El cicle estatutari, certificada la seva defunció a les urnes amb les eleccions municipals d’enguany i
amb la fi dels governs tripartits, ha comportat el creixement d’un independentisme molt ampli socialment però d’una considerable debilitat política i estratègica.
Aquest creixement independentista ha tingut quatre moments que han estat alhora la seva escenificació i els seus catalitzadors: la manifestació del 18 de febrer de 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en resposta al pacte entre Mas i Zapatero que retallava l’Estatut aprovat al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, amb l’assistència de 80.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona; la manifestació de l’1 de desembre de 2007, també a Barcelona, i també convocada per la PDD per demanar el traspàs de la gestió de les infraestructures al govern autonòmic, amb la presència de 125.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana; les Consultes per la Independència, organitzades en 554 municipis per múltiples comissions populars durant més d’un any i mig, que constituïren la major mobilització independentista de la història; i finalment la manifestació del 10 de juliol de 2010 de resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava novament l’Estatut de 2006.
El fet que aquests quatre moments simbolitzin el creixement independentista és una mostra de la debilitat política del moviment independentista, alhora que un indicador de que l’independentisme pot i ha de créixer encara més.
Una debilitat que es comprova en la incapacitat de l’independentisme de rendibilitzar políticament i electoral aquest creixement. ERC, partit polític que va impulsar el procés estatutari, va ser víctima de la contradicció que li plantejava la voluntat de bona part de la seva militància d’encapçalar la reivindicació independentista des d’una posició més o menys d’esquerres, respecte el compromís de la seva direcció i de la majoria dels seus càrrecs públics i quadres polítics amb els diferents pactes de govern que mantenien, tant a nivell autonòmic com local, amb PSC i ICV en la majoria dels casos, però també amb CiU en d’altres. Finalment, ha estat la formació de Mas i de Duran qui, aprofitant-se de l’ambigüitat de les reivindicacions sobiranistes dels darrers anys, de la seva pròpia ambigüitat a l’hora de relacionar-s’hi, i de la debilitat i les contradiccions d’ERC més profit electoral n’ha tret.
Cal recordar que cap de les tres manifestacions esmentades en aquest article van ser convocades amb un contingut independentista. Ben al contrari. La primera, recolzada només per ERC, era una defensa de l’estatut sortit del Parlament autonòmic; la segona, amb el suport aquesta vegada també de CiU i ICV-EUiA, demanava explícitament traspassos de competències; i la tercera, organitzada per Òmnium Cultural, pretenia només donar una resposta catalana unitària a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Malgrat tot, les manifestacions tingueren un contingut netament independentista.
Però més enllà d’aquestes mobilitzacions, el full de ruta que plantegen alguns sectors independentistes conté una sèrie de contradiccions analítiques i estratègiques els principals beneficiaris de les quals, més enllà de la seva bona fe, són l’autonomisme i, en última instància l’Estat. Val la pena reflexionar-hi, perquè plantegen alguns dels reptes que podrien permetre a l’independentisme aprofitar el seu potencial de ruptura per créixer i plantejar una alternativa clara als estats que neguen els drets del poble català.
Algunes d’aquestes debilitats són l’abandonament dels Països Catalans per reduir la lluita independentista al marc territorial definit per la Comunitat Autònoma de Catalunya; separar el combat independentista del combat per una societat més justa; confondre i mesclar el paper del moviment popular, amb el de la lluita electoral, alhora que sobredimensionar el Parlament de la Ciutadella; i finalment, considerar el pacte fiscal com un objectiu estratègic en el camí cap a la independència.
Si l’independentisme vol fer un pas endavant en els propers anys haurà de tenir en compte alguns condicionants objectius que ajudarien a resoldre les esmentades contradiccions.
En primer lloc, haurà de partir del fet que si bé el cicle estatutari del qual parlem ha reforçat la consciència nacional catalana, no només al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, també ha produït un reforçament de l’espanyolisme més ranci que en les properes eleccions espanyoles aconseguirà un resultat històric al conjunt de la nostra nació. Això suposarà la consolidació de l’estratègia assimilacionista espanyola el principal objectiu de la qual és des de fa segles l’esquarterament i la divisió dels Països Catalans.
En segon lloc, que els marcs jurídics i institucionals dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, que consagren la inalterabilitat de les fronteres estatals i que neguen el dret a l’autodeterminació del poble català, obliguen l’independentisme a considerar l’exercici de la desobediència a la legalitat com un element vertebrador inevitable de la seva estratègia.
I finalment, que la crisi tindrà un paper clau en les actituds polítiques de tots els sectors de la societat catalana, i que una opció política que vulgui articular una majoria social (com la independentista) haurà de posicionar-se de forma concreta davant dels conflictes de tipus econòmic, social i institucional que inevitablement tindran lloc.
* Miquel Rodríguez és militant de l’esquerra independentista
