A finals del segle XIX, davant repressió continuada al moviment obrer, va començar la guerra social. El teòric i activista anarquista Kropotkin va escriure que «un acte pot, en uns pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets». Aquest concepte va ser batejat per l´anarquista francès Brousse com “propaganda pel fet” i el Principat de Catalunya va ser capdavanter en aquesta forma d’acció.
Una de les accions que més controvèrsia va crear va ser l’atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona. En primer lloc per la ignomínia que es va desenvolupar a posteriori amb una persecució salvatge contra el moviment obrer i la brutalitat del sistema en l´anomenat “Procés de Montjuïc”. En segon lloc perquè encara avui no està clara l’autoria dels fets. Fem-ne una aproximació, que si algú pensa que és una mica partidista, té tota la raó.
Ràtzia al moviment obrer
El 7 de juny de 1896, durant el recorregut de la processó del Corpus a l´alçada del carrer Canvis Nous va esclatar una bomba que va causar una massacre amb desenes de ferits i una dotzena de morts. La policia, que anava de corcoll darrere del moviment anarquista, no va tardar gens a detenir més de 400 anarquistes, obrers, lliurepensadors o republicans federals, entre els quals hi havia els noms més coneguts del moviment com José Lopez Montenegro, Joan Montseny, Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptiste Esteve, Josep Lluna i Pujals, Teresa Claramunt o Pere Coromines.
Una ràtzia al moviment obrer, orquestrada i dissenyada amb la complicitat de tots els poders fàctics, el govern, els militars, la policia, la judicatura i la sempre inestimable pressió del clergat. Finalment foren encausades 83 persones i el 4 de maig de 1897 s´aplicava la sentència. Condemnats a mort i executats: Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina; condemnats a 20 anys de presó Francesc Callis, Antoni Ceperuelo, Rafael Cusidó, Jacint Melich, Baldomer Oller, Josep Pons, Joan Torrents, Josep Vila, Jaume Vilella i Sebastià Sunyé; condemnats a 18 anys de presó Joan Casanovas, Epifani Caus i Joan Baptiste Oller; a 10 anys i un dia Antoni Costa, Francesc Lis, Josep Mesa Mateu Ripoll, Joan Sala, Llorenç Serra i Cristòfol Soler; els 63 absolts foren desterrats.
Tortures i irregularitats judicials
Les proves per les quals eren acusats van ser aconseguides mitjançant la tortura al Castell de Montjuïc, sota el comandament del tinent de la Guardia Civil Narciso Porta i l’inspector de policia Lleó Antoni Tressols (El Vinagret), amb el vistiplau del jutge Enrique Marco. La infàmia de les tortures va tenir ressò internacional i Tarrida de Marmol, un cop alliberat, va fer-ne difusió a través d’una colpidora carta que entre altres coses descrivia el següent:
“Guillotinamiento de los testículos con cañas ó cuerdas de guitarra, aplicación de hierros candentes á la carne, quemaduras del balano con puntas de cigarro encendidas, introducción de cañitas entre carne y uña y funcionamiento de un aparato de hierro á manera de casco que oprimía horriblemente la cabeza y desgajaba los labios: estos fueron los métodos de indagación que dieron por resultado la deposición de las declaraciones en que se basa todo el proceso.”
Les irregularitats del procés van ser de totes menes, com aplicar la llei del 2 de setembre de 1896 que enduria les penes, encara que fos posterior als fets jutjats. El complot governamental i tantes irregularitats produirien una resposta de tota la societat, a través dels mitjans, el moviment obrer internacional o la pressió d’intel·lectuals. Tot plegat va provocar la revisió del cas i al sistema no li va quedar altre remei que commutar penes, encara que això implicava el desterrament de molts dels acusats que foren rebuts a Londres com veritables herois.
El misteri de l’autoria
Des de bon principi els espais anarquistes van negar tenir res a veure amb aquesta acció. Totes les seves accions sempre havien estat dirigides vers les oligarquies i aquest cop els morts eren proletaris. Això va situar el punt de mira sobre el govern i els militars, que haurien fet l’atemptat per reprimir el moviment obrer, una versió avalada per Frederica Montseny. Altres apunten al principal inculpat, Tomas Ascheri, considerat un personatge tèrbol amb connexions amb el govern civil, encara que no té sentit que la justícia condemnés a mort un confident policial.
Sembla que la versió més consistent d´autoria és la que assenyala al francès François Girault, que marxa cap a París després de l’atemptat i un cop allà, assabentat del que passa a Montjuïc, confessa la seva autoria a Tarrida del Marmol i a Malato. Aquests li aconsellen que es presenti per aclarir els fets i així alliberar als innocents, però ell fuig cap a l´Argentina i mai més torna a actuar amb el moviment anarquista. Una versió que és és avalada per anarquistes com Mella, Prat, Roocker i Abad de Santillan.
El 8 d’agost de 1897 l’anarquista italià Michele Angiolillo va matar de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys
Per aprofundir;
Llibre.
http://www.editorialbase.com/llibres/105_EL_PROCES_DE_MONTJUC__Barcelona_al_final_del_segle_XIX
