‘La llibertat del meu poble i la justícia social són termes intrínsecament relacionats’. Xavi Sarrià

 Xavi Sarrià és escriptor, cantant i compositor d’Obrint Pas, un dels grups de música de més èxit dels Països Catalans. Nascut el 1993, en plena crisi de l’independentisme, Obrint Pas ha crescut a mesura que l’independentisme i els moviments socials es recuperaven i es consolidaven; i amb el grup, Xavi Sarrià ha pogut visitar quasi totes les comarques catalanes i conèixer la gent que hi lluita cada dia. El seu compromís amb la terra, la seua gent i la seua cultura l’han portat a militar en algunes organitzacions de l’esquerra independentista, però, sobretot, a donar suport i implicar-se en moltes de les iniciatives que s’impulsen hui en dia arreu del territori.

Amb quasi vint anys “coneixent terres”, quina és la imatge de conjunt que tens dels Països Catalans?

La meua visió dels Països Catalans és la d’un territori divers i complex que s’enfronta a grans problemàtiques i dificultats. Malgrat això, la meua és sempre una visió optimista. La nostra és una història de derrotes i persecucions. I a pesar de tot, ací seguim. És un fet inqüestionable. I només cal veure la dura realitat de molts pobles veïns amb problemàtiques semblants al nostre per valorar fins a quin punt nosaltres hem aconseguit plantar cara als atacs que hem patit. Tot i així, aquesta història de desfetes ha provocat una fragmentació i desvertebració que no podem obviar. Som una realitat que està permanentment negada, ocultada, criminalitzada. Nosaltres mateixos amb Obrint Pas vam descobrir el nostre país quan érem adolescents i començàvem a fer concerts. De sobte se’ns va obrir als ulls un món de comarques i pobles però sobretot de joves que compartien llengua, cultura i una projecte de futur. Amb els anys hem anat coneixent la gran majoria de les nostres comarques i hem entès la importància d’empatitzar amb cada realitat, d’entendre que no hi ha cap melic de res. Que cal que ens mirem el país des l’òptica d’Elx i d’Olot, de Felanitx i de Mequinensa, d’Eivissa i de Dénia, de Morella i de Mataró, d’Ontinyent i de Falset, de Benimaclet i de Sants, de Perpinyà i de Vinaròs per comprendre allò que som. Perquè només entenent i adaptant-nos a la nostra pròpia diversitat i complexitat, podrem fer front als problemes i dificultats que ens afecten a tots. I ho hem de fer sense pressa i des de baix. Tres-cents anys de prohibicions i desmemòria no es combaten en quatre dies.

Des que vau començar a fer gires, quins són els principals canvis que has vist? En què estem millor i en què estem pitjor?

La veritat és que des que vam començar a tocar la situació ha evolucionat de manera positiva. Sempre intente traslladar aquesta idea perquè crec que hem de ser conscients d’allò que hem fet malament però també de tot el que hem fet bé. Aquest treball de base ha donat els seus fruits arreu dels Països Catalans. Podria parlar de la dura situació on es trobava l’independentisme al Principat fa només vint anys, però m’agradaria remarcar la situació del País Valencià. L’any 1993, quan vam començar a tocar, l’independentisme i l’esquerra en general vivia una situació d’apatia i desmobilització després de la frustració de l’anomenada Transició. Recorde una manifestació pel Nou d’Octubre d’aquell anys que només érem poc més d’un miler de persones encerclats de feixistes. A poc a poc s’ha aconseguit sumar i multiplicar esforços. I ara, allò important no és que siguem desenes de milers les persones que eixim al carrer per defensar els nostres drets, sinó que hem aconseguit créixer malgrat els vint anys de govern del PP. I ho hem fet gràcies a tota una generació de gent jove que cada vegada puja més desacomplexada en un context social i nacional ben complicat. El cas de la música en valencià n’és un exemple. L’escena de grups com el nostre ha passat de ser testimonial a arrossegar a milers de joves arreu del país. Tot i així, un dels perills més importants a què ens enfrontem és l’autocomplaença i l’excés de confiança. Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que allò que hem bastit pacientment durant generacions continua sent massa fràgil i es pot ensorrar ràpidament. Ser tenaços i constants, avançar sense treva però sense deixar-nos endur pels miratges. Aquest és el repte a què ens enfrontem.

I quan heu estat de gira internacional, quina visó us heu trobat dels Països Catalans?

La nostra realitat sempre ha estat poc coneguda fora de casa nostra perquè és molt difícil competir amb tota la maquinària de l’estat en aquest sentit. Tot i així, en els últims anys hem sigut capaços d’anar obrint escletxes i avui les nostres problemàtiques són cada vegada més conegudes gràcies al ressò mediàtic de les lluites que es porten a terme a casa nostra. També he de dir que cada vegada trobem més simpaties i mostres de solidaritat, sobretot en pobles amb contextos semblants al nostre i on, cada vegada més, la nostra lluita és un referent en el tema nacional però també en el social. Ara bé, també anem a molts països on la nostra realitat és del tot desconeguda i on encara hem de fer molta pedagogia per tal d’explicar que l’internacionalisme és un dels puntals més bàsics dels nostres principis. Aquesta és una visió que també hem reforçat viatjant. Als quatre continents on hem tocat ens hem trobat a milers de joves amb contextos nacionals ben diferents però amb els qui compartim la lluita contra les injustícies del capitalisme global.

Quan estudiaves a la universitat vas estar militant a l’AEN; quins records en tens?

La meua militància es remunta uns anys abans de la Universitat. Quan tenia 14 anys, a l’escola de primària ja vam crear un sindicat d’estudiants i a l’institut de seguida vaig entrar a l’AEN. Aquells foren uns anys apassionants en els quals tota una generació que per primera vegada en la història havíem pogut estudiar en la nostra llengua coincidíem als instituts públics de la ciutat. Fèiem revistes, convocàvem manifestacions, teníem programes a l’emissora lliure Ràdio Klara, anàvem als concerts del Kasal Popular, etc. Però com hem explicat, la València dels anys noranta era ben complicada i l’assassinat de Guillem Agulló ho va enfosquir tot encara més. D’alguna manera, però, la seua pèrdua ens va omplir de ràbia i ganes de seguir perquè ens va fer més conscients que la nostra lluita anava de debò. Que no havíem de renunciar a res. Que havíem de perdre la por a posar sobre la taula el nostre model de país i de societat. Poc després vaig seguir militar a l’AEN a la Universitat abans que es refundara com a CEPC i SEPC. Allí també ens vam trobar moltes joves independentistes d’arreu del territori. Érem una generació que teníem per davant el repte d’enfrontar-nos a les polítiques del PP en un context d’ofensiva neoliberal a escala mundial. I a poc a poc, entre totes i tots vam crear multituds de campanyes i projectes com ara el centre social Terra de València, el primer espai de l’esquera independentista que s’obria a la ciutat, o el periòdic L’Avanç que fou una experiència molt intensa i que va aguantar fins fa pocs anys. També ens vam implicar en diferents moviments socials com els primers ‘Salvem’, les campanyes per la defensa de l’horta, les mobilitzacions antiglobalització, les lluites antirepressives, els primers festivals de música en la nostra llengua… És increïble tot el que es va fer, i es continua fent, amb tants pocs mitjans. I puc dir que em sent afortunat d’haver-me format en aquella escola de resistència i de batalla contínua.

Hui en dia col·labores amb moltes iniciatives a València; quines en destacaries?

Continue col·laborant en diversos projectes i campanyes de diferents moviments socials, sobretot de la meua ciutat. Ara mateix on estic més implicat és a Benimaclet Viu que és una plataforma veïnal on hi ha diferents entitats del meu barri com ara l’associació de veïns, les escoles i els instituts de secundària públics i les seues AMPA, el centre social Terra, Endavant i Arran. També a la Universitat Lliure de Benimaclet, vinculada a aquesta plataforma. És increïble el treball que s’ha fet per tal de mobilitzar i dinamitzar el nostre barri. Com a molts altres llocs, s’ha aconseguit generar i normalitzar discurs crític a base de les experiències dels veïns, combatre prejudicis i mostrar que hi ha alternatives al sistema actual. És aquest treball el que, personalment, m’interessa. El del dia a dia. El que fa bategar la València rebel des d’espais com el Racó de la Corbella, l’Ateneu Popular, el Terra, el Casal Obrer i Popular o Ca Revolta.

L’ofensiva del PP valencià contra la llengua i la cultura pròpies i contra els drets socials no té precedents. Què és el que més et preocupa de tot plegat?

És cert que l’ofensiva del PP al País Valencià no té precedents. Però també és cert que s’han trobat amb una resistència potent. Ningú s’esperava un moviment com la Primavera Valenciana que, encapçalada per estudiants adolescents, va posar València a l’epicentre de les revoltes socials nacionals i internacionals. I si aquesta Primavera ha estat possible és, en gran mesura, per l’escola de formació que ha representat el treball de base que esmentava abans. Una treball que s’ha cuinat a foc lent i que ha fet possible que arreu del País Valencià s’haja creat en els últims anys una autèntica xarxa de resistència formada per casals, entitats socials i culturals, assemblees de joves i organitzacions que han sabut dinamitzar i mobilitzar els sector crítics de la societat en uns anys ben complicats. És aquesta xarxa, nascuda en el context de Seattle, Praga o Porto Alegre, la que ens ha permès resistir l’embat neoliberal i espanyolitzador del PP durant vint anys i la que ens permet plantar cara a les batalles d’avui. Al seu torn, aquesta xarxa ha servit d’escola de formació de milers de joves que ens hem foguejat en la mobilització permanent. Per això insistisc en la importància del treball de base i en el valor de les persones anònimes que el duen a terme arreu de la nostra geografia. I en aquest sentit també voldria recordar el coratge que han demostrat els companys mallorquins i mallorquines aquests mesos. Perquè potser no tenim recursos ni mitjans, però tenim l’empeny i l’experiència de milers i milers de persones que prenen partit dia a dia sense esperar res a canvi. I si continuem vius és perquè som un país de persones vives.

Per contra, sembla que el blaverisme està desaparegut o, si més no, adormit…

Efectivament. Aquesta és un altre fet a tenir en compte. És molt interessant com el blaverisme polític s’ha dissolt o desintegrat dins el PP. Això era impensable fa uns anys i té molt a veure amb l’ensenyament. Hem de ser conscients que només fa trenta anys que l’ensenyament en valencià és, malgrat els intents de la Generalitat de desmantellar-lo, una realitat. Mai abans en la història dels valencians havia sigut així. Els nostres avis no van tindre l’oportunitat de conèixer ni la nostra llengua ni la nostra història. Aquest dèficit fou aprofitat per un blaverisme que fou alimentat per les classes poderoses del franquisme i que ara mor lentament perquè aquests mateixos sectors no els interessa el més mínim res que sone a valencià. Això també ha fet que molts valencians i valencianes s’adonen que els han enganyat, que els han venut aquells falsos valencianistes. També, que els qui defensem la llengua, la cultura popular, la tradicional som la gent que ens l’estimem de veritat. Aquest canvi, l’alta valoració social de l’ensenyament en valencià i el treball que s’ha realitzat durant tots aquesta anys per normalitzar i descriminalitzar el nostre discurs ha començat a trencar molts prejudicis. Tot i així encara queda molt per fer en aquest sentit. Però temps al temps.

La crisi ha aguditzat l’ofensiva neoliberal i espanyolista al conjunt del Països Catalans. Com penses que podem fer-hi front?

Tots aquest anys de lluita m’han ensenyat que l’única manera de fer front a les polítiques neoliberals i espanyolistes que patim al conjunt dels Països Catalans és amb la mobilització permanent. Teixint sinergies amb els moviments socials que siguen capaces de donar resposta al drama social que estem vivint. I s’ha d’eixir al carrer però també s’ha de seguir incidint als nostres àmbits locals, generant discurs crític i donant respostes concretes. I, evidentment construint alternatives que visualitzen en la teoria i en la pràctica que el model que defensem no només és possible sinó necessari. No podem perdre de vista que allò més important són les persones, la gent, el poble. I que el nostre objectiu és construir un país divers i solidari on la sobirania popular siga real. Per a mi, la llibertat del meu poble i la justícia social són termes intrínsecament relacionats.