Vam conèixer la Juani Rishmawi aquest agost a Palestina. Ens va dur a sopar a un lloc típic i tradicional a Beit Sahour, on hi viu des de fa vint-i-cinc anys. L’acompanya el seu marit, n’Elias, originari de Gaza i motiu inicial que la va dur a l’altra riba de la Mediterrània, l’any 1982. Tres anys després, enamorada d’aquesta terra, va abandonar definitivament la seva Madrid natal, on ara viuen la seva filla i el seu fill. La vetllada d’aquell dimecres d’agost va ser immillorable, i vam poder empapar-nos d’aquesta hospitalitat increïble que desprenen totes les famílies palestines.
Aquest octubre de 2015, i com fa tot sovint, na Juani s’ha passat el mes donant voltes per l’Estat espanyol, fent xerrades, reunions i conferències amunt i avall. Fins i tot, el dilluns 26 compareix al Parlament basc a la Comissió de Drets Humans, Igualtat i Participació Ciutadana. El motiu: denunciar que l’Estat d’Israel impedeix el normal funcionament de l’activitat de Health Work Committees, l’entitat per la qual treballa, i bloqueja un projecte finançat pel govern basc.
Amb prou feines passa tres dies a Barcelona, i la primera nit és la que ens reserva per sopar amb ella. Dimecres farà una xerrada a Ca la Dona. El divendres 23, abans que marxi, l’entrevistem a corre-cuita, tot dinant en un bar de menús de la plaça Universitat. Ens interessa parlar de la seva feina diària, però es fa inevitable parlar dels enfrontaments que estan tenint lloc aquest mes d’octubre, mentre ella ha estat fora. Aturem la gravadora als 57’47”.
Com era la Palestina que tu vas conèixer quan hi vas arribar?
Estava tot força tranquil, dintre del que cap. Però es notava la diferència entre una zona -els territoris del 48- i l’altra -Gaza-. Es notava la pobresa, la falta d’atenció a les ciutats, una deixadesa enorme, els hospitals fets un desastre… hi havia una deixadesa i un abandonament enormes, els soldats israelites feien de les seves.
Però et podies moure per tot el país; jo vaig visitar Tel Aviv, tota Cisjordània, etc. Va ser molt interessant, la família d’Elias em va encantar i vam decidir casar-nos; era el 1985. Vam viure els sis primers anys a Gaza, perquè el seu pare tenia una farmàcia. Quan va començar la primera Intifada, però, la situació econòmica va empitjorar. Hi havia vagues, enfrontaments, es tancava i s’obria, era molt difícil i cansat, i més amb dues criatures. El meu cunyat tenia una empresa d’equipaments mèdics, tenia una farmàcia a Beit Sahour i li’n va donar la gestió al meu marit. Ens hi vam instal·lar. En vam marxar el 1991; els acords d’Oslo no es van signar fins el 1995.
Entenc que la situació allà no era la mateixa.
Allà vam tenir una vida una mica més tranquil·la. Gaza sempre havia estat més conflictiva, més batalladora. El 1993 van venir uns metges amics meus, de Jerusalem; em van explicar que havien creat una organització sanitària i que necessitaven fons. M’ho van proposar perquè sabia castellà i era molt difícil controlar tota la paperassa; jo no en sabia, d’això, però vaig acceptar. Vaig dir que sí, que ho intentaria perquè no em semblava mala idea.
Del 1993 fins el 1995, que ens van aprovar el primer projecte, vaig estar amunt i avall presentant projectes, fent contactes amb organitzacions que treballaven amb Palestina,… Em va ajudar molt el consolat espanyol: en aquells temps hi havia un bon equip, a Jerusalem. Eren molt bons, m’ajudaven molt. Estava molt més enfocat als palestins i als àrabs, hi havia un ambient moltíssim millor que ara.
Hi havia un ajudant, un segon cònsol, representant de l’OTC (Oficina Tècnica de Cooperació de l’estat espanyol), tot i que de moment no tenia oficina ni res. Hi feia de segon cònsol, allà. Ens va ajudar molt, era encantador. Era un noi jove que havia estudiat drets humans i tenia molt debilitat per Palestina, cosa que li provocava molts problemes. Em va ajudar en la legalització de documents i va fer un bon informe sobre nosaltres. Aquell va ser el nostre primer projecte: comprar-nos una sala d’operacions per l’hospital de Jabalia, a Gaza -aleshores encara estàvem junts, Gaza i Cisjordània-, i renovar totalment una clínica a Al Marzra’a Al Sharquia, a Ramal·lah.
I en aconseguir-ho, ens vam posar en marxa. Vam començar a fer amistat amb altres organitzacions: i arribar a més zones: Madrid, Barcelona, Euskadi, Castella La Manxa… hem treballat amb tot tipus d’entitats i institucions, de tots els territoris, ajuntament, fundacions privades. És una feina molt laboriosa. M’ha tocat viatjar molts cops: et conviden a congressos, a xerrades…
Vaig començar a explicar el que passava allà. Cada cop que passava alguna cosa, ho explicava. Es va començar a fer un grup de cooperació i solidaritat, però també d’amistat, que estaven sempre pendents. És una xarxa de centenars de persones que em donen suport, m’ajuden, etc. Això em fa tenir esperança que la gent encara té cor.
Treballes a Health Work Committees. A què es dedica exactament aquesta organització?
Tenim disset clíniques i dos hospitals en tota Cisjordània. A part, ja independitzats, perquè ara no hi tenim relació, tenim una hospital a Gaza, al camp de refugiats de Jabalia. Va ser molt important el 2008, durant la primera incursió forta de l’operació Plom Fos, perquè van colpejar molt Jabalia. Van matar fins i tot un dels nostres infermers, quan van bombardejar una ambulància. També hi tenim sis clíniques.
A Cisjordània, cal sumar-hi quatre programes de salut, de prevenció. Un, dedicat a les dones, tocant tots els temes, tan físics com psicològics. Hem inaugurat el primer centre contra el càncer de dones de tota Palestina: prevenció de càncer d’úter i de mama, perquè hi ha una taxa de mortalitat molt elevada per càncer en les dones. Les causes són múltiples: estrès, patiment, mala alimentació, per l’aigua… Aquest és un dels factors pels quals estem lluitant: les reserves d’aigua estan a Cisjordània però qui les explota són els israelians, nosaltres rebem la que ens envien ells, curiosament, sent nostra. I això ve pels Acords d’Oslo, imagina’t què van signar…
Un segon programa es diu “Nen sa”, de cures als més petits, des que neixen fins els cinc anys. Anys després de deixar-lo de fer, l’hem hagut de tornar a engegar perquè hem detectat que hi ha molta anèmia, mala nutrició, molts nens que necessiten cures… ha empitjorat molt la salut de la població palestina els darrers anys. Fixa-t’hi: estem tornant a fer un programa que havíem deixat de fer fa deu anys. Per això estic molt trista i molt cabrejada. Han estat anys de lluita i millores, d’aconseguir coses per a les dones, per als nens, la gent gran… tenim centres de dia, escola bressol…
Tot això està tornant enrere, és com si haguéssim treballat per a no res… com si haguessis tirat la feina d’onze anys a les escombraries. A mi això em dol molríssim. Fem una passa i en tornem tres enrere, tot això és culpa de l’ocupació.
Tenim un gran projecte que fem des del 1997, d’educació a les escoes. Aquest és el que vinc a batallar al parlament basc, perquè ens n’han tancat la seu. Treballem en unes condicions molt dolentes. Hem posat una denúncia.
La situació a Jerusalem ara està molt delicada i fan cas omís a moltes peticions. Ens han detingut el director de la seu, Daoud Al Goul, ja duu sis mesos en presó preventiva. Temps enrere el van condemnar a deportació, l’havien enviat als territoris, tot i tenir casa, estudis i carnet de Jerusalem. El van cridar i el van detenir. L’acusen d’activitats terroristes: ell porta un centre cultural, fa campaments d’estiu amb la canalla, música, cultura àrab i palestina, d’identitat… l’acusen de formar part del Front Popular [per l’Alliberament de Palestina]. Encara estem a l’espera de si li faran judici o no.
El darrer projecte és el de les clíniques mòbils, dedicada a l’àrea C [àrea d’administració i control de seguretat israeliana tot i estar dins de Cisjordània], on la gent no es pot moure ni anar als hospitals o les clíniques. Nosaltres hi enviem una clínica mòbil, la destinem un dia a un lloc i fem atenció de totes les persones que volen; és molt econòmic, paguen una quantitat simbòlica. Fem molta atenció a les dones. I depenent de les necessitats hi enviem especialistes: pediatra, tècnic de laboratori, infermera, medicines.. sempre en funció del que necessiten. Tenim prop de 39 localitzacions, no podem arribar a tot arreu. I tot i això, atenem gairebé 400.000 persones a l’any amb tots els programes, sobre uns dos milions de persones en tota Cisjordània. És una feina molt gran.
Has comentat que hi ha població palestina que no es pot moure. Quina és la situació dels diferents règims administratius que imposa Israel als i les palestines?
La residència de la gent que viu a Jerusalem és que no són israelites però tampoc són dels territoris [els territoris ocupats són Gaza i Cisjordània]. Tenen alguns drets més, pocs més, que la població palestina dels territoris ocupats. Però això ara ho volen esborrar, volen igualar-ho a la població dels territoris ocupats.
Els habitants de Jersualem poden tenir assistència mèdica i viatjar per Israel. Poden votar. No són com els del 481, que tenen ciutadania israeliana. Són nivells. Aquests darrers tres anys han expulsat 11.000 famílies i han derruït 15.000 cases, segons un informe d’ICAHD (The Israeli Committee Against House Demolitions). I en realitat, aquestes cases no són il·legals: els propietaris del terreny són ells, els palestins, però com que han de pagar un impost extra per estar vivint allà, l’arnuna, que és un dineral anual per viure allà. Els arruïnen econòmicament. Pot ser que hagin de pagar 20.000 xéquels [més de 5.000€] per any. I sinó, directament no els donen permís per construir. A sobre, els barris de Jerusalment Est [on viu la població palestina] estan més bruts, deixats, no tenen serveis…
La població dels territoris ocupats no podem passar als territoris del 48. Només si ho sol·licites expressament; per exemple, gent que té negocis a l’altra banda, o si s’has d’anar a l’hospital. També durant els períodes de festes cristianes o musulmanes, a través de l’església o la mesquita, donen noms de persones i potser et donen permís.
Quina residència tens tu?
Palestina. No tinc cap tipus de privilegi. Jo abans viatjava per Tel Aviv; havia de demanar permís però mai me’l denegaven. El 2004 em va trucar un militar israelita de seguretat a l’oficina: era per dir-me que a partir d’aleshores jo havia de sortir per Jordània, i que era una ordre. Des d’aleshores, sempre he sortit per Jordània. No he intentat sortir per Tel Aviv perquè me la jugo a perdre el bitllet, ja que no em concedirien el permís fins 24 hores abans.
Treballeu molt amb les dones palestines i demà fas una xerrada sobre el tema. Quina és la situació de la dona palestina a dia d’avui?
La situació de la dona palestina s’ha anat diferenciant poc a poc aquests anys. Al principi, era una dona dedicada a la família, començava ja l’estímul d’estudiar, no hi havia tantes estudiants, el 1985, i menys encara a la universitat. Generalment, l’esforç econòmic es feia per als nois. Les noies, un cop acabaven el curs superior, es casaven.
Però les noies van anar reivindicant poc a poc el dret a anar a la universitat. De totes les dones palestines que he conegut i hi he tingut relació, no n’he conegut cap d’estúpida. És una dona super intel·ligent, que li agrada molt estudiar, aprendre, és curiosa, és forta, és lleial… sento molta admiració per les dones palestines. Malgrat tot el que han passat, la dona palestina mai no ha deixat de recolzar la causa, tant participant en comitès de dones com anant a la lluita; ha aguantat, ha donat suport als pares i els germans. És una dona molt singular. La poden estar colpejant però ella considera que allò principal és la unió familiar, lluitar juntes.
Cada cop ha anat equiparant-se més en la universitat i en els llocs de feina, ha anat augmentant la seva incursió en els llocs de feina molt qualificats -advocades, enginyeres, farmacèutiques…-. Tenen una cultura força elevada. La que no ha pogut fer-ho, ara ho està reivindicant, ni que sigui en la universitat a distància, perquè estan casades. El seu nivell ha anat augmentat. En canvi, els nois, han anat minvant la seva participació a la universitat. Volen recolzar els pares i sovint deixen d’estudiar per ficar-se a treballar. Hi ha una mica de recessió en aquest sentit.
El seu paper com a mare, com a dona, fins i tot com a dirigent, fa que, per mi, la dona palestina sigui el pilar sobre el que s’aguanta tota la causa palestina. Sento molta admiració per elles: van a la universitat, crien la canalla -i no dos o tres, sinó quatre, cinc,…-, fan el seu paper dins la política… Tinc companyes que són realment molt batalladores i han sobreviscut a situacions molt dolentes, com maltractes dins la família, pares de família que no volien aquesta emancipació… Si en una dona tens una base familiar una mica complicada, encara és més difícil fer el següent pas.
Això sí, la precarietat en la salut està augmentant: ella és l’última en menjar a casa, l’última en medicar-se… conec dones que s’han deixat morir per no pagar una quimioteràpia; és terrible, és com un suïcidi. Ho han preferit perquè la seva família tingués l’imprescindible.
Aquest valor és incalculable, per mi és la font més important. El dia que falli la dona pot ser que tot s’ensorri. Tenim moltes dones amb càncer, amb estrès post-traumàtic, moltes dones avorten per problemes psicològics. Però van aguantant. Per això és molt important que des de fora se’ls doni suport. A mi em dol molt com se les conceptualitza sovint com a dones submises. De submises no tenen res! Però elles tenen una altra manera de lluitar. Més que entrar en la seva societat com una piconadora, és millor guanyar-te-les, ajudar-les si ho necessiten, donar-los suport, però no criticar-les. Al final aconseguiran les coses amb la seva lluita: lleis, llocs polítics importants… tot això avança. Això del vel és una anècdota!
Ara últimament s’han reivindicat molt com a musulmanes. Les han assenyalat, i en sentir-s’hi, s’han reforçat. Per mi, però, màxim respecte i admiració per aquestes dones, al marge d’errors, coses bones i dolentes: elles estan allí i són el puntal principal de tota la societat.
Darrerament han transcendit fotos de noies a primera fila de les revoltes. Hi ha un canvi o aquestes fotos ja hi eren i no les vèiem?
Abans potser no en vèieu les fotos, però sempre hi han participat. De la primera Intifada jo en recordo un episodi que presenciar a Gaza. Sortien de l’escola noies de 12-13 anys; van començar a fer una manifestació. Van arribar soldats en un jeep i intentaren endur-se’n tres. Les altres van començar a esgarrapar i picar els soldats, mentre estiraven de les noies per rescatar-les. Jo ho veia i no sabia si ajudar-les o no, em feien por les noies i tot! Al final, les noies es van quedar amb les seves amigues i els soldats van marxar: no van poder amb elles. Aquí jo veig el coratge i la força que tenien.
Eren nenes. Però fa setanta anys que estan ocupades, saben el que és l’ocupació, el maltractament, hi estan acostumades. És increïble veure el valor que tenen. Una havia colpejat un soldat i li havia dit: “no tornis a tocar-la”. I van sortir corrents, els tres soldats es van quedar en xoc. Ara, parlen d’elles perquè les veuen més, però sempre han estat allà.
Parlant d’enfrontaments. Quin paper està jugant l’Autoritat Nacional Palestina en aquests darrers fets del mes d’octubre?
Per mi aquestes revoltes són com onades: van venint, també. I es gesten temps enrere. La gent sempre s’havia pensat, o tenia fe, que algun dia s’aconseguiria que l’ANP estigués en negociacions. Al principi se la respectava i se li donava una oportunitat. Jo mai no hi vaig tenir fe, sobretot quan vaig llegir que havien signat els Acords d’Oslo; com molta d’altra gent, vaig pensar: “això s’ha acabat, hem signat la nostra sentència de mort”. A llarg termini es veuria. És com si tu fas una casa per la teulada.
En realitat, s’haurien d’haver negociat els quatre punts principals perquè això fos un Estat. Primer, el reconeixement de l’Estat palestí per part l’Israel, i això que nosaltres sí que hem reconegut Israel, malgrat que així perds els Territoris del 48. Només dues organitzacions no el van signar: el Front Popular i Hamàs.
Com a segon punt, l’Estatut dels refugiats, que és el més valuós que hi ha: hi ha 7 milions de persones refugiades. No és que tornin, és que tinguin una identitat, que no la tenen.
En tercer lloc, Jerusalem Est, que ja l’hem perdut amb aquest desallotjament que fan poc a poc. I finalment, la unió dels territoris del 67 com una oportunitat de tenir un Estat palestí, amb un ‘pont’ que unís Gaza i Cisjordània.
Però com que no es va negociar això, sinó que es va signar el repartiment de les àrees A, B i C, qui manava a cada lloc, qui en portava la seguretat, exportació i importació, economia, regulació de bancs…, tot allò més important s’ho van seguir quedant ells; allò era una falsedat. Teníem fe que ho negociarien. Però quantes més negociacions hi havia, més coses perdíem: l’aigua, els terrenys, el tema dels colons… abans hi havia uns 200.000 colons a Cisjordània, ara n’hi ha 800.000. Imagina’t el territori que hem perdut des d’aleshores, ara ja és del tot inviable materialment un Estat palestí.
Podríem interpretar la situació actual com un intent més d’Israel de materialitzar l’expulsió de la població palestina de Jerusalem Est?
Jo crec que sí, això és a propòsit per tal d’expulsar tots els palestins de Jerusalem i quedar-se tota la ciutat. És una acció terrífica preparada i estudiada des de fa temps, des de l’època de Sharon quan va entrar a l’Esplanada de les Mesquites [inici de la segona Intifada]. Ells ho fan per provocar, que hi hagi resposta palestina i aleshores poder dir al món que els palestins són uns terroristes; sempre ho han fet, sempre ho faran. Segurament, després de Jerusalem voldran Betlem, voldran Hebron, Nablus…
La societat israeliana sembla ancorada a l’extrema dreta sionista. No hi ha cap escletxa de canvi?
Conec poc la societat israelita, perquè no m’hi he inclòs. Però hi ha una desviació total cap a l’extremisme, cada cop guanya més poder i ho demostra el fet que va guanyar Netanyahu. Segons unes enquestes, el 90% de la societat israeliana està a favor del que fa amb Palestina. Allà hi ha una minoria, cada cop més gran, que està en contra de l’ocupació i que ens dóna suport.
Tot això ha anat més, des que jo visc aquí. L’extremisme ha crescut tant que els colons ara ja són gossos ensinistrats, psicòpates, per matar qualsevol que tingui cara d’àrab. Si han arribat fins a aquest punt, imagina’t com està la situació. Cremar una família viva és un crim espantós i d’una extrema covardia. Jo no els entenc, no comprenc perquè arriben a aquest punt de crueltat, tanta maldat; no és necessària. Si són de veritat un poble víctima que ha patit tant, no entenc perquè ells han de ser uns psicòpates- Sembla que estiguin totalment malalts, li fan la vida impossible a cinc milions de persones que en realitat no n’han tingut culpa, encara que ara el Netanyahu els vulgui culpar.
Com interactua el conflicte palestino-israelita amb els altres conflictes del Pròxim Orient com la guerra de Síria o la situació del Kurdistan?
Al camp de refugiats de Yarmouk, Damasc, viuen milers de persones expulsades per la neteja ètnica d’Israel.
Sempre s’ha sabut: el quid, el principal problema al Pròxim Orient és la causa palestina. Per què? Doncs perquè Palestina és estratègica per la situació que té al Mediterrani. Considero que la no resolució d’això ha sigut també per culpa dels països àrabs, que han utilitzat la causa palestina per als seus propis interessos, i això ja ha estat demostrat. Però també ha servit per a la desestabilització de països d’Orient Mitjà, sobretot de països que no són aliats d’Estats Units, per això se’ls havia de conquerir. I tenint un aliat militar com és Israel, vas poc a poc desestabilitzant: a través de guerrilles, a través d’introduir poc a poc l’Estat Islàmic, finançat per Aràbia Saudita i Qatar… tot això ha fet que Síria trontolli, que Jordània estigui plena de refugiades i depengui totalment d’Estat Units, que sigui un Estat totalment dominat per Israel, Egipte també ha estat desestabilitzat completament…
Tot això els interessa. Sobretot en el cas d’Egipte; Egipte sempre havia estat l’enemic número 1 d’Israel, era l’únic que li podia plantar cara, tant per les fronteres com per la capacitat militar. Però resulta que qui realment li ha fet front i l’ha desestabilitzat ha han estat les milícies de Hesbol·là al Líban. Les milícies de Hesbol·là estan finançades per Iran, que fa frontera amb Síria.
L’important era desestabilitzar Síria, perquè era un país laic, la religió no hi imperava. No estava dins del FMI (Fons Monetari Internacional), no devia diners a ningú, no depenia de ningú. El poble de Síria era un país on convivien totes les religions sense cap problema, al mateix barri. No interessava tenir un país laic, de la mateixa manera que tampoc mai no ha interessat que els països àrabs tinguin una cultura elevada, per això sempre els han tingut amb règims autoritaris o islàmics, en què és més fàcil manejar la població.
Tot això té a veure amb el poder energètic: Orient Mitjà té una de les reserves més importants de petroli, gas i aigua. L’accés a l’aigua potable serà la batalla que tindrem tothom, tots els països, d’aquí vint anys, perquè serà escassa i n’estem abusant. El medi ambient ha canviat, ja no hi ha tantes pluges: aquest estiu no ens ha caigut ni una gota. Es depèn molts dels aqüífers, com els del Tigris. I Turquia i Síria no són molt aliats, sobretot per la lluita del poble kurd; d’aquí que la sortida és la desestabilització total per aconseguir tota font d’energia.
Com entra aquí el Kurdistan? Com pot revertir-hi la lluita?
Kurdistan és un món i nosaltres en som tot un altre, però crec que el poble kurd s’assembla molt al palestí: és extremadament batallador, fort i resistent, crec que tenim moltes semblances. Sento admiració per la lluita de les dones kurdes, són les que més estan donant la cara en aquest conflicte terrible. Igual que el poble kurd té Turquia com a ocupant i enemic, que és un Estat molt poderós, nosaltres hi tenim Israel. I encara que no ho creguis, Turquia i Israel es duen bé. Això ens dóna un paral·lelisme, també a l’hora de lluitar. Ignoro com és al Kurdistan la qüestió religiosa, aquí ens ha influenciat molt l’islamisme.
Recentment, però, oi?
Sí, recentment, abans no era així. A més, el poble kurd també ha patit atemptats a Europa, també els han matat des dels serveis secrets o forces de seguretat. M’agradaria molt conèixer més de la seva lluita, conèixer lluitadores kurdes.
Ja que sortim a Europa, com veus la campanya pel BDS?
El BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) és l’única arma que ens ha quedat, ja, a Palestina. El 2005 vam considerar que era una arma potent, perquè havia aconseguit, després de 20 anys, que el règim d’apartheid de Sud Àfrica caigués. Poc a poc hem rebut suports polítics. La xarxa que va començar a l’Estat espanyol era inicialment petita, es va començar a fer extensiva. Ara és la Rescop (Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina), que està unida, per primer cop. Jo sempre els deia “sou tots pro-palestins, per què no us uniu? Vosaltres teniu el mateix nucli, que és la causa palestina”. Semblava ridícul que cadascú volgués fer la seva batalla, això feia que restés molt valor i potència. Amb la Rescop ara s’ha aconseguit. Estan a França, Gran Bretanya, en comença a haver-hi una de molt forta a Argentina, també sorgeix a Xile,… va creixent. També s’hi han interessat des de Costa Rica.
Tot això, a través de les xarxes socials, ha anat creixent i hi ha hagut una potent resposta per part d’institucions, universitats,… Quan hi va un cantant, quan hi ha un equip esportiu se li fa veure que no és ben rebut, se l’escridassa… tot això fa que ells tinguin moltes pèrdues econòmiques pel boicot.
Israel està molt indignat, un dels principals esculls que tenen ara és el boicot. Ells juguen amb tot el tema l’antisemitisme, per això ara Netanyahu ha volgut acusar els palestins com a responsables de l’Holocaust, cosa que fins i tot la Merkel li ha dit que s’ha passat. Qualsevol que hagués dit el mateix que ell, a Europa, l’haguessin condemnat a presó, però com que ho ha dit el Netanyahu, no passa res. Seguirem treballant i esperem que el boicot segueixi, segueixi i segueixi endavant.
I com veus Palestina en el pla internacional?
La presència de Palestina en organismes internacionals ha augmentat. Ja ha estat reconeguda per més de 125 països; l’ONU per primer cop n’ha posat la bandera, a la UNESCO; les representacions van en augment; hi ha països que ja la consideren com un Estat… Israel s’està donant pressa a confiscar terres perquè veu que poc a poc va perdent terreny en la comunitat internacional. Ells ara van a tot drap per poder aconseguir aturar això, tant el boicot com el reconeixement cada cop més gran.
Però aquesta feina no és mèrit d’Abu Mazen, és feina de la comunitat internacional, de la població civil que està fent una feina realment extraordinària. Allà on vaig veig una feina molt compacta, molt metòdica, en què el suport incondicional palestí creix, creix i creix, i en països que mai consideraria que fos així. Hem d’esperar que hi hagi un resultat, a la llarga, alguna cosa hi haurà, sinó, malament rai.
1 La població palestina parla dels ‘territoris del 48’ per referir-se a allò que s’anomena actualment Estat d’Israel. En queden fora, doncs, els territoris ocupats o ‘territoris del 67’, Gaza i Cisjordània, que conjuntament formarien la Palestina històrica -exceptuant la Síria ocupada per Israel, és a dir, els Alts del Golan-. La nomenclatura de ‘territoris del 48’ té a veure amb la Nakba (catàstrofe) amb la creació de l’Estat d’Israel el 1948. La Naksa, el desastre, fa referència a la Guerra dels Sis Dies, el 1967.
