La llengua, encara

Després de l’esperpent protagonitzat pel PP valencià que remuntava els orígens del català al sud del Sénia al temps dels ibers, pareixia que l’arribada de l’estiu i la calor calmaria les aigües del conflicte lingüístic. Però diferents incidents al País Valencià i l’arrogància del Bauzà a les Illes amb el decret de llegües a l’ensenyament ens han recordat que l’ofensiva espanyolista no s’atura ni per vacances.

En aquest número de L’ACCENT tenim ocasió d’entrevistar Laura G., veïna de Llucena i víctima d’una greu discriminació lingüística; però Laura no ha estat l’única que ha patit la intolerància de l’espanyolisme. De fet, en el mateix escenari, l’Arenal Sound de Borriana, un altra agressió, més greu encara, ha estat denunciada també. I no oblidem que pocs dies abans, durant les protestes pels casos de corrupció convocades a mitjan de juliol, un veí d’Elx fou detingut per dirigir-se en valencià a un agent de la policia.

De fet, les denúncies per la vulneració dels drets lingüístics han sigut constants al País Valencià durant el 2013. Potser ens hem de congratular perquè fets d’aquesta gravetat siguen ara denunciats amb més freqüència que mai, però no per això podem deixar-nos de preocupar perquè trenta anys de democràcia formal i d’Estatut d’autonomia no hagen pogut garantir un mínim de respecte per als catalanoparlants al sud dels Sénia.

Mentrestant, a les Illes, Bauzà vol eradicar amb mà de ferro l’oposició al decret de llengües que, com el mateix Bauxà va vanar-se davant de Rajoy, vol acabar amb la immersió lingüística. Així, la Conselleria d’Educació ha suspès de sou i feina tres directors d’instituts de secundària per no voler aplicar el Decret de tractament integrat de llengües (TIL). En concret, es tracta dels responsables de l’IES Joan Ramis i Ramis, IES Cap de Llevant i IES Pasqual Calbó i Caldès, tots ells de Maó.

La decisió del Govern de Bauzà és, sens dubte, un toc d’atenció al creixent clima d’oposició no només al TIL sinó a les retallades en l’àmbit de l’ensenyament, que recentment s’ha materialitzat en la constitució d’una Assemblea de Docents de la Illes Balears.

Des de l’Assemblea de Docents s’ha posat sobre la taula la possibilitat d’una convocatòria de vaga indefinida a principi del curs, i en aquest moments hi ha en marxa una campanya de recollida de signatures per fer-la possible. Com asseguren des de l’Assemblea, ” aquests atacs, lluny d’acovardir els docents, suposen un argument més per organitzar conjuntament una resposta a l’altura del moment històric que vivim. Per això seguirem preparant amb més força que mai la vaga indefinida per a que la nostra veu s’escolti amb contundència”.

Tan a les Illes com al País Valencià (i en el seu moment també a la Franja, amb la polèmica per LAPAO), les agressions vénen acompanyades de respostes i mobilitzacions populars, però, fins al moment, sense capacitat d’aturar l’ofensiva. I mentre aquestes agressions es produeixen a les zones més febles del domini lingüístic, el centre sembla inalterable amb la seua mirada fixada en l’horitzó 2014.

És cert que el Principat té els seu propis problemes (no només en matèria de retallades, sinó també en agressions espanyolistes), però mentre al Principat la sensació és de progressió cap a un futur diferent, la sensació a la resta de territoris és de regressió cap a un passat ja conegut. Així, a mesura que s’aproxima l’Onze, el sobiranisme principatí intensifica la campanya propagandística al voltant de la Via Catalana com si aquesta fóra la solució a tots els maldecaps. I el que ocorre a la resta del país hi passa cada cop més desapercebut: potser una atenció testimonial a premsa o, fins i tot, alguna lloable iniciativa, com ara el manifest conjunt dels sindicats d’ensenyament dels PPCC en contra de les mesures repressives de Bauzà.

Una Via Catalana, que, d’altra banda, en forma de cadena humana, vol escenificar un camí cap a la independència no molt distant dels valors que el regionalisme va intentar homologar al conjunt del principatins: el seny, el pacte i, consegüentment, la renúncia a la nació completa.

És innegable que darrere del gran suport que tenen aquest tipus d’iniciatives hi ha uns sentiments populars ben legítims, però no podem oblidar que el futur del català -i de la nostra nació- està en joc, sobretot, al País Valencià i a les Illes. Per poder fer front a les agressions i a les futures amenaces ens calen iniciatives pensades des del conjunt de la nació i també des de l’arrel del problema, això és, sense abstreure’s de la lògica del capitalisme. Així, no ens serveixen prolongacions simbòliques, perquè les agressions que patim al País Valencià i les Illes són ben reals i són agressions que també afecten el Principat.