La gent que ho va viure afirma que la manifestació del 10 de juliol va superar el milió de Barcelona i les 600.000 persones de València de les manifestacions de 1977. Es pot afirmar sense cap rubor que es tracta de la mobilització de masses més gran a Barcelona des de l’enterrament de Durruti el 1936. I els temors de Duran i Lleida (CiU) -“hem de vetllar perquè això no es converteixi en un aquelarre independentista- es van acabar materialitzant.
Entre un milió i un milió i mig de persones van desfilar pel centre de Barcelona sota un mar d’estelades i amb crits constats reivindicant la independència.
Metros i trens col·lapsats, cues per entrar a Barcelona amb cotxe, milers de manifestants que no pogueren arribar des de les comarques gironines degut a una averia de RENFE. La manifestació ocupava tot el recorregut ja des del principi -tot el Passeig de Gràcia i la Gran Via-, però també es va acabar omplint la Rambla de Catalunya i el carrer Pau Claris, un bon tros de la Diagonal, i la cua de la manifestació va arribar fins a la parada de metro de Fontana, ben endins del barri de Gràcia.
Les reaccions polítiques
La sentència, anunciada el passat 28 de juny i publicada el dia abans de la manifestació, havia deixat descol·locats els partits parlamentaris. El pronunciament del Tribunal Constitucional no deixava espai per cap moviment que no fos desobeir directament l’estat, fet que cap d’ells estava disposat a fer. A més, la convocatòria d’eleccions autonòmiques a la tardor va generar aquell engarrotament que pateixen els partits quan hi ha convocatòries electorals a la vista: la incapacitat de deixar de fer electoralisme malgrat adonar-se que s’està fent el ridícul. El que va acabar succeint -xiulets contra els polítics i clamor independentista- era absolutament previsible copsant només l’ambient d’indignació popular de la setmana anterior.
Els crits i xiulets constants contra els polítics durant la manifestació van obligar a desfer la capçalera que havia servit durant una setmana de corral de lluita electoral. Montilla va haver de marxar sota una pluja de xiulets i retrets per la seva submissió al govern espanyol. Duran i Lleida només va poder escapar-ne millor camuflat entre la militància convergent. Qualsevol assistent ahir a la protesta va poder viure un moment de rebuig a la classe política com mai abans. Segurament, a partir de l’endemà de la manifestació, els partits polítics ja deuen estar fent càbales sobre la repercussió electoral d’aquesta desafecció. Joan Laporta també farà els seus càlculs; és probablement l’única proposta de la constel·lació sobiranista amb ganxo electoral.
Un cop passada la manifestació, vingué l’habitual intent de manipular els fets en interès propi. Des de negar el caràcter independentista de la manifestació afirmant que no tots els participants portaven banderes estelades (Montilla), fins a les reaccions pujolianes de CiU intentant portar l’aigua al seu molí. El diputat de CiU a Madrid Carles Campuzano es preguntava públicament “com reconduirem aquesta mobilització”. Duran i Lleida ho tenia clar: “allunyar-se del brogit de la manifestació i mantenir-ne només l’esperit”. Abaratir les reivindicacions, vaja. El que cada vegada sembla més clar és que ningú no farà cap passa estratègica fins després de les eleccions, i és probable que aleshores tampoc. CiU i PSC perquè el seu objectiu real és administrar el que hi ha. Fins i tot ERC, que a priori pot moure’s amb més comoditat en aquest escenari independentista, ha carregat totes les tintes del discurs als simbolismes en comptes fer-ho a l’estratègia política. L’objectiu, no cometre cap pas en fals que faci autodescartar cap possibilitat de pacte. Només un Carod enterrat políticament pels seus ha recuperat les seves propostes de govern de concentració i referèndum el 2014 presentant-les com el full de ruta a seguir.
On sí que van aparèixer novetats va ser en el front municipalista. Lluny de les dinàmiques de corral de la política autonòmica, alguns ajuntaments van aprovar declaracions d’exclusió moral de la constitució. Si bé aquestes no tenen cap mena de traducció material, sí que és cert que per primera vegada apareix el concepte de desobediència i enfrontament amb les lleis -amb totes les matisacions que calgui- en els pronunciaments dels consistoris locals. Fins i tot, l’enfocament jurídic de les mocions de suport a les consultes va voler evadir l’enfrontament amb l’estat a partir del principi que tot allò que no està prohibit està permès. La sentència exerceix, doncs, de primera legitimació a la desobediència.
L’esquerra independentista insisteix en el seu discurs
De sostenir una postura independentista clarament antiautonomista quasi en solitari a veure com aquest és el punt d’arribada de cada cop més gent. Aquesta és la situació que l’esquerra independentista ha estat visquent el darrer any. La seva presència dissabte a la manifestació amb un bloc unitari evidenciava clarament la voluntat de l’independentisme de no regalar la marxa als autonomistes. Per la pròpia massificació de la marxa es fa difícil fer una lectura de l’assistència als blocs polítics, però hi ha dos fets que demostren el respecte i suport de molta gent al moviment. Davant el bloc de l’EI hi havia el bloc d’Iniciativa, d’on la gent no enquadrada que assistia a la manifestació en fugia, al contrari del que passava al bloc de l’EI, on persones i fins i tot entitats demostraven no tenir cap tipus de problema amb compartir espai i pancarta amb les banderes de la CUP. Aquesta organització també va editar desenes de milers d’adhesius amb el lema: “Tirem pel dret: independència”, que més que repartits els van ser trets de les mans per moltíssima gent que volia lluir un adhesiu independentista i implícitament d’oposició als partits parlamentaris.
Manifestacions arreu
Arreu del món es van produir manifestacions de suport a la causa de la nació catalana. La més concorreguda fou la de Donòstia, que aplegà a milers de persones i alhora serví per donar impuls al procés de creació del pol sobiranista basc (vegeu l’entrevista de L’ACCENT 180). També hi hagueren manifestacions i concentracions davant ambaixades i consulats espanyols a Quito, Buenos Aires, Los Ángeles, Washington, Nova York, París, Tolosa de Llenguadoc, Dublin, Berlin i Londres. El ressò de la manifestació a la premsa internacional fou també molt important, especialment pel fet que molts d’aquests mitjans reflectiren perfectament que era una manifestació clarament independentista.
