Fotos: Oriol Clavera
Després del desallotjament de Plaça Catalunya, el 27 de maig de 2011, vaig assistir a una assemblea d’afectats on s’havia de decidir engegar una querella col·lectiva. Un dels presents es va aixecar a mitja reunió demanant que hom assumís una declaració de compromís amb els principis de la no violència (NV a partir d’ara). La reacció de la resta dels assistents va ser més aviat tèbia i una noia que havia rebut, si no recordo malament, una trentena de cops de porra, va retopar que aquesta mena de declaracions anés a demanar-les als mossos i als seus comandaments. Me’n vaig alegrar i alhora vaig quedar sorprès: al cap i a la fi la resistència a Plaça Catalunya havia estat allò més semblant a un episodi de lluita autènticament gandhià que hagués vist mai…
És una de les paradoxes d’una idea que ha esdevingut hegemònica en el sí de les nostres societats occidentals en les últimes tres dècades: aquells que la practiquen sovint ni tan sols estan convençuts del que fan. Costa entendre com hem arribat a aquesta situació de consens generalitzat, i ningú sap en quins llocs i en quines circumstàncies s’ha pres col·lectivament la decisió d’implementar en els nostres barris i llocs de treballs els mètodes de protesta d’un hindú i d’un afroamericà popularitzats per Hollywood.
Amb l’ajut d’un marc legal on s’han anat introduint delictes d’opinió que no animen gaire a expressar-ne de diferents, els partidaris del gandhisme solen afirmar que la NV s’ha imposat gràcies a la seva superioritat ètica i a la seva eficàcia. I reforcen l’argument aportant sempre els mateixos exemples edificants: des de les marxes pacífiques a peu de milions d’indis que acaben amb l’imperi britànic a les desobediències civils que acaben amb l’Apartheid als EUA i Sud-àfrica passant pels moviments d’objecció i insubmissió que no han acabat amb l’exèrcit, però si – diuen – amb el servei militar obligatori aquí, a casa nostra.
La gent, a còpia de repetició, ens ho hem acabat creient i en els últims anys hem produït una autèntica fira d’actuacions no violentes: marxes, batucades, assegudes, escalades, cadenes humanes, ocupacions de places, de parterres i teulades, consultes, happenings – totes elles d’una demostrada i rigorosa ineficàcia – … i també ocupacions, escratxes i alguna que altra acció no del tot al grat dels poders constituïts que es van apressar a aplicar-li l’etiqueta de “violenta”.
La reacció entre els moviments suscitada per aquesta darrera acusació va ser de justificació, negació i, finalment, d’abandó de les pràctiques “criminalitzades” (ja no es fan escratxes, ni expropiacions de supermercats, ni ocupacions massives). Una prova més de que la teoria no violentista aquí i ara no s’ofereix com a camí coherent de lluita i alliberament si no com a negació d’un concepte – violència – la definició del qual hem deixat a mans dels diversos poders (polític, mediàtic, policial, judicial). Un regal que els defensors del sistema han sabut aprofitar a fons.
En primer lloc, fent allò que tant els agrada pels excel·lents rèdits que dóna: dividir el front dels opositors entre bons i dolents. És una recepta tan antiga com infal·lible i en el cas que ens ocupa els partidaris de la no violència hi tenen el paper d’ingredient essencial, amb el seu esmerçar la majoria d’esforços de pedagogia política en aïllar, desmarcar-se de, condemnar públicament els “violents”, que sovint simplement són subjectes que adopten comportaments no de completa passivitat.
En segon lloc, per crear un enemic intern que faci el paper del boc expiatori, on vessar tots els excedents de por, ràbia i frustració d’un cos social malalt. Segles enrere van ser els heretges, les bruixes, a l’època moderna els ludites, els anarquistes, ara mateix els violents i els terroristes. Totes etiquetes extraordinàriament còmodes que permeten encabir-hi tant el barbut que fa explotar bombes en un mercat com el xaval que trenca una cabina telefònica o l’hacker i el defensor dels animals, tot deixant fora el pilot que llença tones de bombes sobre poblacions civils o el policia que mata d’un tret o a cops un manifestant.
En tercer lloc, per disciplinar la societat en el seu conjunt, acotant i limitant amb consensos amplis les possibles iniciatives de canvi del sistema. A la pràctica se’ns empeny a actuar com si fos cert allò de que “en una democràcia es pot defensar qualsevol proposta sempre que sigui sense violència” i, incapaços de donar una definició nostra de violència, a conformar-nos amb el limitadíssim repertori d’accions que el poder ens permet exercir.
En efecte, des del poder i les seves derivacions eclesials, periodístiques o militars, se’ns ha confegit una imatge de la violència i del violent que cobreix pràcticament tot el ventall de manifestacions de lluita eficaces i no legals. I cada cop se n’amaguen menys, d’aquesta coincidència, i tot allò que s’escapa del marc normatiu -i per tant de manteniment de l’statu quo– és desqualificat o demonitzat. Un exemple entre tots: l’escalada discursiva dels últims anys contra els piquets de vaga, que haurien de ser purament “informatius” i no exercir coercions o violències com tancar locals o impedir l’accés a la feina dels esquirols… forçant-nos a creure que la vaga és una manifestació de protesta simbòlica, no un moment i una eina de lluita, de confrontació entre interessos i forces oposades.
I és que per als defensors del sistema es tracta d’utilitzar el rebuig induït a la violència, entesa com a recurs a la força per part dels dominats en el conflicte social, com a element central de l’intent de negar l’existència mateixa del conflicte. Han aconseguit així que guerra social o lluita de classe siguin expressions ja malsonants, reemplaçades per obsessives crides al diàleg o pel reclam de velles o noves legalitats.
D’aquesta manera, de mica en mica, l’ensinistrament ideològic no violent ha anat col·laborant al desarmament dels dominats a les nostres societats, mentre no ha aconseguit reduir gens ni mica l’arsenal i el poder repressiu del sistema: si comparem, a tall d’exemple, una manifestació europea dels anys 70 i una d’avui dia veurem com en el bàndol de manifestants s’han esvaït els estris de confrontació, mentre la policia ha millorat i potenciat en equipament i formació ofensiva.
Ampliant a desmesura l’abast del concepte de violència (recordem que l’ahimsa de Gandhi era evitació de la violència contra els éssers vius, categoria a la que no pertanyen els aparadors del BBV o del Santander), incapaços de corregir-ne l’ús tremendament asimètric (en el millor dels casos la violència del sistema és adjectivada: “estructural” “sistèmica”, perdent així bona part de les seves connotacions primàries, evocadores de sang i dolor), els defensors de la no violència aquí i ara participen activament en el silenciament de tot debat sobre mitjans i legitimitat de les lluites, aplanant el camí a una concepció domesticada de la gestió de les tensions socials.
Lluny de formular propostes trabades i sòlides de processos que, mitjançant desobediència, boicots, accions d’entorpiment de la marxa del sistema, d’il·legalitat difosa, busquin l’assoliment de fites, parcials o àmplies, de canvi radical, el no violentisme nostrat sol preocupar-se bàsicament de despullar qualsevol manifestació de lluita de tot caràcter o fins i tot semblança d’agressivitat. Els efectes són perversos: acostumats a negar-nos a nosaltres mateixos qualsevol ús de la força, veiem com es generalitza l’acceptació o en tot cas el no qüestionament del monopoli exercit en aquest camp per l’estat, amb policies i exèrcit o com, enlloc de combatre les manipulacions mediàtiques, ens anem adaptant als models d’actuació que ens imposen televisions i opinadors (quantes vegades hem sentit a dir que els aldarulls donen “mala imatge” a les protestes?). Fins arribar, en aquesta espiral de negació (de la nostra violència), a la incapacitat total de gestionar expressions de ràbia tan puntuals com inoportunes i mal dirigides.
Ja va essent hora que recuperem autonomia de pensament i judici i deixem de fer-nos condicionar per dogmes i interessades relectures de la nostra història d’humanitat rebel. Volem assolir fites de llibertat, justícia i harmonia amb el medi i hem de poder escollir els camins i els vehicles que ens hi condueixin, sense cap altra limitació que les marcades pels nostres valors i les nostres idees. Sense cap element ideològic o pseudoètic que actuï com una llosa col·locada al damunt de les nostres voluntats de lluita. Amb la intel·ligència i proporcionalitat que sempre han caracteritzat els moviments autènticament revolucionaris.
