una forma d’autoexplotació, i era percebut amb una important desconfiança.
En el meu cas aquesta percepció va anar variant a partir de les experiències de cooperatives que van sorgir durant la crisi del petroli dels anys 70. Els treballadors d’algunes empreses que es van quedar sense empresaris van decidir continuar com a cooperatives, com en els casos de Numax o Molmatric, entre moltes d’altres. I com a despatx vam decidir donar-los suport, no sense un important debat anterior, i crec que va ser una bona decisió, ja que han estat experiències molt interessants d’autogestió.

I quin és actualment l’escenari cooperativista?
Cooperatives n’hi ha de molts tipus, i és molt difícil opinar sobre el conjunt. N’hi ha que han sabut fer un salt important en l’autogestió en base a la cooperació, i n’hi ha on l’autoexplotació té un pes important, o fins i tot l’explotació de treballadors i terceres persones.

Finalment, a nivell polític també s’han ofert importants canvis en els moviments polítics de l’esquerra catalana. Quins creus que poden ser la seva valoració amb la perspectiva de tants anys?
Des del meu punt de vista hi ha un gran desencís. Els partits parlamentaris només actuen buscant un vot de persones que moltes vegades s’han de tapar el nas per votar-los, i l’esquerra extraparlamentària encara, desgraciadament, és molt minoritària. Sempre poden haver experiències que intenten trencar aquesta realitat, com poden ser ara les CUP, però encara hi ha molta feina a fer.


[bar group="860×106"]