La derrota de l’esquerra
L’esquerra a l’Estat espanyol fa anys que no alça el cap. Segurament ens hauríem de remuntar molts anys enrere per trobar-ne l’explicació, però el fet és que aquest 20 de novembre, enmig de la major crisi econòmica que es recorda en dècades, els resultats electorals a què aspira aquesta esquerra (la que hi ha a l’esquerra del PSOE) són ridículs. Però no només els resultats electorals són símptoma de l’estat de letàrgia en què es troba, la incapacitat mobilitzadora davant les reformes laborals, davant les retallades o, fins i tot, davant les agressions imperialistes i la vulneració de drets humans ací i arreu del món, són mostra inequívoca que aquesta esquerra no carbura bé.
El recent anunci del cessament de l’activitat armada per part de l’organització basca ETA és una bona ocasió per analitzar el problema de l’esquerra a l’Estat, i, potser, per trobar-ne algunes respostes. Una primera reflexió es pot fer a partir de les reaccions polítiques a l’anunci, que de manera quasi unànime han fet èmfasi en la importància de recordar les víctimes del conflicte. No cal remarcar que es refereixen exclusivament a les víctimes del costat d’Espanya, però encara així, com és possible que l’esquerra no haja sigut capaç de diferenciar entre les víctimes d’ETA durant la dictadura feixista i les posteriors a la instauració de la democràcia? Ha oblidat l’esquerra de l’Estat com va brindar el dia que mataren Carrero Blanco? És que potser se sentiren desolats quan morien alguns del torturadors més coneguts del règim? Sembla, doncs, que l’esquerra ha assumit com a pròpies totes aquestes víctimes, cosa que és encara més greu si tenim en compte que les seues víctimes reals, les que patiren la violència del feixisme, encara no han estat reconegudes per l’Estat, no ja per la societat en conjunt. El resultat és que l’esquerra de l’Estat se suma ara a l’exigència que ETA demane perdó a les víctimes i ho fa de la mà d’aquells que encara no ho han fet –ni ho faran mai- amb les seues víctimes.
Les incongruències, però, es remunten a molt abans d’aquest anunci. L’esquerra fa anys que ha sigut incapaç d’articular un discurs propi respecte al País Basc. Al marge de si s’estava a favor o no de l’estratègia de l’esquerra abertzale, no era difícil d’entendre que entrar en el joc de la simple condemna a la violència era senzillament donar carta blanca a l’espanyolisme més intransigent: i és així com s’ha aprovat la Llei de Partits, s’ha tancat mitjans d’informació, s’ha torturat milers de ciutadans i s’ha vulnerat els drets de molts milers més. I l’esquerra de l’Estat ha estat incapaç de sentir-se al·ludida!
Tota esquerra ha de ser conscient que la seua pròpia existència és fruit d’un conflicte d’interessos –la clàssica lluita de classes o les lluites d’alliberament nacional, resumidament–, i que en aquest conflicte, la legalitat, l’ordre i la pau sempre estan de l’altre costat. No hi ha reivindicació de l’esquerra que no implique un grau de violència: quan es demana igualtat és per treure alguna cosa a algú que la considera pròpia, quan és demana justícia és per treure drets a algú que els considera legítims, quan és demana llibertat és per treure-la a algú que la considera irrenunciable. El pitjor que pot fer l’esquerra, doncs, és tapar-se els ulls i assumir el discurs d’aquells que li són antagònics. I això és precisament el que ha fet l’esquerra de l’Estat en relació al conflicte basc.
Des d’aquest punt de vista, allò que es presenta com una victòria de la democràcia espanyola –la fi del conflicte armat al País Basc– no és més que una altra gran derrota de l’esquerra, incapaç com ha sigut de defensar unes aspiracions justes i legítimes dels bascos.
Però és cert que no tota l’esquerra ha estat derrotada. Hi ha un territori on l’esquerra transformadora és una opció política amb un gran suport social que, segurament, es traduirà el 20-N en uns grans resultats electorals: és, precisament, el País Basc, on l’esquerra abertzale enceta una nova etapa plena d’esperances gràcies a que en el seu moment fou l’única de les esquerres antifranquistes que no va caure en el parany de la Transició.
