Una guerra ha esclatat a les portes d’Europa i nosaltres anem perdudes. Qui són els bons? Qui és el dolent? Què podem fer des de casa nostra per ajudar-hi. Ajudar a qui? Si aneu curts de temps i ganes, ja us ho avanço i us estalvieu uns quants paràgrafs…
Davant la guerra a Ucraïna, organitza’t al teu barri, organitza’t per a defensar els teus drets. Organitza’t i pensa més enllà del teu barri i dels teus drets; tingues una mirada internacionalista, una visió de classe que t’ajudi a entendre millor perquè quan una papallona bat les seves ales a Nova Zelanda un huracà es forma sobre els Països Catalans.
Simultàniament, a la guerra -a la GUERRA (amb majúscules)- al món hi ha dotzenes de guerres, de petites guerres, d’aquelles que ni importen ni interessen. Sobretot, no importa que t’interessin, no fos cas que comencessis a pensar per tu mateix i a entendre el perquè de la GUERRA amb majúscules.
De les petites guerres sense importància no en parlen gaire en els mitjans que han deixat que te n’informin. Poc se’n parlava, abans de 2022, de la guerra al Donbass o de com les milícies feixistes van esclafar la revolta popular a Mariupol fa vuit anys; poc se’n parla dels centenars de lluitadors socials assassinats a Colòmbia, on els acords de pau són paper mullat i el candidat de l’esquerra ja està anticipant un cop d’estat si guanya les eleccions burgeses; poc se’n parla de com els paramilitars fa anys que intenten desestabilitzar Veneçuela des de la frontera colombiana; de com Aràbia Saudí està bombardejant el Iemen i els infants morts es compten per milers; sobre com Palestina resisteix un nou atac d’Israel, on pedres combaten tancs i on les víctimes civils són simples estadístiques; és també Israel qui bombardeja Síria a les portes de Damasc; silenci sobre com el segon exèrcit de l’OTAN, el de Turquia, bombardeja la resistència Kurda a l’Iraq, arma a islamistes contra Síria o a l’Azerbaidjan contra els Armenis; i tot just hem escoltat alguns laments calculats per la invasió del Marroc al Sàhara Occidental mentre el Front Polisario planta cara des dels campaments (un càlcul que els permet plorar de nit i seguir –sí se puede– governant de dia); mentrestant, a Pakistan ha caigut el titella que els EUA hi van posar amb l’esperança que aquest nou titella ara sí, els faci cas; i tants altres conflictes oblidats i tants conflictes que estan per arribar.
Els EUA segueixen amb una guerra social interna amb milers de víctimes cada any i, a l’exterior, amb l’altra banya posada a la Xina. I no és atzarós que les maniobres militars es multipliquin prop de Taiwan o que el gegant asiàtic arribi a acords de seguretat amb les illes Salomó al mateix temps que els EUA ho fan amb Austràlia i el Regne Unit o que la majoria de notícies que t’arriben des d’orient siguin volgudament catastròfiques, malignes i racistes. Així, l’Iran es posiciona des de fa temps com a potència militar i nuclear a l’Orient Mitjà, on el seu millorat exèrcit es defensa allà on els seus enemics l’han colpejat prèviament: la venjança per l’assassinat del general Soleimani per part dels EUA sembla que serà un plat fred. La destrucció de les bases dels EUA a l’Iraq el 2020 tan sols va ser un avís. I a Corea del Nord les proves balístiques ja deixen entreveure que les seves ogives poden transcorre 6.000 km abans d’impactar sobre el blanc.
On explotarà el proper conflicte? Quin serà el desencadenant?
I si el món està en guerra, el que ens cal a casa és saber-ne els motius i com això ens afecta. Ens cal saber perquè els EUA tenen com a principal objectiu desactivar les aliances econòmiques de la Xina i la seva ruta de la seda; perquè els EUA necessitaven una guerra a Ucraïna i tallar les relacions comercials d’aliança Eurasiàtica entre Alemanya i Rússia en un nou gasoducte; saber perquè quan els EUA venen el gas liquat provinent del fracking a un preu més car que Rússia i Algèria, Espanya el compra, alhora que es desentén del Sàhara; saber que a cada llevantada que deixa el Maresme sense platges l’endemà els vaixells salpen del Sàhara amb una nova muntanya d’àrids tacats de sang; saber que al port de Barcelona hi ha la planta de gas liquat més important del continent, porta d’entrada del gas dels EUA a Europa; saber que a Bétera hi tenim la base de l’OTAN que coordina els exèrcits quan escala un nou conflicte; saber que Pedro Sánchez ja treballava per a l’OTAN quan Solana bombardejava Iugoslàvia; saber que a Colòmbia i Hondures -i per extensió a l’Amèrica Llatina- són les multinacionals de matriu espanyola i catalana les que alimenten els conflictes polítics primer i els paramilitars després; saber que amb cada nova guerra, s’imposa una nova censura a casa nostra, sigui tancant mitjans o sigui detenint periodistes (#PabloGonzalezAskatu) i que els exportadors d’armes que omplen les butaques dels Congres dels EUA i els ministeris de defensa europeus es freguen les mans cada cop que comença un nou conflicte, on, perdi qui perdi, ells i els comissionistes fugits a Dubai sempre hi guanyen; saber que el preu del gas, la benzina i els cereals pugen i ho fan a rebuf de la guerra, però no necessàriament conseqüència d’ella, sinó que algú ha decidit que tu paguis més car el mateix producte a un altre proveïdor, mentre el ruble es reforça, tot venent-li la producció a les quatre cinquenes parts de la comunitat internacional que no són la teva estimada comunitat internacional.
Organitzem-nos a cada barri, sindiquem-nos en cada sector, perquè la guerra es disputa també als nostres carrers i llocs de treball. Quan ens apugen tots els preus amb l’excusa de la guerra, de facto ens estan retallant els sous i la nostra capacitat d’adquirir productes de primera necessitat; quan els pressupostos públics s’inverteix en armes efímeres, de facto s’està retallant en sanitat i educació pública, robant-li el futur a tota una generació; quan et volen imposar uns Jocs Olímpics d’hivern a benefici dels de sempre enmig del canvi climàtic, estan posant en risc el planeta.
La guerra està en cada cantonada, en cada lloc de treball, en cada desnonament, llista d’espera i en cada pam de terra. La terra de la Ricarda del Prat, de la Punta de València, en cada macro projecte fotovoltaic o eòlic. Més energia per a consumir més, per a gastar més, evitar sobretot que la roda s’aturi, que el gran capital entri en pèrdues, que generi una nova crisi i que de sobte, necessitem una altra GUERRA (amb majúscules) a casa nostra, que ens imposi un cementiri de drets humans en pro de l’estabilitat del mercat.