La jugada Laporta
Déu n’hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició, ja que sacseja el sistema de partits i el pot arribar a fer esclatar parcialment. ERC i CiU rebutjaran la proposta quasi amb tota seguretat, però pot continuar tenint viabilitat gràcies al carisma de Laporta.
Les opcions per a Reagrupament eren poques. O s’incorporava a aquesta crida o quedava absolutament marginat del panorama polític. Els conflictes interns ja havien minat el partit, i bona part de les seves bases estan 100% alineades amb Laporta.
En canvi, l’esquerra independentista es troba en una posició més còmoda. Havent anunciat ja per activa i per passiva que no participaria a la contesa electoral d’aquesta tardor, s’abstreu la pressió immediata que li podria recaure. Això li ha de permetre no entrar en els estira- i-arronsa de l’independentisme “transversal” i poder esperar que l’evolució a mig termini del projecte Laporta acabi validant algunes de les crítiques que l’esquerra independentista pugui fer als plantejaments polítics de la constel·lació sobiranista.
És a mitjà termini que l’aposta Laporta genera dubtes. Si, tal i com es preveu, ni CiU ni ERC s’hi integren, és pràcticament impossible que aquesta aposta pugui guanyar les eleccions. Un tercer lloc, per davant d’ERC, seria una campanada electoral de les bones, però l’endemà hauria d’entrar al joc parlamentari. El primer obstacle que hauria de superar seria la investidura, sobretot si determinés el futur inquilí del Palau de la Generalitat. Posteriorment, hauria de fer apostes ideològiques sobre les qüestions que s’anirien tractant al Parlament. És evident que, o bé Laporta fa una llista intrínsecament liberal o, si es fa una llista transversal, la cosa acabarà exactament tal i com va acabar la Solidaritat Catalana primigènia: esclatant pels aires per les divergències ideològiques. Objectivament, a curt termini, l’aposta de Laporta pot fer saltar pels aires els equilibris de l’actual sistema de partits. Una altra cosa és la seva capacitat per inocular doctrina liberal a les bases independentistes. Crec, però, que la figura de Laporta més aviat capitalitza una base ideològica liberal prèviament existent que no pas genera i expandeix ideologia liberal ell mateix.
La cosa s’està posant interessant ja que la volada d’aquesta jugada és infinitament superior a les operetes de Canela o Espot. Jo no comparteixo les pors dels qui creuen que això ens tancarà totes les portes a l’esquerra independentista i ja no farem res de bo. I tampoc, evidentment, comparteixo la visió d’aquells qui veuran en Laporta la independència pel 2012. Crec en el paper de l’esquerra independentista com a corredor de fons; per tant, crec que sacsejades electorals com previsiblement serà la d’en Laporta seran fets habituals -i positius- en el procés d’independència, però que aquest s’assentarà més sobre bases d’allò que clàssicament es coneix com a contrapoder que no pas a través d’una evolució del parlamentarisme autonòmic.
