Fa unes quantes setmanes que la Generalitat del Principat ha engegat l’enèsima campanya per impulsar l’ús social del català: aquesta vegada ens exhorta que “encomanem el català” a la gent que no el parla; i que ho hem de fer infatigablement, amb tot el bon humor i la simpatia del món. Aquesta vegada la recomanació ve embolcallada en l’estètica alegre del cinema indi de moda i encara sort que defuig personatges repel·lents com la Norma aquella, que va inaugurar fa anys la dèria de les campanyes lingüístiques.
Val la pena analitzar les diferències que podríem establir entre aquest “Encomana el català”, i d’altres lemes i exhortacions que han sorgit dels àmbits de les organitzacions del poble que impulsen la nostra llengua. Aquests lemes presenten importants diferències si les analitzem des del punt de vista de qui n’és l’emissor, a qui van dirigides, quin és el missatge i quines són les circumstàncies i el context que les envolten. Entrem, doncs, en el territori de la sociolingüística i, més en concret, de la política sociolingüistica.
Sobre els emissors
D’entrada ens trobem que la majoria de campanyes que reclamen una llengua catalana plenament desenvolupada i normalitzada en tots els seus usos i àmbits són campanyes sorgides de l’autoorganització popular: l’emissor és el voluntariat que treballa de manera desinteressada, amb pocs mitjans i amb molt d’esforç personal. Cal dir que algunes d’aquestes campanyes sorgeixen dels nous catalanoparlants o de col·lectius i grups que volen incorporar-se a la llengua perquè consideren “que cal defensar el nostre dret a ser catalans i catalanes… perquè hem decidit lliurement ser catalans”. Cap campanya de cap Generalitat ni de cap nivell institucional podrà tenir mai l’eficàcia i la penetració entre la gent a la qual va dirigida que la que poden tenir les campanyes sorgides de la gent.
“Encomana el català” no compleix amb aquesta relació de proximitat i per contra, subratlla que, després de trenta anys de Generalitats, els nostres polítics han fracassat: no han aturat la reculada lingüística, són impotents per afrontar el conflicte i aportar solucions, i ens animen que, aquell canvi que només podien fonamentar seriosament ells i les lleis que poguessin elaborar i fer complir, ara l’hem d’aconseguir al carrer els esforçats i conscienciats catalans, però ei! sense passar-nos!
Fet i fet, podríem concloure que les autoritats corresponents, enlloc d’invertir en campanyes institucionals massa cares i poc eficaces, podrien donar un suport directe a aquestes organitzacions i a les seves activitats tot facilitant-los mitjans, televisions, ràdios, trobades i visibilitat. En definitiva, donant-los capacitat d’incidència.
Sobre els receptors
Ja hem vist que la Generalitat del Principat es dirigeix a un grup molt concret: els catalanoparlants conscienciats pel tema, que poden realment “encomanar” el català mitjançant la pràctica de la fidelitat lingüística. Sembla lògic, perquè no es pot encarregar d’encomanar un pràctica a algú que no la domina, ni la veu necessària. Però això redueix molt l’abast dels receptors buscats i fa més ineficaç la campanya. Els que demanen “adopta el català” es dirigeixen al col·lectiu que ha arribat als Països Catalans fa més o menys temps i d’alguna manera l’anima a lligar-s’hi, a integrar-s’hi i a no automarginar-se. La paraula “adopta” també pot ser entesa pels catalanoparlants en el sentit d’adoptar tant el no-catalanoparlant com la fidelitat lingüística envers la llengua per tal de no marginar-lo. Igual receptor busca el col·lectiu Immi.cat, encara que utilitzant un lema més general i de més abast: “Volem viure en català!”. Hauríem de considerar com a més bones les propostes que tenen alhora un emissor popular i cívic i un receptor molt concret i que no exclouen sinó ben al contrari, que impliquen i mobilitzen un receptor més general. La recuperació del català com a llengua nacional comuna és una revolució sociolingüística que ens implica a tots, és una eina de cohesió social i un instrument de construcció nacional.
Sobre els missatges
Si analitzem els missatges, el primer que hauríem de tenir en compte és que han de ser missatges que es puguin fer servir a tots els Països Catalans: si activitats com els Correllengua, el Cultura Viva, o el Lliga’t a la música d’organitzacions com la FOLC o la CAL, tenen dimensió nacional també caldrà fer un esforç per trobar lemes que també tinguin una dimensió i eficàcia nacionals, tant els que facin referència explícita a la unitat de la llengua (“800 Km, una mateixa llengua” deien les pancartes penjades a tota l’autopista del litoral des de Perpinyà a Alacant) com els que puguin fer servir indistintament (després d’haver-ho consensuat) denominacions variades de la llengua. Finalment, això també hauria d’implicar aquells lemes que tinguin uns mateixos emissors i receptors i un mateix missatge, i les activitats que es puguin propagar per tota la nació, com les parelles lingüístiques, el projecte “Xerrem” i els Tallers per la Llengua de la CAL, o el “Lliga’t a la música” del FOLC.
Que el missatge “Encomana el català” no és el més afortunat ni per la forma ni pel fons és molt clar: les llengües no s’encomanen, sinó que requereixen la intervenció de la voluntat i l’acció positiva. Ara bé, si tu te’n vas a viure a Noruega, a Portugal o a Austràlia, segur que amb poc temps se “t’encomanarà” el noruec, el portuguès i l’anglès respectivament. No hi ha, en efecte, campanya més eficaç de conscienciació lingüística i de contagi general que l’existència d’unes estructures d’estat que proporcionen un marc legal que fa necessària la llengua a tothom d’una manera incontestable.