[bar group="860×106"]

La gestió del dolor més íntim

El dia 31 de desembre  vaig celebrar amb una alegria immensa la fi d’un any complicat, costerut, i també d’un període d’aproximadament tres o quatre anys difícils, agitats i dolorosos. Un cicle vital molt i molt dur que, per fi, he tancat amb orgull, amb la certesa que les decisions preses eren les correctes, amb lliçons a les butxaques i, a la vegada, amb una pila de coses per a fer i de les que gaudir.

HI ha dolors, penes, pesantors, que són profundament íntimes, són les que t’esparraquen les entranyes, les que t’obliguen a escoltar-te. Llavors, les reflexions són les més dures que has fet fins el moment, les més intensament humanes. Llavors, la decepció, la frustració i la sensació de fracàs se t’emporten ben al fons. Llavors et sembla que estàs sola i que, a la vegada, necessites estar sola però no saps com fer-ho. Tot sembla que se t’escapa. Llavors, pares. Et penses, et repenses, et desfàs, et deconstrueixes i et reconstrueixes. I és dolorós I difícil. I la feina mai s’acaba.

El dia u de gener, em vaig mirar al mirall i estava més bonica que mai. El dolor més agut ja no hi era, perquè ja hi podia conviure sense fer-me mal, i n’havia après molt. Perquè a part de saber el que no vull, també sé el que vull, com ho vull i perquè. Vull tra ctar amb persones que quan els digui que algú m’està fent un mal innecessari no em responguin amb frases fàcils i tòpics. Amb persones que si veuen coses estranyes i possiblement doloroses al meu voltant em preguntin “com et sents?”. Amb persones que estimin, que m’estimin i que jo estimi amb  tendresa i respecte. Amb persones que  vulguin escoltar amb empatia i sense jutjar, sense els típics dubtes que parteixen de l’opressió sexual més absoluta, el que tinc a dir sobre el meu patiment i la meva experiència. Amb persones que no relativitzin el que he viscut quan algú ha passat com un rodet per sobre meu. Que respectin, que entenguin els meus camins. Que em parlin des dels seus sentiments  pensaments sense dir què hauria d’haver fet o què he de fer. Que no em pensin des del clixé, que em preguntin i em coneguin. Que no els faci por el meu dolor, que no l’escoltin amb cara de pena compassiva, que no afrontin el que sento i he sentit com un retret. Que sàpiguen veure i escoltar que algunes persones del seu voltant, del seu dia a dia, pateixen. Que siguin persones crítiques amb els seus companys, amb els herois, amb els que se suposa que estan lliures de tota culpa pel simple fet de portar una xapa. Que tinguin clar que la intimitat és el lloc on es desferma la jerarquia més crua i que per això mateix el “no t’hi fiquis” no és políticament i humanament vàlid. Que pensin que de vegades cal anar a seixanta per hora i no a cent vint. Que cal estar còmodes. Que no, vol dir no. Que prefereixn la moxaina i l’empatia al gel i el protocol, o la frivolitat, o l’erotització compulsiva de l’entorn. Que tinguin clar que la disciplina i la solidaritat tenen moltes més dimensions i moltes d’elles són el tracte diari amb les persones del teu voltant. Que com ens tractem entre nosaltres és política de la pura i de la dura, és la pedra de toc.

Però sobretot, que tot comença en una mateixa i que fer un món nou requereix que ens repensem molt.

La gestió del dolor més íntim ha anat prou bé, però hi ha dones que no han tingut la mateixa sort que jo de saber on anar per a gestionar bé les coses.


[bar group="860×106"]