El 13 de gener d’enguany, Jordi Hereu va tornar a demostrar -si és que calen gaires més proves- que esport és política. En el moment que les enquestes li són més desfavorables i l’amenaça que el PSC pugui perdre per primera vegada la banda mar de la plaça Sant Jaume de Barcelona el batlle es treu de la màniga la precandidatura olímpica Barcelona-Pirineus 2022.
L’alcalde format a ESADE havia promès a la campanya electoral de 2007 que deixaria els grans esdeveniments com a forma de fer “avançar” la ciutat -el pèssim record del Fòrum de les Cultures era massa present entre els barcelonins-: “Ara toca desenvolupar la política social i de proximitat, afavorir la vida quotidiana dels ciutadans” havia dit. Però després de comprovar que aquesta estratègia ha fracassat i que la crisi pot passar una gran factura als socialistes Hereu ha tirat pel dret: “Barcelona és la millor marca del món” afirmava sense enriolar-se a Catalunya Ràdio.
Es poden fer moltes lectures de la precandidatura. La més primària, ens la va “regalar” el conseller d’Innovació, Josep Huguet, que en una conversa amb els seus col·laboradors a la Fira de Turisme de Madrid va afirmar que “és una fantasmada (…) condemnada al fracàs”. “Respon a les presses d’Hereu perquè veu que perd les eleccions” va reblar. En un estil que ens va recordar els temps més gloriosos del Dragon Khan, el dirigent republicà ho qualificava al cap de poques hores d’anècdota: “la meva opinió particular no té transcendència en relació a la posició del Departament”. Caram!
En tot cas un dels elements més preocupant és l’entusiasme que la proposta d’Hereu ha aixecat entre bona part de les comarques de muntanya. Fins i tot s’ha establert una certa “competència” per postular-se com a subseu o acollir alguns dels esports que per evidents qüestions climatològiques no es podrien disputar a Collserola. Pràcticament sense qüestionar-se que el batlle barceloní pugui decidir com un rei sol sobre els “Pirineus de Barcelona, Lleida i Girona” (sic) cada comarca s’ha postulat fins i tot presentant mocions de suport. S’ha estès l’opinió, a més, que per arribar a l’elecció del 2015 -suposant que s’hi arribi- Barcelona haurà de presentar un mapa de vies ràpides que la connectin amb les muntanyes. Per tant, independentment del resultat, la candidatura serviria per accelerar la construcció de noves carreteres i autovies. En definitiva, ciment per superar la manca de model de ciutat i de país.