Burkinabeses, catalanes i gent d’arreu omple el Casal del Pou de la Figuera per recordar la figura de Thomas Sankara. L’Associació de Burkineses de Barcelona converteix el 30è aniversari de l’assassinat del líder revolucionari en una reivindicació i vigència de la seva lluita i memòria.
Diumenge 15 d’octubre, prop de 200 persones van passar durant tot el dia pel Casal del Pou de la Figuera en l’acte organitzat per l’Associació de Burkineses de Barcelona (ABB). La commemoració del 30è aniversari del líder revolucionari Thomas Sankara, feta arreu del món, serveix per donar a conèixer la vigència de la seva lluita, reivindicar-ne la memòria i, sobretot, que es faci justícia i s’esclareixi el seu assassinat.
La jornada va començar a les 11h del matí amb una patxanga de futbol a les pistes del forat de la vergonya. Les samarretes de la selecció nacional vestien tots els jugadors, grans i petits. Mentrestant, la gent anava a arribant i membres de l’ABB enllestien els darrers detalls. Ja a les 13h, es va donar inici a les activitats dins del casal de barri.
“Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”
L’himne nacional burkinabè, amb lletra de Thomas Sankara, va donar el tret de sortida. Tot seguit, Babou Bassono, membre de l’ABB, va ser l’encarregat de presentar la jornada, durant la qual faria de conductor entre els diferents espais. Bassono va emfasitzar la unitat del país tot i la gran diversitat ètnica que el composa: desenes de grups ètnics i més de cent ètnies. “Aquí tothom celebra nadal i el ramadà”, va subratllar.
En aquest sentit, va posar de relleu la necessitat de donar a conèixer Burkina Faso, convidant el públic assistent a descobrir-la. I va ser clar en la importància del líder revolucionari per al seu país: “Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”, va sentenciar, tot assumint que si gent com l’ABB no reivindica la figura de Sankara, se’n quedaran sense.
En la mateixa línia, Bassono va destacar les revoltes populars que fa tot just 3 anys van tombar Blaise Compaoré, considerat l’assassí polític de Thomas Sankara. Compaoré va governar des del 1987 fins el 2014. “Si no ho destaquem nosaltres, no ho farà ningú: tenim el deure de fer conèixer Burkina Faso en tots els aspectes”, va concloure.
A continuació, va prendre la paraula Olivier Ouédraogo, membre de Le Balai Citoyen de París. Le Balai Citoyen, l’escombra ciutadana, és un dels moviments populars protagonistes d’enderrocar Compaoré en les mobilitzacions populars d’octubre de 2014. La lluita de LBC va començar amb l’oposició a la modificació de l’article 37 de la Constitució, que Compaoré volia modificar per continuar al poder 15 anys més, després del 27 que ja duia. Compaoré va inventar el senat per poder modificar aquest article.
“Si dius Le Balai Citoyen, dius Thomas Sankara”, reivindica Ouédraogo. Al capdavant de LBC hi havia dos músics: els cantants de rap Smockey i de reggae Sams’k Le Jah. LBC s’oposava al senat i al referèndum per modificar la constitució. LBC és un moviment de la joventut. “Com uns xavals van fer fora un dictador? Perquè l’oposició no existia”, explica Ouédraogo. El jovent va triomfar amb el seu discurs perquè la gent no confiava en ningú més. L’èxit va ser fer fora l’expresident que tallava el bacallà a l’Àfrica Occidental, narra Ouédraogo. “Era la persona de confiança de Franca”, hi afegeix.
L’organització juvenil va agafar desprevingut a tothom i el 30-31 d’octubre va tenir lloc el que Ouédrago considera la segona insurrecció popular a la història del país, després de la de 1966. Amb tot, Ouédrago explica que dos dies abans van tenir lloc mobilitzacions de dones, que donarien el tret de sortida a les mobilitzacions per fer front al debat del senat, el dia 30. Les mobilitzacions, que es van allargar fins l’1 de novembre, van deixar més de 30 morts a mans de l’exèrcit. “David, LBC, va vèncer Goliat, Compaoré”, explica.
Es va formar un govern de transició i el setembre del 2015, la guàrdia pretoriana de l’exèrcit, fidel a Compaoré, va fer un cop d’Estat reaccionari. El poble va tornar-lo a frenar, sortint al carrer i posant-hi més de 20 morts, altre cop. El desembre del 2015 es vota un govern nou, acceptat per tothom. LBC ha sigut “guardià” del procés, no acceptant cap lloc polític, d’una banda, però fent política a la seva manera, de l’altra.
Ara mateix, LBC planteja tres objectius principals. D’una banda, justícia per Thomas Sankara: no se sap qui el va matar, ni perquè, ni on està enterrat. De l’altra, justític també per tots aquells “companys caiguts” que van caure durant les revoltes populars que van tombar Compaoré. Finalment, impuls de la campanya pel memorial Thomas Sankara a través de subscripcions econòmiques que facin possible un monument “d’homenatge digne” del personatge.
“La lluita de LBC seguirà mentre hi hagi dictadors a l’Àfrica i al món, mentre no hi hagi regles democràtiques arreu d’Àfrica”, va afirmar. Va destacar-ne “l’energia de la joventut” que és “qui ha de prendre el poder” i per això va emfasitzar la necessitat “d’emancipar la ment”. En aquest sentit, situen com a cabdal la lluita contra l’analfabetisme, que afecta el 80% de la població.
A l’hora de dinar, un menjar popular a 5€ va traslladar el públic assistent a un àpat típic burkinabè. Tot seguit, balls i percussions locals van amenitzar la sobretaula fins l’hora de reprendre els debats, cap a les 17h.
“Les dones africanes som el motor del canvi del país”
El primera debat de la tarda se centrava en la situació de les dones africanes i el paper de la lluita feminista decolonial. La primera en prendre la paraula va ser Fatou Secka, que va començar amb una afirmació contundent: “Les dones africanes som el motor del canvi del país”.
Va situar les dones com a patidores del conflicte des de situacions de desigualtat, al mateix temps que donen solucions al conflicte i dinamitzen els col·lectius. “Som les primeres en llevar-se i les últimes en anar a dormir”, va remarcar Secka. Va destacar-ne el caràcter de lluitadores, malgrat pateixin masclisme i rol patriarcal. “No demanem, exigim drets”, destaca. Sobre la mutilació genital feminina, Secka va afirmar que això té a veure amb el poder i la submissió. En la mateixa línia, va criticar els matrimonis polígams “perquè són només pel plaer de l’home”.
Les dones pateixen guerres, fam: per a Secka, la societat ha de tenir una visó de perspectiva de gèner perquè sinó qualsevol treball sobre l’economia no canviarà les desigualtats. Així, encara lluiten per tenir el reconeixement que les dones mereixen.
Respecte el paper en l’agenda política, Secka considera que estan ocupant els llocs que els corresponen. Pel que fa a les migrades, entén que un cop arribades són més vulnerables perquè s’han d’incloure.
“No s’han de fer projectes per a les dones, s’han de fer projectes amb les dones: vull ser protagonista del canvi que m’afecta”, va afirmar. Així va mateix, va afirmar que quan a Europa es parla de feminisme, s’obliden de les dones negres. “El feminisme serà real qual serem capaces d’unir forces, coneixement, quan ens mirem amb la mateixa mirada”, va concloure.
A continuació, va prendre la paraula Sílvia Albert d’Afroféminas per parlar del feminisme decolonial. D’entrada, va denunciar que a les dones se les ensenya a callar i als homes, a parlar, així com que «no és país per a negres». Va posar èmfasi en la necessitat d’anar contra la història «racista, patriarcal i eurocèntrica».
«Quantes hem vist un espectacle on els no blancs prenguin la veu», va preguntar: només dues persones alçaren la mà. En aquesta línia, va denunciar que els personatges de les dones negres són només de dona de neteja, criada, ballarina, violada, prostituta, amant…; per a Albert, el problema no són aquests papers, sinó que només siguin aquests, els que els hi donen, i que són plans, sense nom: «tot això deshumanitza les persones». «La gent blanca escriu per a gent blanca, les nostres nenes es queden sense referents», va afegir.
«Europa no és blanca», va dir Albert citant Angela Davis, que ho havia pronunciat dilluns anterior a Barcelona. «Quina por tenen les institucions i la ideologia catalana de saber quins són els carrers i empreses d’esclavistes?», va llençar. Per cloure la intervenció abans del debat, va sentenciar: «no vull que ningú m’aplaudeixi, jo vull que em reconeguin».
Vigència de les lluites de Thomas Sankara
La part final de l’acte va ser una taula rodona amb diferents veus per parlar del comandant Thomas Sankara. Es van anar intercalant preguntes i intervencions. La primera en prendre la paraula va ser Carla Boada, del grup Poble Íntegre, vinculat a Ítaca. L’agost passat, un grup de quatre persones vinculades a l’esquerra independentista van decidir viatjar a Burkina Faso per conèixer-ne el país i el llegat del període revolucionari per motivació política. «Volem aportar més referents que els que tenim a l’Amèrica del Sud, Europa o l’Orient Mitjà: a Àfrica també hi ha referents revolucionaris dels quals aprendre’n des d’arreu del món», va argumentar Boada.
Tot seguit, Ernesto Carrión, un dels màxims experts en Sankara, va explicar algunes anècdotes d’aquella època. A continuació, l’editorial Wanafrica va explicar el projecte de ‘Pensament d’ahir per al demà’: ha publicat llibres sobre Amílcar Cabral i Julius Nyerere i ben aviat veuran la llum els centrats en Patrice Lumumba i el mateix Sankara. «Els africans tenim molts fronts oberts. Volem donar a conèixer també autors africans que viu entre nosaltres i que són desconeguts», van explicar.
El politòleg senegalès Saiba Bayo va defensar la necessitat de recuperar autors com Lumuma o Frantz Fanon. «Estem contextualitzant el que passa ara, en parlar de Sankara», explicà. Per ell, la caiguda de Compaoré ve des del 2011, quan va desmuntar l’exèrcit.
Albert Caramés, del col·lectiu Africaye, va parlar dels efectes dels plans d’ajustament del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i el moviment neocolonal. Així mateix, va donar claus per entendre els moviments socials africans contemporanis: una nova generació que dóna nou impuls; creixent urbanització i migració rural-urbana; ús de la telefonia mòbil amb augment espectacular a l’Àfrica subsahariana; també de l’ús d’internet. «Hi ha un qüestionament de la relació entre poder i autoritat, i LBC hi aprofundeix», exposa Caramés. Apunta també cap al panafricanisme així com cap a l’organització locals de grups i lluites però que es poden globalitzar, i menciona les diferents trobades de ciberactivistes. «És una moviment amb trajectòria llarga però que va ser invisibilitzat per les primaveres àrabs».
Llavor plantada
L’Associació de Burkineses de Barcelona té tot just un any de vida i aquest era el seu primer acte públic. Tanmateix, tenen clar que no serà l’últim: tenen la voluntat ferma de seguir donant a conèixer la figura de Thomas Sankara.
D’altres col·lectius participants també van mostrar una voluntat similar. L’editorial Wanafrica, centrada en publicació i difusió de llibres d’autoria africana, treballa en la presentació de les recents novetats. D’altra banda, el col·lectiu Poble Íntegre, vinculat a l’organització internacionalista Ítaca i que va narrar la jornada en directe, també coincideix en aquest interès divulgatiu i formatiu.
