“La paraula reformar, en aquest debat, es la manera menys traumàtica de dir el que cal fer, que és retallar” (La Vanguardia, editorial, 7 de desembre). La voràgine de la immediatesa és el fonament de la desinformació en el capitalisme tardà i em permeto el luxe d’utilitzar fonts marcides. El que hi ha de significatiu no és la idea general segons la qual la retallada de les pensions és una mena de necessitat metafísica. Aquesta idea ha estat expressada incansablement pels mitjans burgesos fins al punt que la meitat del proletariat s’ho ha cregut i l’altra va cedint per esgotament. El més significatiu està en certs detalls com la frase que diu que reformar “es la manera menys traumàtica de dir…”.
En aquesta comèdia hi ha tres personatges. El primer personatge són els que han de gaudir dels beneficis de la privatització del negoci de les assegurances i tenen força per imposar-lo, és a dir, els inversors futurs i presents del sector. Però aquests no diuen mai res. Cobren i gasten (alguns fins i tot treballen). Per dir aquestes coses tenen els especialistes en retòrica, és a dir, els polítics i els periodistes. És per deformació professional que troben que el que és traumàtic (alhora que té un punt de plaer sàdic per a alguns) és haver-ho de dir. Per això (i per que tenen ja els seus plans de pensions privats) obliden que el que és veritablement traumàtic no és dir-ho, és haver-ho de patir. I aquí entra el protagonista absent, és a dir, els treballadors. No cal fer estudis molt profunds per saber en nom de qui parla La Vanguardia, hi ha prou en llegir atentament: “És molt dur dir-ho però eix és el diagnòstic que emeten tots els experts”. Així que tenim un senyor, que anomenarem senyor X, que té un pla de pensions privat molt apanyat però sent per la resta de mortals aquell tipus de pietat que les bones persones senten pels gossos abandonats al carrer i els nens negrets i panxudets d’Etiòpia. I per aquests nobles sentiments li fa mal de dir-ho (“és molt dur”, repeteix sense desmai). Però ho ha de dir. Per què? Pels experts, una paraula clau. Experts a alertar que l’orgia especulativa de la lluna de mel neoliberal tindria conseqüències? Fred, fred. Experts a recordar que si no es produeix res que serveixi per alguna cosa es fa difícil parlar de creació de riquesa? Congelat, congelat: experts a dir allò que fa feliços als mercats, és a dir, el que els marxistes casposos anomenem burgesia. I el filantròpic senyor X xifra la clau de volta de tota objectivitat en un munt d’experts que tenen un pla de pensions com el d’ell, que invertiran oportunament en el sector de les assegurances en expansió i que casualment han dit que no hi ha una altra sortida. “Cal retallar les pensions per poder garantir una pensió pública per a tots els treballadors que es jubilin el dia de demà”. És a dir, cal que les pensions siguin tan ridícules que qualsevol treballador que encara tingui alguna cosa per empenyorar ho faci per pagar-se un bonic pla de pensions privat gràcies al qual els capos de La Vanguardia i els experts a donar pel sac es forraran a canvi del duríssim esforç d’invertir els calerons que guanyen i que, sorprenentment, no han estat retallats en nom de l’austeritat. “Aquest és el dur camí a seguir, un sacrifici que a ningú agrada”. I això és l’apoteosi de la hipocresia per què per a aquests senyors aquest camí no serà gens dur. No es plantejarien que la seva vellesa pogués dependre d’una pensió de la Seguretat Social ni farts de gintònics. La segona gran mentida és que aquest sacrifici no agradi a ningú. El senyor X sap de bona tinta que n’hi ha, i molta, de gent que la idea de liquidar les pensions i privatitzar el sector li agrada molt. I que algun d’ells li paga un sou per escriure aquestes coses.