En la mina inesgotable de la demagògia periodística Alfredo Abián té una posició de privilegi. Com a vicedirector de La Vanguardia escriu sovint un article que podreu trobar encapçalant el revers de la portada. Com que La Vanguardia té editorial, l’article no compromet la redacció encara que com a vicedirector projecti estats d’opinió que són àmpliament compartits per la resta de la direcció. Per aquest motiu hi trobem aquell to típicament periodístic que és més estúpid com més enginyós vol ser. En el darrer (“Importa un rave”, 13 de juny) la combinació d’enginy volgut i estupidesa assolida era tal que resisteix tota anàlisi, però en d’altres posa aitals virtuts al servei de la banda fosca de la força. Per fer-nos una idea de la casta del personatge i com té d’arrelats els pitjors instints gremials del periodisme podem anar fins tres anys enrera. Era estiu, no hi havia notícies i un gourmet anomenat Pascal Henry, que feia una gira mundial pels millors restaurants apadrinada per Paul Bocuse, va desaparèixer sense pagar el compte d’“El bulli”. La Vanguardia i molts altres mitjans van construir un culebrot policiac estiuenc sobre la “misteriosa desaparició”. Però Henry estava a casa seva a Suïssa i Abián, que no va poder resistir la sensació de ridícul, enlloc d’escriure sobre la incompetència periodística va dedicar l’11 d’agost del 2008… a esbudellar Pascal Henry!: “pressumpte gourmet al detall”, “mentider patentat quan altres el creien en possessió de la veritat revelada pels fogons”, etc. I a continuació centrava l’article en ridiculitzar l’“esnobisme” gastronòmic, tot llençant una bomba de fum per encobrir el ridícul del seu mitjà. Diuen els castellans “dime con quién vas y te diré quién eres”. Una perla d’aquest nivell no podia faltar en el grup d’amics de Pilar Rahola (Estrella Intercoiffure a la millor imatge, 1997), que al seu blog reprodueix el que anomena “magnífic article” (del 18 de gener del 2009), elogi que bé podria valdre-li una renovació de contracte. L’article defensa Rahola de les crítiques dels propalestins i no s’estalvia el darrer (i miserable) cartutx que guarda qualsevol “amic d’Israel”: “Espanya en general i Catalunya molt en particular tenen el dubtós honor de ser els líders europeus de l’antisemitisme”. I a continuació, sense mediar cap argument que ho justifiqui, afegeix que “som els més propalestins i els més antiisraelians”, com si existís una vinculació entre una cosa i l’altra. El constructe ideològic de la burgesia contemporània ha arribat a tal punt d’autoconsistència (i desvinculació de la realitat, també cal dir-ho) que sabent el que pensen sobre la gastronomia i sobre els jueus pots deduir-ne les opinions sobre economia. L’1 de juliol del 2001 La Vanguardia publicava un debat sobre la globalització amb Xavier Sala i Martín i Arcadi Oliveres. Abián en parlava al seu article i fidel a la més grollera de les demagògies afirmava: “Els moviments que denuncien els efectes perversos d’un procés (la globalització) tan qüestionable com imparable encerten a constatar que el progrés no ha arribat a l’Àfrica subsahariana, el PIB de la qual ha baixat un 15% en els darrers 20 anys (…). Però tampoc ofereixen respostes clares”. Les cartes estaven marcades. Uns han de donar respostes, els altres estan exempts. Però no tots els recursos són tant subtils. Abián també és un addicte a la construcció d’universos paral·lels i afirma, referint-se a les deslocalitzacions: “La creixent millora de les condicions laborals que es registra a Europa propicia aquest canvi d’ubicació d’indústries per que segueixin sent competitives”. Ja diuen que cadascú explica la història segons li va, de manera que no tinc cap dubte que a l’estiu del 2001, Abián estava vivint amb satisfacció una “creixent millora” de les seves “condicions laborals”. Qui som nosaltres per a aixafar-li la guitarra?”. Dit això suposo que us preguntareu: què tenen a veure la gastronomia, l’antisemitisme i la globalització? Una sola cosa: la manca d’honradesa d’Alfredo Abián.
