La inauguració del Segarra-Garrigues evidencia la necessitat d’una vertadera ordenació territorial

Tan sols s’han inaugurat 6 dels 84 quilòmetres totals del Canal Segarra-Garrigues, però l’escenificació feta per part del govern tripartit ha estat la de la realització d’un triomf molt esperat. I és que el canal Segarra-Garrigues representa la inversió pública més important del Principat després del Tren d’Alta Velocitat i la inversió més important de la Generalitat, amb un pressupost de 1.500 milions d’euros.

Aquest “triomf”, però, ràpid s’ha vist qüestionat. La Unió Europea ha amenaçat l’Estat espanyol d’imposar-li una multa elevada si no corregeix en dos mesos les il·legalitats del canal. Il·legalitats que responen a l’incompliment d’una sentència imposada per Brussel·les el desembre de 2007 en la què quedava provat que la Generalitat no compleix la seva obligació de protegir les aus estepàries en les zones afectades per les obres del canal, que han de ser incloses en les zones especials de protecció d’aus (ZEPA). La Generalitat assegura complir la normativa, però no aclareix quin serà el pla d’usos que es donarà a les 40 mil hectàrees de ZEPA, en les quals no s’hi podrà regar.

Gerard Batalla, membre de l’Assemblea Pagesa de Catalunya, ha explicat a L’ACCENT que el conflicte entre la Unió Europea i la Generalitat ha posat de manifest la “xapussa” que suposa aquest canal, en què no s’ha planificat gens ni mica. I és que considera que està plantejat en funció de les necessitats del segle XIX, doncs el debat al respecte fa molts anys que dura, i que des de llavors s’ha convertit en “una promesa electoral, govern rere govern”. Una promesa però, que es basa en una falsa expectativa d’una demanda per part de la pagesia que no existeix.

Un debat que ve de lluny
El debat sobre la necessitat d’ampliació de la zona de regadiu a la plana de Lleida ve de lluny, ja que, quan el 1865 va entrar en funcionament el canal d’Urgell, que va ajudar a prosperar a molts pagesos de la zona, molts d’altres que en van quedar al marge van haver d’emigrar. Així, ara encara Unió de Pagesos considera que aquest canal és necessari. Doncs -entre altres motius- el reg permet reduir el context d’incertesa inherent a la climatologia mediterrània per a les explotacions de secà; permet consolidar i augmentar produccions, atès que una hectàrea de reg produeix 4,8 vegades més que en el secà; i que permet també canviar l’orientació productiva i fer conreus de més valor afegit.

Però els signants del Manifest de Vallbona per un canal Segarra-Garrigues del segle XXI (pageses, professores universitàries i altres personalitats lleidatanes), ja el 1994 argumentaven que “avui dia l’economia i la societat no són el que eren en el passat; els regadius urgellencs ja no són terra de promissió i els secans s’han adaptat a les pròpies capacitats”. Així pensen que la transformació en regadiu de les noves terres cal que sigui contemplada en el marc del desenvolupament general dels pobles de secà i orientada a la població que hi resideix i, en cap cas, com un canvi unidireccional cap a un territori pla, únic i de cultius intensius. Ni tampoc ser “el cavall de Troia de grans explotacions industrials”.

En la mateixa direcció s’expressa, Pedro Arrojo, membre de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, que exposa que aquest tipus d’obres representen un creixement insostenible de les mal anomenades demandes, ja que se sobreestimen les necessitats futures. I, a més, porten implícit un nivell de ineficiència tècnica i econòmica elevada, tan en usos urbans, industrials, com especialment els agraris. Al mateix temps que es fa una escassa i obsoleta valoració dels factors i impactes socials, ja que s’ha mitificat el paper socio-econòmic actual del regadiu, mentre s’ha eludit valorar amb rigor, el valor social que suposa conservar rius i paratges naturals de muntanya. De forma que es trenquen els ecosistemes fluvials i es provoca una pèrdua irreversible d’un valuós patrimoni natural, al temps que es deterioren seriosament les funcions ambientals que aquests ofereixen (auto-depuració natural, sostenibilitat dels deltes, etc.)

Equilibri entre la conservació dels cultius tradicionals i la conservació de les aus
En aquest sentit, molts pagesos consideren que s’ha d’incorporar l’activitat agrària com una eina de gestió i conservació del territori i que per tant, cal una vertadera ordenació territorial per afrontar el nou planejament de la zona. De la mateixa manera que el plantejament general del regadiu del Segarra-Garrigues s’ha d’incloure dins d’una nova estratègia global en els regadius de les planes de Lleida, afavorint l’estalvi de l’aigua i la modernització dels regadius històrics.

Així, l’Assemblea Pagesa s’oposa al model que representa el Segarra-Garrigues, un canal que comportarà una “substitució molt bèstia del conreu tradicional” i que, en canvi, deixarà moltes altres zones excloses d’aigua. El que en paraules de Gerard Batalla servirà “per inundar, igual que als Monegros” i implantar-hi un sistema monocultiu de panís transgènic concentrat en poques mans. I és que els costos milionaris per hectàrea que suposa -amb les condicions de la Generalitat- l’adaptació al nou sistema de cultiu només podran ser assumits, diuen, per unes grans empreses que ja ara estan invertint en la compra d’aquests terrenys.

És per això que aposten per un canal que permeti regar a tots els municipis, però amb menys quantiat d’aigua, i que serveixi de suport als regadius tradicionals (oliva, vinya, cereals…). I, en tot cas, amb algunes zones més petites d’horta amb més quantiat de regadiu. Però que permeti, al mateix temps, la protecció d’aus a tota la zona.

Les expropiacions
Els conflictes, però, no s’acaben aquí. Els i les pageses consideren que no se’ls estan pagant unes indemnitzacions justes per les explotacions derivades de la construcció del canal. Segons Unió de Pagesos aquestes haurien de situar-se per sobre dels 2 euros el metre quadrat, mentre que les quanitats que està pagant la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) per l’expropiació de finques estan entre els 0,6 i 0,9 euros.