Fins la segona meitat dels anys noranta gairebé ningú no coneixia Robert Guédiguian. El 1995, després de quinze anys de realitzar pel·lícules, presentà À la vie, à la mort, un treball que li permeté sortir de l’anonimat donant-lo a conèixer entre un públic encara reduït. Fou però dos anys més tard quan, amb la presentació de Marius et Jeannette, el director marsellès assolí un cert grau de popularitat tant a l’Estat francès com a l’espanyol. Tot i l’èxit assolit amb aquell film, l’interès pel seu cinema decaigué -no en sabem els motius- i no ha estat fins ara, quinze anys més tard, que ens arriba amb certa publicitat el seu nou treball.
Les neiges du Kilimandjaro, malgrat la coincidència de noms, no es basa en el conte d’en Hemingway del qual se’n feu ja una adaptació el 1952 -Gregory Peck i Ava Gardner estigueren sota la direcció d’en Henry King- sinó en el duríssim poema de Víctor Hugo Les pauvres gens. La història, un drama social agredolç on hi predomina el sucre, transcorre a Marsella, plató habitual d’en Guédiguian. Els seus protagonistes són una parella que ronden la cinquantena: en Michel -Jean-Pierre Darroussin-, un treballador del port, i la seva dona Marie-Claire -Ariane Ascaride, co-protagonista de Marius et Jeannette, un treball pel qual rebé el Cèsar a la millor actriu-, treballadora del servei domèstic.
A l’empresa d’en Michel, la reestructuració de l’empresa porta a l’acomiadament d’una vintena de treballadors escollits per sorteig. L’atzar vol que ell, que és un dels delegats sindicals, passi a engreixar la llista d’aturats. Però aquesta no és la única desgràcia que ha d’abordar. El regal que els seus amics i ex-companys de feina els fan per celebrar el seu 30è aniversari de casats, uns bitllets per anar de viatge a Kilimanjaro -Tanzània- i uns diners per gaudir-lo, no els dura gaire perquè són atracats a casa seva. Aquest esdeveniment trastocarà, és clar, el seu pla de viatge, però, sobretot, farà trontollar els principis polítics d’en Michel, de la Marie-Claire, i del seu entorn, significativament la parella formada per la germana d’ella -Maryline Canto- i el seu marit -Gérard Meylan, fantàstic acompanyant d’Ascaride a Marius et Jeannette-, amic i company de sindicat d’en Michel. D’aquesta manera, la pel·lícula s’endinsa en l’exploració dels conflictes, les contradiccions que es produeixen dins de la mateixa classe obrera, entre aquells que tenen una mica i aquells altres que gairebé no tenen res de res. En la lluita, encerta a dir la Marie-Claire, els caps ens divideixen. Per la seva banda, en Michel provarà de ser fidel a la idea d’un dels seus referents polítics, el dirigent socialista d’origen occità Jaurès assassinat el 1914, quan afirmava: “el coratge està en comprendre la pròpia vida, en precisar-la, en aprofundir-la, en disposar-la i coordinar-la, no obstant, amb el conjunt de la societat”.
