En escriure aquestes notes a principis de març de 2022, la guerra civil limitada de vuit anys a Ucraïna s’ha convertit en una guerra a gran escala. Això representa un punt d’inflexió a la Nova Guerra Freda i una gran tragèdia humana. En amenaçar amb un holocaust nuclear global, aquests esdeveniments també posen ara en perill el món sencer. Per entendre els orígens de la Nova Guerra Freda i l’inici de l’actual entrada russa a la guerra civil ucraïnesa, cal remuntar-se a les decisions associades a la creació del Nou Ordre Mundial preses a Washington quan l’anterior Guerra Freda va acabar el 1991. A els pocs mesos, Paul Wolfowitz, aleshores subsecretari de polítiques de defensa de l’administració de George HW Bush, va emetre una Guia de Polítiques de Defensa en què afirmava: “La nostra política [després de la caiguda de la Unió Soviètica] ha de tornar a centrar-se en impedir l’aparició de qualsevol possible competidor global futur”. Wolfowitz va subratllar que “Rússia continuarà sent la potència militar més forta d’Euràsia”. Per això calia fer esforços extraordinaris per debilitar la posició geopolítica de Rússia de forma permanent i irrevocable, abans que estigués en condicions de recuperar-se, incorporant a l’òrbita estratègica d’Occident tots els Estats que ara l’envolten i que abans havien format part de la Unió Soviètica o havien caigut dins de la seva esfera d’influència.
L’Orientació de Polítiques de Defensa de Wolfowitz va ser adoptada per Washington i per tots els principals planificadors estratègics dels Estats Units, els punts de vista dels quals en aquell moment es remuntaven cada vegada més a les doctrines geopolítiques clàssiques introduïdes per Halford Mackinder a la Gran Bretanya imperial abans de la Primera Guerra Mundial, i que van ser desenvolupades per Karl Haushofer a l’Alemanya nazi i Nicholas John Spykman als Estats Units durant els anys 30 i 40. Va ser Mackinder qui, el 1904, va introduir la noció que el control geopolític del món depenia del domini d’Euràsia (la principal massa de terra dels continents europeu i asiàtic), a la qual es referia com el Heartland (nucli territorial o territori central). La resta d’Àsia i Àfrica, juntament amb el Heartland, constituïen l’Illa del Món. D’aquí va sorgir la sentència tan citada:
Qui governa Europa de l’Est mana al Heartland:
Qui governa el Heartland mana a la Illa del Món:
Qui governa l’Illa del Món mana a tot el Món.
Aquesta doctrina geopolítica va tenir des del principi com a objectiu el domini del món i ha regit l’estratègia imperial de les principals nacions capitalistes des de llavors, en forma del que comunament es denomina com a “gran estratègia”. Però mentre aquesta dictava el pensament de figures de la seguretat nacional nord-americana com Henry Kissinger i Zbigniew Brzezinski, la geopolítica va ser durant molt de temps minimitzada a l’esfera pública a causa de la identificació popular de la mateixa amb les doctrines de l’Alemanya nazi. No obstant això, amb la desaparició de la Unió Soviètica i el creixement dels Estats Units com a potència unipolar, la geopolítica i la doctrina del Heartland van tornar a ser reivindicades obertament pels planificadors estratègics nord-americans, generant una nova gran estratègia imperial posterior a la Guerra Freda (John Bellamy Foster, The New Geopolitics of Empire, Monthly Review 57, núm. 8 [gener de 2006]).
Zbigniew Brzezinski
L’arquitecte més important d’aquesta nova estratègia imperial va ser Brzezinski, que abans, com a assessor de seguretat nacional de Jimmy Carter, havia estès el parany als soviètics a l’Afganistan. Va ser sota la direcció de Brzezinski, seguint una directiva secreta signada per Carter al juliol de 1979, que la CIA, treballant junt amb l’arc de l’Islam polític que s’estén des del Pakistan de Muhammad Zia-ul Haq fins a la reialesa saudita, va reclutar, va armar i va entrenar els mujahidins a l’Afganistan. L’augment dels mujahidins i de diversos grups terroristes a l’Afganistan per part de la CIA va precipitar la intervenció soviètica, fet que va conduir a una guerra interminable que va contribuir a la desestabilització de la mateixa Unió Soviètica. A les preguntes sobre si es penedia d’haver establert l’arc del terrorisme que conduiria a l’11-S i altres esdeveniments, Brzezinski (que va posar en fotos amb combatents mujahidins) va respondre simplement dient que la destrucció de la Unió Soviètica valia la pena (Natylie Baldwin , “Brzezinski’s Mad Imperial Strategy”, Natylie’s Place, 13 d’agost de 2014; Ted Snider, “Living with Brzezinski’s Mess”, Antiwar. de 2022).
Brzezinski va continuar sent un assessor clau de les posteriors administracions nord-americanes, però no va tenir un paper oficial destacat, atesa la seva reputació de falcó i l’opinió extremadament negativa que se’n tenia a Rússia, que a principis dels anys noranta, sota el mandat de Boris Ieltsin, mantenia una estreta relació, a manera de marioneta, amb Washington. Tot i això, més que cap altre pensador estratègic nord-americà, va ser Brzezinski qui va articular la gran estratègia dels Estats Units sobre Rússia que va ser promulgada durant tres dècades per les successives administracions nord-americanes. Les guerres de l’OTAN que van desmembrar Iugoslàvia als anys 90 van coincidir amb l’inici de l’expansió de l’OTAN cap a l’est. Washington havia promès al Kremlin de Mikhaïl Gorbatxov, en el moment de la reunificació alemanya, que l’OTAN no s’expandiria “ni un centímetre” cap a l’Est, als països de l’antic Pacte de Varsòvia. No obstant això, a l’octubre del 1996, Bill Clinton, durant la seva campanya per a la reelecció, va indicar que estava a favor de l’expansió de l’OTAN cap a l’antiga esfera soviètica i l’any següent es va posar en marxa una política seguida per totes les administracions nord-americanes posteriors. Poc després, el 1997, Brzezinski va publicar el seu llibre ‘El Gran Tauler d’Escacs: La Primacia Nord-americana i els seus Imperatius Geoestratègics’, en què declarava que els Estats Units es trobaven en una posició “per primera vegada [per] una potència no euroasiàtica” de convertir-se a “l’àrbitre clau de les relacions de poder euroasiàtiques”, alhora que constituïa “la potència suprema del món”. D’aquesta manera, els Estats Units esdevindrien el “primer” i l’“últim” imperi global (Brzezinski, Grand Chessboard [Basic Books, 1997], xiii, 209; Diana Johnstone, Fool’s Crusade [Monthly Review Press, 2002];” NATO Expansion: What Gorbachev Heard, National Security Archive, George Washington University; “President W. J. Clinton to the People of Detroit”, United States Information Agency, 22 d’octubre de 1996).
Perquè l’Aliança Atlàntica, sota el lideratge dels Estats Units, pogués dominar Euràsia, primer calia que obtingués la primacia sobre el que Brzezinski va anomenar “el forat negre” deixat per la sortida de la Unió Soviètica de l’escena mundial. Això significava intentar disminuir Rússia fins al punt que ja no pogués reclamar l’estatus de gran potència. El “pivot geopolític” clau sobre el que girava això, va insistir Brzezinski, era Ucraïna. Sense Ucraïna, Rússia estava irremeiablement debilitada, mentre que una Ucraïna incorporada a l’OTAN suposaria un punyal al cor de Moscou. Emperò, qualsevol intent de posar Ucraïna en contra de Rússia, va advertir, seria vist com una gran amenaça per a la seguretat, una línia vermella, per la mateixa Rússia. Això requeria llavors “l’ampliació de l’OTAN”, estenent-la fins a Ucraïna, desplaçant les armes estratègiques cap a l’Est, amb l’objectiu d’obtenir finalment el control de la pròpia Ucraïna. La posada en pràctica d’aquesta gran estratègia també faria que Europa, especialment Alemanya, depengués més dels Estats Units, soscavant la independència de la Unió Europea (Brzezinski, Grand Chessboard, 41, 87-92, 113, 121-22, 200).
Per descomptat, el gran joc tenia els riscos. Tot i que els Estats Units, argumentava Brzezinski, hauria de donar suport a l’expansió de l’OTAN fins a l’est de l’antiga Unió Soviètica, penetrant a Ucraïna, amb què Rússia compartia una frontera de gairebé 2.000 quilòmetres, va assenyalar que, si això tenia èxit, obligaria inevitablement a Rússia a tirar-se als braços de la Xina. La Xina i Rússia podrien formar un “bloc anti-hegemònic” oposat als Estats Units, que possiblement també inclouria l’Iran. El resultat seria una situació geopolítica semblant a la dels inicis de la Guerra Freda a l’època del bloc sino-soviètic, encara que aquesta vegada amb una Rússia molt més feble i una Xina molt més forta. La resposta a això, a la ment de Brzezinski, era pressionar la Xina a través de Taiwan i Hong Kong, i també a la península de Corea, i mitjançant la promoció d’una aliança ampliada centrada al Japó i Austràlia. Això col·locaria els Estats Units en una posició favorable per combatre tant la Xina com Rússia.
Tanmateix, en tot això, segons la doctrina Brzezinski, la clau per a l’escac mat a Rússia, i la baula feble amb què Washington podria obtenir el domini d’Euràsia, seguia sent Ucraïna. El domini complet d’Ucraïna per part dels Estats Units i l’OTAN era una amenaça de mort virtual per a Rússia, que possiblement fins i tot apuntava, sota més pressió, a la seva pròpia ruptura en estats menors. Aleshores, la Xina també es veuria desestabilitzada des del seu llunyà oest (Brzezinski, Grand Chessboard, 103, 116-17, 164-70, 188-90).
La relació de l’estratègia del “tauler d’escacs” de Brzezinski amb les accions realment empreses per Washington en les últimes tres dècades hauria de ser òbvia. Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, l’OTAN ha absorbit quinze països, tots a l’Est, que abans formaven part del Pacte de Varsòvia o eren regions de la Unió Soviètica. A l’est, al llarg de les fronteres de Rússia, Bielorússia i Ucraïna, l’OTAN ha experimentat un desplegament militar important. Actualment té presència aèria a Estònia, Lituània i Romania. Les tropes nord-americanes i les multinacionals de l’OTAN estan concentrades a Estònia, Lituània, Letònia, Polònia i Romania. Les instal·lacions de defensa antimíssils de l’OTAN estan situades a Polònia i Romania. L’objectiu de totes aquestes instal·lacions militars avançades (per no esmentar les d’Europa Central i Occidental) és Rússia (“Here’s Where Alliance Forces Are Deployed Across Eastern Europe”) CNN, 10 de febrero de 2022; “Why Russia Wanted Security Guarantees from the West”, Strategic Culture Foundation, 27 de febrer de 2022).
El 2014, Washington va ajudar a dissenyar un cop d’Estat a Ucraïna per enderrocar el president democràticament elegit Víctor Ianukóvitx. Ianukóvitx havia estat amic d’Occident. Però davant les condicions financeres imposades pel Fons Monetari Internacional, el seu govern va recórrer a Rússia a la recerca d’ajuda econòmica, cosa que va enfurismar Occident. Això va conduir al cop d’Estat del Maidan, només uns mesos després, i el nou líder ucraïnès va ser elegit a dit pels Estats Units. El cop va ser dut a terme en part per forces neonazis, que tenen arrels històriques a les tropes feixistes ucraïneses que van ajudar en la invasió nazi de la Unió Soviètica. Actualment, aquestes forces es concentren al Batalló Azov, que ara forma part de l’exèrcit ucraïnès recolzat pels Estats Units. El domini d’Ucraïna per part de les forces ultranacionalistes ucraïneses de dretes i dels grups rusòfobs com a resultat del cop d’estat va provocar rebel·lions a la regió oriental del país, Donbass, i una brutal repressió, amb més de quaranta persones cremades vives a l’edifici públic dels sindicats d’Odessa, al qual s’havien refufiat, a les mans de les forces de dretes (Bryce Green, 24 de febrer de 2022; David Levine, “Council of Europe Report on Far -Right Massacre in Odessa”, Word Socialist Web Site, 19 de gener de 2016).
Després del cop, Crimea, de parla predominantment russa, va decidir fusionar-se amb Rússia mitjançant un referèndum en què també es va donar als habitants de Crimea l’opció de seguir endavant com a part d’Ucraïna. Mentrestant, la regió de Donbàs, de majoria russòfona, a l’est del país, es va separar d’Ucraïna, en resposta a la violenta repressió contra els russos ètnics que havia desfermat el nou govern de dretes. Això va donar lloc a la formació de dues repúbliques populars, Luhansk i Donetsk, en el context de la guerra civil ucraïnesa. Luhansk i Donetsk van rebre el suport militar de Rússia, mentre que Ucraïna (Kíev) va rebre un suport militar occidental cada vegada més gran, iniciant de fet el procés de llarg abast d’incorporació d’Ucraïna a l’OTAN (Arina Tsukanova, “So Who Annexed the Crimean Peninsula Then”, Strategic Culture Foundation, 28 de març de 2017; “What Donetsk and Lugansk People’s Republics Are”, Strategic Culture Foundation, 28 de febrer de 2022).
A la guerra d’Ucraïna contra la població russoparlant de les repúbliques escindides de Donbass, van morir unes 14.000 persones i van ser desplaçades 2,5 milions de persones, la majoria de les quals es van refugiar a Rússia. El conflicte inicial va acabar amb la signatura el 2014-15 dels Acords de Minsk per part de França, Alemanya, Rússia i Ucraïna, i ratificats pel Consell de Seguretat de l’ONU. Segons aquests acords, Donetsk i Luhansk havien de rebre el dret a l’autogovern, encara que romanent a Ucraïna. Tot i això, el conflicte militar va continuar i va acabar intensificant-se de nou. Al febrer de 2022, hi havia 130.000 soldats ucraïnesos assetjant i disparant contra Luhansk i Donetsk, trencant de fet els Acords de Minsk (Abdul Rahman, “What Are the Minsk Agreements-And What Are Their Role in the Russia-Ukraine Crisis”, 2 Febrer de 2022; “Who Is Firing at Whom And Who Is Lying About It?”, Moon of Alabama, 20 de febrer de 2022).
Rússia va insistir en l’adhesió als Acords de Minsk juntament amb l’exigència que Ucraïna no s’incorpori a l’OTAN i que cessi la ràpida acumulació militar recolzada pels Estats Units a Ucraïna dirigida contra les repúbliques del Donbàs. Vladimir Putin va declarar que totes aquestes exigències eren “línies vermelles” per a la seguretat de Rússia, que si es creuaven obligarien Moscou a respondre. Quan Ucraïna i l’OTAN, dominada pels Estats Units, van continuar creuant les línies vermelles, Rússia va intervenir massivament a l’actual guerra civil d’Ucraïna en aliança amb Donetsk i Luhansk.
La guerra és un crim contra la humanitat i avui la guerra entre les grans potències amenaça amb l’aniquilació total. L’única resposta és donar una oportunitat a la pau, cosa que requereix trobar una solució que garanteixi la seguretat de totes les parts de la guerra civil a Ucraïna, així com de Rússia. A més llarg termini, cal reconèixer que la guerra és endèmica del capitalisme, i tant Rússia com les potències de l’OTAN són capitalistes. Només un retorn a la via socialista tant a Ucraïna com a Rússia pot oferir una solució duradora.
* Revisió de 10 març de 2022, publicat a Monthly Review, número d’Abril 2022 (Volum 73, Número 11) Nota dels Editors. Traducció de l’Accent.
