La Història no s’atura. Organitzem-nos i mobilitzem-nos per guanyar!

Entorn el judici polític als fets de setembre i octubre de 2017 al Principat

Quan es vol parlar de tàctica, confondre l’admissió en principi de tots els mitjans de lluita, de tots els plans i procediments sempre que servisquen per tal d’assolir el fi proposat, amb l’exigència de guiar-se en un moment polític concret per un pla aplicat estrictament equival a confondre que la medicina admet tots els sistemes terapèutics amb l’exigència que en el tractament d’una malaltia concreta es seguisca sempre un sistema determinat.

V.I. Lenin, Què fer?

En uns dies viurem el judici polític a l’exercici del dret a l’autodeterminació, el judici polític als fets de setembre i octubre de l’any passat. El trasllat de les preses polítiques començarà el divendres i ho farà en un context on, des de moltes veus, es crida a la desmobilització, a “deixar-los anar a Madrid i que s’expliquin.” Defensar que les preses polítiques que seran jutjades –sabem que serà amb sentència condemnatòria—són preses d’un partit o formació és un error. Són les preses que, per l’Estat espanyol, representen el cicle mobilitzador de la tardor de 2017, un cicle que va generar un embat per l’Estat espanyol. I ara busquen venjança.

Tanmateix, sovint cometem l’error de creure que des de l’u d’octubre del 2017, cada fet, esdeveniment o mobilització podrà desencadenar una situació favorable als nostres interessos en el trencament amb l’Estat. Pel contrari, després de cadascun dels successos que es van esdevenint en la història interminable del procés, es demostra que ni estem a punt de trencar amb tot un règim que neix de tota una història d’opressió i dominació, ni avancem qualitativament cap a la vertebració socialista i feminista dels Països Catalans.

Patim, sense pels a la llengua, d’una mena de misticisme que ens desdibuixa la realitat tal com és: entrem en dinàmiques curt-terministes. Aquesta desviació ens nega la capacitat de plantejar, desenvolupar i treballar en clau estratègica. Juguem, doncs, a cada batalla que se’ns presenta, però sense preveure el darrer combat, així com quina continuïtat política volem dotar-li. Alhora, també ens comporta entendre la realitat compartimentada; és a dir, sense saber plantejar una alternativa emancipadora pel conjunt de la classe treballadora dels Països Catalans. Portant a la pràctica, en definitiva, allò que ningú s’ho agafa com a seu però que a l’hora de la veritat ho fomentem d’una manera o altra: treballar per «eixos», com si la independència dels Països Catalans (darrerament Catalunya) i la destrucció del capitalisme i el patriarcat, en favor d’una nova societat socialista i feminista, no anessin lligats entre sí. Com si fossin, doncs, separadors entre els diferents apunts, sense capacitat per articular-ne la seva relació recíproca i necessàriament revolucionària.

De forma automàtica, centrem la feina política a una eventual independència de Catalunya, intentant dotar-la de contingut social, intentant marcar els nostres principis ideològics i polítics. Sense ser capaços, per tant, de marcar un fil a seguir amb uns objectius tant a curt com a llarg termini; sense establir les eines necessàries per assolir-los -a vegades fins i tot creient que les eines que usem, i que han precedit lluites contra l’ordre burgès d’arreu del món, són fins en si mateixos-; sense dibuixar passos tàctics concrets; ni tenir una coherència entre la nostra praxi del present i l’horitzó; sense, en definitiva, generar un bloc històric hegemònic que ens condueixi a l’emancipació humana.

Però qui si té estratègia, i la té molt clara, són els nostres enemics. Els nostres enemics -que no són uns altres que el conjunt de la burgesia estatal i regionals, en total i absoluta sintonia de la burgesia europea i, per tant, mundial-, saben perfectament com mantenir-se per sobre nostre enriquint-se en favor nostre mentre ens regeixen com hem de viure. Aquells amb qui a vegades, i només a vegades, han sigut aliats tàctics aparentant tenir un mateix objectiu (la independència de Catalunya), tenen uns altres fins, però, i cal tenir-ho permanentment present, uns amos. Uns amos que sota cap mena de possibilitat deixaran desenvolupar contextos on el carrer, on la massa, sigui capaç ja no de condicionar, sinó de subvertir l’ordre establert per construir una nova realitat. Els partits, aquests suposats aliats tàctics, han utilitzat molt sovint els seus braços agitadors i culturals (ANC i Òmnium) per paralitzar qualsevol expressió o mobilització que no puguin controlar i que traspassi dels propis objectius dels partits d’ordre, forçant a aquestes dues organitzacions a reconfigurar-se o forçant-ne posicionaments des de fora.

Els mantres de la unitat només pretenen adormir, alienar i sotmetre a tot un conjunt de la societat que està disposada a batallar per l’assoliment de la independència de Catalunya. Ens parlen d’una nació virtual; d’un Consell per la República; d’un president legítim; d’una crida nacional; de democràcia i llibertats. Sabem, però, que tot plegat és fum. Un fum semblant al que sortia dels cars i colonials puros que fumava un dels majors falsejadors de la història: Winston Churchill. Cal trencar amb el pensament màgic que fa creure que 1) l’eventual República catalana existeix i que cada acció que fem condiciona la construcció d’aquesta; 2) que vindran de fora l’Estat a donar lliçons de justícia i democràcia al propi Estat; i 3)  que les actuals institucions, marcs legals i relacions polítiques i socials ens portaran a la República catalana.

Primer de tot, la República Catalana no existeix. No diem cap cosa que no se sàpiga, però en l’imaginari col·lectiu independentista sembla una realitat poc refutable. No hi ha les estructures i les condicions necessàries per construir-la. En segon lloc, l’intel·lectualisme independentista d’ordre (Rahola, Partal i els grans tertulians) permanentment parlen que Europa, concretament la UE, forçarà a l’Estat espanyol a acceptar l’esdeveniment de la República catalana. Però llavors, on queda el fer República? Realment existeix, o és una forma d’entretenir el ramat mentre qui es pretén liderar al poble català cap a l’Estat independent, per negociar amb els seus interessos particulars posant com a moneda de canvi tota una societat sencera? Està clar, doncs, que no existeix aquesta República, per tant hem de saber entendre que el moment present no és sinó un joc de cartes entre elits polítiques, no entre el poble treballador català i l’Estat. Així mateix, creure que la UE és exemple de democràcia, justícia i llibertat  és caure en un parany molt profund. No podem esperar res d’una estructura imperialista que serveix a la classe burgesa per mantenir i augmentar la seva capacitat d’explotació i dominació vers les classes populars; de mantenir una frontera de la mort al Mediterrani vers les refugiades que fugen de la guerra i la misèria dels seus països, guerres i misèria produïdes pels mateixos magnats que diuen que han de fer als presidents i caps d’Estat.

I, en tercer lloc, semblava un estadi passat creure que podíem passar d’un Estat a un altre de la llei a la llei . Tot i així, sembla que es torna a vendre gat per llebre, fent-nos creure que no farà falta subvertir res ni cap institució, ni cap marc polític ni jurídic per esdevenir una República. S’ha demostrat històricament que això no té cap mena de base material, que no és que sigui poc possible, sinó impossible. Vivim en un context on ens manen i ens regeixen totes i cadascun de les nostres accions i pensaments. La burgesia ens domina i explota al conjunt de les classes populars amb totes i cadascuna de les institucions i subjectes polítics i socials actuals. Per tant, no podrem ser lliures si no trenquem amb aquestes, imposant-ne unes altres de noves. És a dir, a canviar el conjunt d’elements que nodreixen la dominació vers nosaltres, construint una societat on l’afany, l’individualisme, l’avarícia, la usura, el control, el domini, el sotmetiment col·lectiu vers una minoria serà sinònim de passat perquè ho haurem destruït.

Per una banda, analitzant i coneixent el context i la realitat que ens envolta, hem de ser conscients que la construcció de la República serà un conflicte que durarà anys. És per això que és necessari que des d’ara construïm projeccions a llarg termini, projeccions que vinculin tots els fronts de lluita que tenim oberts ara mateix i pels quals batallem.  Per tot això ens cal Unitat Popular; generar xarxes de contrapoder i crear estructures de poder popular que posin al centre la vida de les persones; instruïm-nos, organitzar-nos i posar els nostres cossos i intel·lecte en la lluita col·lectiva per una societat millor. Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures (Rosa Luxemburg).

En l’actual context, però, l’augment de sensibilització i agitació política per part de la societat es mostra en la composició de dos bàndols pretesament confrontats per qüestions identitàries i romàntiques d’amor per la pàtria. Davant d’això, no podem caure en aquest joc. Hem de superar aquesta divisió interessada per construir una força emancipadora, que superi els paranys identitaris que cerca dividir les classes populars i confrontar-les amb uns interessos falsos. No podem cedir davant del feixisme, no podem no combatre’l perquè aquesta és la única solució plausible a l’augment de les forces reaccionàries. Però si pretenem, precisament, augmentar la correlació de forces en favor nostre hem de vertebrar projectes arreu del territori, on es pretengui combatre la misèria d’aquest sistema que ens pretén soles, submises i complaents.

Obrir casals i ateneus de les urpes de l’especulació; teixir el moviment popular feminista davant el creixement reaccionari misogin; obrir panys i alliberar llars de l’avarícia capitalista que juga amb les nostres vides; vertebrar la cultura popular i combativa arreu dels Països Catalans; negar-li l’oxigen que fa viure el feixisme; guanyar totes i cadascuna de les condicions que ens roben a la feina; combatre la repressió que neix del cor de la bèstia, bastint xarxes de solidaritat. En definitiva, construir totes aquelles estructures de contrapoder que ens permetin materialitzar una estratègia vencedora; una estratègia que, al cap i a la fi, pretengui deixar en el passat la societat actual i dibuixar una nova societat on el centre hi hagi la vida de les persones.

I sí, diguem-ho clar: fan falta més Arran, més Coordinadora Obrera Sindical, més CUP, més Endavant, més SEPC; més Esquerra Independentista. I també calen més col·lectius antifeixistes, més espais feministes que arriben a més dones, més gent a les portes dels CIEs exigint el seu tancament i derogació de la Llei d’Estrangeria. Fan falta més joves insubmises que s’organitzen, que militen i que es disciplinen en la revolució. Fan falta més treballadores que agiten les consciències als llocs de treball. Ens fem falta a nosaltres mateixes, i això és la Unitat Popular: ajudar-nos, cosa que sols ho podem fer trencant aquesta maquinària i construint una nova. Ser revolucionàries suposa precisament això: caminar cap al socialisme perquè és la manera d’acabar amb un món on ni una mateixa ni les altres poden ser felices. I voler ser felices només si la resta ho poden ser. És el nostre dret. És el nostre deure.

Per una altra banda, també hem de ser conscients que ens trobem davant de tot un engranatge estatal disposat a reprimir-nos. En uns dies comença el judici a les representants del Govern i el Parlament i els presidents de l’ANC i Òmnium, i en total hi ha més de 1000 persones encausades per defensar l’exercici al dret de l’autodeterminació. Fem del judici polític una oportunitat per desbordar els carrers i iniciar un cicle de mobilitzacions sostingut i contundent, alcem-nos davant la repressió i bastim contrapoder des de tots els fronts de lluita. Es tracta d’un judici que pot marcar un precedent en la repressió, treballem perquè també ho marqui en la resposta popular i antirepressiva. Aquesta resposta s’articula des de l’autoorganització popular, organitzem-nos en els nostres barris, viles i ciutats; centres de treball; i universitats i mobilitzem-nos per desestabilitzar l’Estat Espanyol, però, també aquells partits de l’ordre que, des d’aquí, fan crides a la desmobilització i defensen –de la mà de la burgesia espanyola—els seus interessos de classe.

Amb la resposta popular al judici polític a l’independentisme no s’obre una nova finestra d’oportunitat per implementar la  República, però cal entendre-la com una oportunitat per començar a generar les condicions objectives i subjectives per un cicle transformador i revolucionari. Davant d’això i, fent autocrítica dels errors comesos i tenint ben present les possibilitats de pacte autonòmic entre elits, hem d’exposar allò que ja portem tantes i tantes dècades explicant: la independència del conjunt de la Nació, dels Països Catalans, serà una eina necessària pel conjunt de les classes populars per a la construcció d’una nova societat socialista i feminista. Però no només d’exposar-ho, sinó de practicar-ho. Des de tots els fronts, cap al mateix horitzó. Organitzem la Revolució, despleguem la Victòria.