El 9N representa un moment polític i social clau per una part dels Països Catalans. Què cal fer, doncs, a partir de demà arreu del territori tant pel que fa a la lluita nacional com social? Parlem amb Aure Silvestre, Julià de Jòdar, Paula Morey, Georgina Monge, Irene Jaume, Marc Sallas, Berta Francàs, Aquil·les Rubio, Josep Manel Busqueta, Marta Martin i Ermengol Gassiot per elaborar un recull d’opinions de persones vinculades a la unitat popular.
Aure Silvestre (militant d’Endavant. València)
És evident que estem en un moment molt important perquè l’independentisme està afrontant un repte clau en una part del país, que representa un desafiament a l’estat. Crec que l’Esquerra Independentista ha de potenciar aquest desafiament, ja que és una oportunitat de trencament amb l’estat espanyol per trencar canviar l’statu quo a nivell polític. i en el cas del procés sobiranista català ho està afavorint. Això sí, l’Esquerra Independentista s’ha quedat molt sola dins procés sobiranista, i fins i tot s’ha generat tensió interna respecte els diferents punts de vista envers la manera d’encarar el procés. Així com als anys 80 i 90 el mapa mental de l’independentisme abastava tots els Països Catalans, ara mateix el mapa independentista només el forma el Principat, la qual cosa representa un problema que s’ha de resoldre. S’ha d’apostar per mantenir viu el mapa sencer dels Països Catalans, a través de totes aquelles iniciatives que reforcin els lligams entre el territori. Per altra banda, és important incidir en la fractuta
social, des
prés de la participació de les elits del Principat al llarg del procés. A partir de demà, la lluita serà la mateixa que avui: defensar els interessos de la classe treballadora.
Julià de Jòdar (Escriptor. Badalona)
L’evolució de la luita nacional als Països Catalans no depèn ara mateix del Principat, sinó del País Valencià i les Illes. Val la pena aprendre com ha anat la mobilització al Principat. Ha estat una mobilització de masses que ha permès tirar endavant un procés autònom. Si els Països Catalans segueixen aquest camí, es podrà aconseguir un moviment de masses homogeni que faci possible la presa de poder per part de la unitat popular. Ara mateix, el tipus de mobilització i organització és diferent a cada part del territori, però crec que la lluita conjunta a tota la nació va a un ritme compassat. El ritme no el pot marcar ningú, i vindrà donat per la presa de consciència política de la gent. A nivell social, l’únic camí possible és el de la lluita anticapitalista. S’ha d’aprofundir en la radicalitat democràtica i la lluita social, rebutjant la corrupció, les imposicions de legislacions laborals i energètiques per part dels diferents governs. Estem en un sistema capitalista que ens ha portat a l’empobriment i la misèria, i la lluita popular no és només necessària aquí, sinó a tot Europa.
Berta Francàs (Coordinadora de casals i ateneus. Berga)
La lluita nacional i social a partir del 10 de novembre ha de seguir sent la que ha estat fins ara. Cal recuperar la sobirania, que ara està en mans de les grans corporacions. I quan dic sobirania em refereixo a la política, però també a la monetària i l’energètica, entre d’altres. Per aconseguir-ho cal seguir amb la lluita social, que per mi és indestriable de la lluita nacional. Des del moviment associatiu, s’ha d’intensificar el lligam entre la lluita política i la social. Cal estar constantment al carrer, a través dels casals i ateneus que ja estan en funcionament i dels que sorgiran, perquè ajuntar la força de tothom és bàsic i necessari.
Aquil·les Rubio (Militant d’Endavant. Alacant)
Des de fa aproximadament cinc anys, a Alacant hi ha una reorganització de l’Esquerra Independentista i han sorgit diversos projectes socials, vinculats no tant a l’independentisme sinó a la recuperació de la cultura popular, la memòria i la llengua. Com a exemples podem trobar la Muixeranga d’Alacant, la creació de diverses colles, l’escola valenciana o els casals populars.
Per una banda, cal un reforç de les estructures polítiques, i per l’altra la necessitat que tot el treball de base referent a la cultura popular i a l’educació s’encamini cap a la reivindicació de la identitat valenciana d’Alacant. És un camí que ja estem fent i que cal seguir desenvolupant. En l’àmbit social, cal fer veure als treballadors alacantins que qualsevol opció de futur passa per no reforçar les estrcutures estatals, perquè durant 40 anys han demostrat estar al servei del capital. És una feina dura, perquè és un discurs que encara no ha penetrat, però els treballadors, i nosaltres amb ells, hem d’entendre que les estructures estatals són estructures de dominació nacional i de classe.
Marc Sallas (portaveu nacional de la CUP i militant de l’MDT. Badalona)
El 9N ha de servir per començar a plantejar la lluita a nivell de Països Catalans i veure com els altres territoris comencen a articular moviments entorn al dret a decidir. El fet de fer èmfasi en la lluita al Principat, ha servit per acumular forces i caminar cap a la ruptura amb l’estat. En l’àmbit social, el primer pas és definir un full de ruta cap a un procés constituent, tant al Principat com a la resta del Països Catalans. S’ha de parlar amb tots els sectors populars d’arreu del territori, i altres sectors que s’incorporaran després del 9N. El dia d’avui haurà servit perquè hi hagi un augment de la consciència col·lectiva.
Irene Jaume (Portaveu del comitè de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes. Palma)
Arran del procés del 9N, considero que hi ha una part, no només de la societat civil sinó de l’Esquerra Independentista, que ja renunciat al nostre marc nacional històric. Jo ajunto les dues lluites, social i nacional. En els darrers anys no hem fet el camí que tocava i per això ens trobem aquí. Hem d’anar més enllà i no vertebrar-nos només per la llengua i la cultura El camí és que la unitat popular vertebri els Països Catalans. Per exemple, un espai molt interessant de construcció nacional i social són les Trobades d’Unitat Popular, des de les quals es poden coordinar experiències i lluites a nivell nacional, de les quals es desprenguin accions polítiques concretes, que tenim l’oportunitat d’aplicar des del municipalisme. Tothom sap que Palma no es Alcoi, i que Barcelona no és València, però precisament per això tenim l’oportunitat de poder coordinar-nos bé i ser conscients de les limitacions i avantatges de tenir aquest país tan gran. Tinc la sensació que en aquests dos anys de procés, s’han afluixat alguns llaços i l’Esquerra Independentista té la feina important de tornar a fer forts aquests llaços i no caure en el mateix discurs de sempre. Creure en els Països Catalans no és només posar-os en un mapa, sinó construir-los.
Josep Manel Busqueta (Economista. Sant Andreu de Llavaneres)
10 N. Som on som. Amb el cos adolorit, i amb cada cop més vides esmicolades fruit de l’ofensiva total i totalitzadora d’aquest capitalisme del segle XXI que no entén de res més que de beneficis. Per nosaltres ja no valen ni els focs d’artifici, ni tampoc les alternatives dissenyades, amb la precisió quirúrgica dels cirurgians, en despatxos universitaris. 10 N i endavant. Només ens queda l’esperit tossut que es tradueix en la dignitat diària de totes aquelles persones anònimes que s’aixecaran demà per impedir el proper desnonament, que es tancaran en el cap del seu barri per defensar la sanitat pública, que no acotaran el cap davant cap agressió ni del capital ni del feixisme ni del patriarcat. La nostra independència, com a poble, i com a classe, no serà un esdeveniment de “prime time”, ni mil seguidors de Twitter, ni tindrà una foto de portada en cap diari. La nostra independència l’aconseguirem guanyant cada dia, cada sobirania, poble a poble, barri barri, colze a colze. I per aquesta tasca, comptem amb Papasseit, perquè res no és mesquí, ni cap hora és isarda, i perquè, a la verge més jove li vindrà llet al pit. Perquè nosaltres tenim la vida.
Marta Martin (Militant d’Arran. València)
Pense que la feina és la mateixa abans o després del 9N: Bastir un moviment juvenil capaç de revertir i donar resposta a les opressions i problemàtiques, especialment aquelles que patim com a joves (i com a dones), com ara l’atur juvenil i el treball precari, l’emigració, l’habitatge… En definitiva allò que constitueix l’ofensiva patriarcal i capitalista. En l’àmbit nacional, espere que passat el 9-N sigam capaces d’assumir com a moviment un veritable debat sobre el model de construcció nacional. Tanmateix, després del 9N s’ha d’incidir i treballar en els diferents projectes, espais i lluites locals. però amb una clara perspectiva nacional completa i tot el que això suposa. Pense que és així com construïm, dia a dia, el nostre projecte polític nacional: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense cap renúncia.
Georgina Monge (Membre de Justa Revolta. Sabadell)
A partir del 10 de novembre cal aprofitar l’oportunitat per generar canvis encaminats a la construcció d’uns Països Catalans basats en la justícia social, on es posi al centre la vida i els interessos de les persones, i no dels mercats. Cal reconèixer, visibilitzar i valorar els treballs de cura i de la llar, que tradicionalment han realitzat les dones pràcticament en solitari, i cal, paral·lelament, treballar per acabar amb totes les discriminacions que pateixen les dones en el mercat remunerat. A la vegada, és imprescindible que es doni una socialització de les tasques de cura, i això passa per construir un model d’estat amb una sanitat i una educació públiques i de qualitat, ja que si aquestes tasques es traslladen a les llars, les acaben assumint les dones. I, per descomptat, cal construir una societat justa i igualitària, on les dones comptin com a subjectes, amb agència, i amb dret a decidir sobre els seus cossos i les seves vides.
Paula Morey (Sindicalista de la Coordinadora Obrera Sindical. Barcelona)
Després del 9n seguirem construint la unitat popular dels Països Catalans a través de la desobediència. Lluitarem per una sobirania plena, una sobirania en tots els aspectes de la nostra vida i societat. Una sobirania que ens permeti decidir sobre el nostre cos, la nostra energia, la nostra força de treball, la nostra nació sencera i el nostre model econòmic i social. Hem lluitat, lluitem i lluitarem per un nou país on les persones siguin el centre i no els mercats ni el capital. Amb la vaga de totes, amb les docents de les illes, amb les companyes de la sanitat pública, amb la lluita antifeixista i amb cada una de les lluites que poc a poc es vertebren als Països Catalans. Així, el 9N és un episodi més de la lluita per la Independència per canviar-ho tot!
Eremengol Gassiot (Secretari general CGT Catalunya. L’Arboç del Penedès)
El sindicalisme revolucionari català, i concretament l’anarcosindicalisme, sempre ha entès la seva activitat en el marc de promoure la revolució social. Crec que mantenir viva aquesta tradició de lluita és essencial i serà una eina important de cara a trencar la transversalitat que impera en el discurs polític actual. És cabdal defugir els tacticismes i la temptació de tancar-se en un mateix. En primer lloc, és necessari situar novament el conflicte social en el centre del nostre discurs, tant a nivell global com en les lluites concretes: en una empresa, en un barri o en una vila. En segon lloc cal defugir de manera clara i inequívoca la temptació de considerar la política institucional el motor de la lluita. Hem de recuperar la política de la confrontació, de la lluita al carrer i als llocs de treball. Fer-ho implica potenciar els subjectes polítics que es generen a partir dels diferents conflictes i assumir que possiblement siguin limitats en el temps: neixen i s’esvaeixen en relació cada lluita. La continuïtat de tot plegat la poden donar les organitzacions. En el cas del món del treball, els sindicats. Això si, sempre dins una lògica de funcionament horitzontal i assembleària. Tercer, en el món del treball cal també tornar a polititzar l’acció sindical. Això implica evitar la tendència actual a judicialitzar la majoria d’actuacions contra les empreses i buscar que sigui principalment l’acció col·lectiva, amb els mitjans que calgui, qui torcin l’empresari. Per fer-ho, caldrà el suport mutu i socialitzar els conflictes laborals, també fora de les empreses. En la mesura en què això succeeixi, es construirà una veritable unitat popular. Però sobre la base de situacions i lluites concretes, i no de manifestos o de cúpules d’organitzacions. Finalment, en el meu parer, és central evitar que hi hagi una esquerra que parli català, amb els Països Catalans com a marc de referència, i una altra que ho faci en castellà i, principalment, amb l’Estat Espanyol com a àmbit. Segur que és una tasca complicada però si no ens en sortim la burgesia catalana (i valenciana i balear) haurà aconseguit un objectiu que sempre han tingut molt present. I l’Estat també hi guanyarà.
