“Les universitats públiques han d’articular el pont que unisca el món de la ciència i la investigació amb el món de l’empresa”, aquesta frase que es troba al web del Ministeri d’Educació Cultura i Esport és un dels punts de l’Estratègia Europea 2015 (EU2015) que des del 2008 el Govern espanyol està desenvolupant com a part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). “Les universitats haurien d’anar cap a la privatització i en tot cas adoptar un sistema de beques públiques per als estudiants amb bones notes. Que l’Estat ho controle tot no funciona, et gastes més diners i més malament”, aquesta segona afirmació és d’un guru del neoliberalisme i recull l’essència de l’EEES i de l’EU2015. Davant d’això hi ha un gran sector de la comunitat universitària (i també de secundària, ja que l’afectarà en un futur) que es va mobilitzar el 29 de febrer arreu del país —vora 100.000 persones entre totes les ciutats. El seu objectiu era lluitar contra l’augment de la influència de l’empresa privada en un sector cabdal de societat catalana.
Aquestes protestes en l’ensenyament no són noves, només cal recordar l’any 2008, però sí hi ha un element diferent i positiu: la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) que aplega PAS, PDI, estudiants i col·lectius de totes les universitats públiques principatines, convocà a la vaga al sector d’estudiants i al sector de treballadors i treballadores, amb un èxit força significatiu. I és aquesta novetat la que ha de marcar les línies d’ara endavant. Els atacs per desballestar l’Estat de benestar s’han de frenar amb vagues generals als centres educatius i de treball, i crear així les condicions per l’apoderament de les classes populars dels Països Catalans.
El dimecres 29 a molts piquets de diverses facultats del país es repetia el debat entre el dret d’exercir vaga o la legitimitat de la lluita i els drets individuals d’assistir a classe. Els arguments també es repetien: “Si és una vaga que s’ha convocat des de fa setmanes, s’ha anuncia’t i és per uns motius més que dignes (defensar els nostres drets socials), que la facultat estiga buida és l’única manera que la vaga servisca com a mesura de pressió”. Per l’altre cantó: “No es pot obligar a ningú a fer coses que no vol i tothom té el seu dret individual d’anar a la facultat”.
El sistema educatiu, els exemples dels dies de cada dia al carrer (o més aviat els pocs exemples) i el tractament dels mitjans en tant que reproductors de la ideologia dominant han fet que per a moltes persones trencar la pau social siga un desgavell inassumible i, per suposat, no desitjable. La recuperació dels espais públics com a espais de lluita, però, és l’única manera de mostrar que el poble no accepta les retallades socials i que està disposat a defensar els seus drets més legítims. Atenent a açò, la militància del SEPC s’ha mostrat els darrers mesos (cal recordar la mobilització del 17 de novembre passat) com a puntal de la lluita a l’ensenyament. És a dir, des de fa uns anys és inimaginable que una vaga estudiantil amb perspectives mínimes d’èxit es convoque sense la implicació del sindicat independentista. És l’únic sindicat estudiantil que —amb totes les seues mancances i dificultats— ha convocat vagues i manifestacions al llarg del nostre territori sota domini espanyol i això té una certa rellevància també quant a la referencialitat nacional, atès que el marc de mobilitzacions del 29F fou quasi exclusiu dels Països Catalans. Lligat amb això i sense oblidar els grans exemples del centres de primària i secundària, s’ha de parar esment al despertar del País Valencià. Un tros de la nació que durant anys s’ha volgut vendre com a mort i inert. Tanmateix si abans ja no estava tan mort ni tan inert ara ha encetat un conjunt de lluites (on tal vegada les vinculades amb l’ensenyança són les més visibles) per recuperar una dignitat social robada pels governs espanyol i valencià.
En definitiva, l’apoderament de la classe treballadora i la defensa dels drets conquistats són i han de seguir sent el pal de paller de la lluita popular. La unió de lluita estudiantil i sociolaboral de cara a una vaga general és la millor garantia d’èxit per a eixir d’aquesta crisi capitalista des d’una vessant democràtica i socialment justa. I si no que pregunten al poble grec, veneçolà, bolivià…