El procés de bancarització que ha viscut el sector financer als Països Catalans en els darrers sis anys ha canviat completament el panorama financer a casa nostra. El canvi més visual ha estat el de les marques comercials del negoci bancari, però els més profunds han estat els canvis en l’estructura de propietat del sector i en l’equilibri de poders interns entre l’elit econòmica.
Els processos liquidació i absorció de caixes d’estalvi van comportar que, a banda de les petites Caixa Ontinyent i Caixa Pollença, només hagi sobreviscut La Caixa com a entitat independent, i transformada en un banc. La resta de caixes, dotze en total, han vist com passaven finalment a ser propietat de grans bancs. Bancaixa passava a ser absorbida per l’operació Bankia, Catalunya Caixa pel BBVA, la CAM per Banc Sabadell…
En aquest camí, sovint, hi ha hagut un ingent traspàs de fons públics cap a les corporacions privades. A tall d’exemple, la CAM va ser rescatada per l’estat amb més de cinc-mil milions d’euros i va ser venuda a Banc Sabadell per només un euro.
De tot aquest procés, als Països Catalans n’han quedat 4 grans bancs -La Caixa, Banc Sabadell, Bankia i BBVA-, que controlen el sistema financer al nostre país.
Canvis en l’estructura de propietat
Les antigues caixes d’estalvi eren formalment entitats de propietat social amb mecanismes de control que podien sotmetre’s també formalment al control democràtic a través de les institucions públiques que participaven en els seus òrgans de govern.
Per exemple, l’antiga Caixa Catalunya era una entitat en que els representants de la Diputació de Barcelona i de diversos municipis d’aquesta circumscripció tenien la majoria en l’Assemblea General. Això significava que la població, formalment, podia exercir una certa fiscalització democràtica a través del vot en aquestes institucions. Ara mateix, Catalunya Caixa pertany al BBVA i, per tant, a un paquet d’accionistes en què més de la meitat són no residents a l’estat espanyol i el seu principal accionista -tot i que els paquests d’accions estan molt fragmentats- és BlackRock, una financera amb seu a Nova York.
La gestió dels poders públics en aquestes entitats financeres va ser una gestió opaca, plena d’irregularitats i il·legalitats i totalment subsumida en l’estratègia del neoliberalisme hispànic. De la mateixa manera que ho va ser la de les administracions públiques en tots els seus nivells, i de la mateixa manera que les institucions de la societat civil van fer de coixí social i ideològic de la política econòmica. La gestió opaca i irregular, i l’alineament amb les tesis econòmiques més ultraliberals no eren incompatibles amb una estructura que formalment permetia la intervenció social en els seus òrgans de govern.
El procés de bancarització guarda més d’una similitud amb les privatitzacions de patrimoni estatal als països exsoviètics
Actualment, tot aquest patrimoni financer ha estat traspassat a estructures plenament privades, fora de cap tipus de possibilitat de control democràtic i cada vegada més allunyades territorialment. A la pràctica això ha suposat una cara més del procés de despossessió accelerada que s’ha viscut en els darrers anys. Un procés que guarda més d’una similitud amb les privatitzacions del patrimoni estatal dels països de l’antiga òrbita soviètica a la primera meitat dels 90.
Només en el cas de La Caixa es conserva una estructura amb reminiscències anteriors, però ja sense cap tipus de possibilitat de control democràtic. En aquest cas, la majoria d’accions del banc -que opera com un banc qualsevol- són propietat d’una fundació. Aquesta ha mantingut en els seu patronat la representació de membres de la societat civil, però no d’administracions públiques o de representants dels impositors i dels treballadors, tal com sí que passava en les antigues caixes d’estalvis.
Qui s’asseu als consells d’administració?
En les antigues caixes d’estalvi, els seus consells d’administració pretenien ser un mirall de les elits econòmiques del país. En ser entitats dependents de la societat civil i de les administracions, aquestes delegaven la seva direcció a personalitats rellevants del món econòmic amb un fort lligam amb el poder polític. Els llistats dels seus consells d’administració eren un mirall de la composició del cim de la piràmide social al nostre país.
Amb el procés de bancarització -fill de la crisi econòmica i de l’estafa bancària- els patricis han anat en retirada. Les entitats financeres ja no responen formalment a entitats socials o administracions, sinó a grups d’accionistes molt fragmentats i amb una creixent presència de capital estranger.
Això fa que la composició dels consells d’administració hagi adquirit un perfil cada vegada més executiu i menys representatiu.
Tot i que en el cas de La Caixa es conservi encara una certa estructura de poder representatiu, amb la presència de persones vinculades a Foment de Treball, la Cambra de Comerç o fins i tot Comissions Obreres, s’hi han anat fent lloc executius vinculats o amb carrera prèvia en diverses firmes financeres internacionals.
En el cas del Banc Sabadell, i en menor mesura de Bankia, la burgesia industrial que ha invertit en aquests bancs hi té cadira en els seus òrgans de govern. Mango, Porcelanosa, Titan i Planeta al Banc Sabadell. Ferrovial, ALSA i Cortefiel a Bankia.
En canvi, al BBVA, el seu consell d’administració és d’un perfil executiu on gairebé la totalitat dels seus membres provenen de l’elit financera madrilenya amb carrera a les grans institucions financeres mundials com el FMI, el Banc Central Europeu o grans bancs i empreses de serveis financers americanes.
Entitats cada cop més desterritorialitzades
La desterritorialització de les entitats financeres és un procés previ a la desbancarització. L’expansió de les caixes d’estalvi per altres territoris de l’estat i l’inici de les operacions internacionals es remunta a finals dels anys 90. Tot i així, la liquidació de gran part de les caixes d’estalvi dels Països Catalans i de l’estat espanyol ha suposat una mutació important en el mapa on les grans entitats financeres tenen els seus negocis.
A dia d’avui, cap dels quatre grans bancs té als Països Catalans més del 40% del seu volum de negoci. Ni tan sols La Caixa o el Banc Sabadell, entitats de matriu principatina que van absorbir grans entitats valencianes com la CAM i el Banc de València.
En els darrers sis anys s’ha destruït per complet el sistema financer valencià
De fet, el procés de desterritorialització bancària és especialment acusat al País Valencià. En els darrers sis anys s’ha destruït per complet el sistema financer valencià. Excepte Caixa Ontinyent i una desena de cooperatives agrícoles, la resta d’entitats han estat absorbides per altres entitats no valencianes. Això, a més, s’ha vist refermat també en la composició dels consells d’administració. Sumant tots els consellers dels quatre grans bancs dels Països Catalans, només hi trobem un valencià. Héctor Colonques, propietari de Porcelanosa, al Banc Sabadell.
Un altre vector important en el procés de desterritorialització és la presència cada vegada més gran de capital i de directius internacionals. Pel que fa al capital, destaca el BBVA, amb un 52% de les seves accions amb propietaris de fora de l’estat espanyol. Bankia, al seu torn, es situa en un 20% de propietaris de fora de l’estat. Tot i aquesta estructura de capital, els membres dels consells d’administració de tots dos bancs són en la seva totalitat membres de l’elit econòmica madrilenya.
El 52% dels accionistes del BBVA són de fora de l’estat espanyol
En el cas de Banc Sabadell i La Caixa, als seus consells d’administració s’hi asseuen diverses persones de fora de l’estat, en concordància amb la voluntat internacionalitzadora d’aquestes entitats. El multimilionari francès Alain Minc, l’exdirectiu de Citybank i expresident de la borsa de Nova York John Shepard Reed i un directiu del Bank of East Asia, Arthur K.C. Li, s’asseuen al consell d’administració de La Caixa. L’argentí David Martínez Guzman, propetari de Telecom Argentina, i Antonio Vítor Martins, del Banco Comercial Portugués, s’asseuen al del Banc Sabadell.