“Una majoria ha entès que Mas fa política sense amagar la veritat, des del rigor i la responsabilitat. Ell és l’únic governant de tot l’Estat que ha assumit el repte (…)”
Aquesta responsabilitat que exhibeixen Mas i Duran serà molt necessària, imprescindible, davant d’un PP que té més poder que mai. No per a repetir l’actitud errònia i poc combativa de CiU davant la majoria absoluta d’Aznar l’any 2000, sinó per a plantejar amb autoritat (la que dóna ser l’opció principal que Catalunya envia a les Corts) les demandes més sentides del país, començant per un nou pacte fiscal “ (Francesc-Marc Álvaro, “Responsabilitat del catalanisme útil”, La Vanguardia, 20 de novembre).
Es confessa home sense fe. Pateix en silenci el sentiment de culpa i es pregunta si en Pujol, des del més enllà que s’ha construït en el més aquí, i Duran i Lleida, des del més enllà que s’ha construït a Madrid, li perdonaran una tal debilitat. Però Francesc-Marc Álvaro és un autèntic evangelista convergent, un home d’una fe enorme, concentrada tota ella en el delirant constructe de credulitat, submissió, esperança, autoflagelació i “així anar fent” que ha esdevingut el pujolisme. Tant és així que Álvaro escriuria, referint-se a Mas, “Ell” així, amb majúscula, tal com apareix al passatge citat, fins i tot encara que no encapçalés paràgraf. Per això creu que no es repetirà “l’actitud errònia i poc combativa de CiU davant la majoria absoluta d’Aznar l’any 2000”.
Tanta fe s’explica per una confiança il·limitada en la gràcia de Déu -o de Cambó, o de Pujol o de qui sigui, car aquesta és la tradició del “catalanisme útil” que tan inútil és. És un tret característic d’aquesta confraria el ser capaços d’ignorar durant trenta-cinc anys l’evidència que “ ser l’opció principal que Catalunya envia a les Corts” no dóna cap tipus d’autoritat, és més, desactiva qualsevol capacitat d’incidència, car dir que no als catalans és precisament la base més sòlida d’un suport mediàtic i popular estable a Castella, Andalusia, Aragó, Extremadura, Múrcia i altres indrets castissos. Però el subconscient el traeix: “els assessors que arribaran a la Moncloa haurien de saber que no podran oferir un succedani ni un placebo com qui regala mirallets als indis, sobretot per què la mateixa CiU que dóna la cara i diu la veritat sobre les retallades no podria abonar a Madrid una maniobra que no abordés seriosament i a fons el problema del finançament; per martingales ja vam tenir les del tripartit de la mà de Zapatero, i estem com estem” (“Missió catalanista a Madrid”, 23 de novembre). En realitat aquest passatge manifesta la convicció profunda d’Álvaro que “els assessors de la Moncloa oferiran un succedani o un placebo com qui regala mirallets als indis i CiU, que no té cap altre interés real que retallar, abonarà una maniobra que no abordarà seriosament el problema del finançament”. Per un clàssic mecanisme freudianament tipificat, Álvaro manipula el fet traumàtic tot obscurint-ne el sentit, i atribueix al tripartit la patent de les martingales, quan la martingala entre totes les martingales que en el procés estatutari han sigut, la més martingàlica de les martingales fou el pacte Zapatero-Mas. És més, que el pare espiritual de la secta, Jordi Pujol, encara que ara hagi caigut del cavall com Sant Pau, va fer de la martingala una ideologia que ell i els seus s’han dedicat a justificar com si fos un tret pràcticament fenotípic dels catalans, reciclant el fons històricament antisemític de l’espanyolisme que ens descriu com uns fenicis.