Des que el 1998 la nova llei de política lingüística del Principat establia que “el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament en tots els nivells i modalitats educatives” (article 20.1) i “ha d’utilitzar-se normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge a l’ensenyament no universitari” (art. 21.1), “sense perjudici del dret a rebre el primer ensenyament en la llengua habitual” (art. 21.2), ja teníem instal·lada l’ambigüitat en què s’han mogut les administracions autonòmiques de Catalunya en aquesta qüestió: un adverbi- “normalment”- un substantiu –”el dret”, que no pot ser perjudicat, dos conceptes –”el primer ensenyament” i “llengua habitual”- . Sobre aquests equilibris més polítics que sociolingüistics, s’ha muntat una política lingüística a l’escola, que en part ha esdevingut una realitat positiva, gràcies a la tenacitat i dedicació dels mestres i en part una ficció, gràcies a una administració que ha defugit el seguiment estricte de la llei i que ha preferit mirar cap a un altre costat quan els sectors més conscients i compromesos amb l’escola catalana han assenyalat els múltiples incompliments i la deixadesa de moltes actituds.
Ja sabem que les nostres escoles germanes del País Valencià, de les Illes, de la Catalunya Nord, de la Franja de Ponent han d’enfrontar-se a unes condicions encara més difícils: milers de famílies valencianes, tot i voler-ho i reclamar-ho, no tenen “el dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual”, és a dir la catalana, tot i ser la llengua pròpia del país: no únicament se’ns vol imposar la doble xarxa escolar i la segregació lingüística sinó que la xarxa catalana es veu minoritzada,i perseguida. I una mateixa política de minorització i negació afecta la resta de Països Catalans.
En els últims deu anys al Principat hi ha hagut un degoteig molt escàs de peticions de famílies exigint un ensenyament en espanyol, sempre impulsades per organitzacions parapolítiques afins al PP o a Ciudadanos; la conselleria de torn responia amb mesures d’atenció individualitzada en espanyol.
Davant dels tribunals, les respostes del TC (1994), del TS (1995, 1996), del TSJC (1999, 2004, 2005, 2008) havien estat o de desestimació dels recursos o de no-admissió d’alguns dels motius al·legats. Admetien les sentències que “el castellano no ha sido excluido normativamente como lengua vehicular y docente (…) si bien la lengua empleada prioritariamente es el catalán”. Consideracions com aquesta permetien que la conselleria catalana continués fent la viu-viu i no enfrontés el conflicte lingüístic en tota la seva dimensió.
Totes les ambigüitats han acabat de cop arran de la sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya: queda clar en aquesta sentència que no hi ha més nació que l’espanyola, ni més poble que l’espanyol, ni més obligacions per als espanyols que les de conèixer i usar l’espanyol, ni més font d’autoritat que l’espanyola… Per fi, doncs, s’han acabat les polítiques falsament contemporitzadores del poder espanyol cap a la llengua catalana i les polítiques d’amagar el cap sota l’ala de les autoritats catalanes. No han passat ni cinc mesos que, aquesta vegada de manera sorprenentment diligent, el Tribunal Suprem ha aplicat la doctrina del Constitucional a l’escola catalana admetent uns recursos de cassació que demanaven desestimar nteriors sentències i ordenant que les escoles Sant Josep de Calasanç – Escolàpies de Sabadell, La Salle de Tarragona, centre docent SIL i Escola del Carme de Barcelona “utilicen el castellano como lengua vehicular en el sistema educativo de la C.A. de Cataluña…”.
Segons la majoria dels especialistes en dret constitucional la sentència del TC suposa una reinterpretació de la situació jurídica del català, del concepte de llengua pròpia i del concepte d’oficialitat; imposa una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials, que parteixen de drets i deures totalment desiguals i nega el caràcter “preferent del català en les administracions i els mitjans de comunicació”. El deure estatutari de conèixer el català a Catalunya queda, a la pràctica, completament desvirtuat; el fet que la noció de “llengua pròpia” no tingui efectes prescriptius i que es reiteri que en cap cas “no es pot excloure el castellà” crea un marc molt propici a laminar el sistema de la immersió lingüística escolar, a destruir, en definitiva, el model d’escola catalana per a tothom sense distincions que la societat catalana havia construït amb anys de lluita, i s’ha anat aconseguint amb l’esforç i la tenacitat de milers de mestres, que s’han reciclat i format amb aquest objectiu.
Estem, doncs, davant d’un conflicte polític de primera magnitud que posarà a prova la solidesa de les conviccions en pro de l’escola catalana en llengua i continguts del nou govern català. Si es deixa tirar endavant el contingut d’aquestes sentències significarà donar via lliure a la discriminació per raó de llengua, a la creació de guetos lingüístics, a la destrucció de la cohesió social, a la segregació dels nous vinguts.
L’ofensiva espanyola contra la llengua catalana no abasta únicament l’escola sinó també altres àmbits socials com els reglaments d’ajuntaments o diputacions, la Llei d’acollida catalana, el Codi de Consum, la Llei del cinema, totes recorregudes davant del Tribunal Constitucional en una evident contraofensiva de la manifestació del 10-J. És per tant, una reacció ofensiva i defensiva. Perquè, evidentment, el teixit social català organitzat, no s’ha quedat quiet.
A una primera declaració institucional d’entitats catalanes representativa, sobretot, dels tres sectors implicats en l’ensenyament (famílies, mestres i estudiants) però també dels sindicats d’ensenyament, entitats compromeses amb la llengua i organitzacions de nouvinguts, que rebutjava els continguts d’aquestes sentències i feia una crida a la desobediència i l’objecció, s’han seguit ja les primeres accions, que s’incrementaran arran del començament de la matriculació escolar el 2011-12. Les organitzacions d’AMPA –la FAPAC i la FAPAES – aconsellen les famílies que donin suport actiu al model d’escola catalana; els ajuntaments estan aprovant mocions en aquest mateix sentit; les entitats que treballen pel català com la CAL, la Plataforma per la Llengua, la FOLC… així com entitats d’immigrants com Immigrants pel dret de decidir; o Veu Pròpia, portaran el suport a l’escola catalana a l’espai públic i al carrer; les organitzacions sindicals ja s’han pronunciat denunciant les conseqüències nefastes que pot tenir per al model escolar català únic i integrador l’intent de dividir i discriminar la població escolar. Tots aquests sectors s’han proposat la defensa del model d’escola catalana en la plataforma Somescola.cat: el mot d’ordre és per a tothom: “Ni un sol pas enrere: reforcem l’aposta per un escola catalana per a tothom”.