La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídic-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.
>> Anàlisi de la sentència del TC sobre l’estatut d’autonomia del Principat
Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat estèril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dóna. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.
Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en col·lisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.
El bloc de constitucionalitat, en entredit
La Constitució espanyola de l’any 1978 va dibuixar un sistema jurídic-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels territoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altra norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuït a una solució d’integració jurídica de qualsevol discussió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també les altres lleis orgàniques.
La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, il·lustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discussió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes.
El règim jurídic de la llengua
Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència, que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió en l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comunicació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que si trobés alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics, l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.
On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el català com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengües fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclamant el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.
La qualitat de la sentència
Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.
*Xavier Monge és advocat i militant de l’esquerra independentista
